Ahir vaig mirar la peli “The wind that shakes the barley”. És un tros de pel•lícula. Reflecteix, com poques vegades he vist, l’origen de la problemàtica d’Irlanda i l’IRA. Les ràbies, la sensació d’impotència, els primers conflictes ètics pel fet de passar de matar l’enemic (anglesos) a propis irlandesos que abans lluitaven al teu costat, o dèbils personatges que per por han garlat més del compte... Realment interessant. Però de fet, el film és l’excusa que volia posar per discutir un altre tema. Resulta que els fets transcorren a l’Irlanda del 1920. Jo dic, per aquelles èpoques molts cotxes no hi podia haver i menys perduts per les verdes muntanyes. I jo dic, perquè no ho puc assegurar, ni els meus pares havien nascut (ni els avis) ni hi tenia familiars per l’illa, que si no hi devia haver tampoc molt transport en carros, una mica si, però tampoc tant.
Tampoc tant per què?
Ara arribem a la qüestió, per fi. Doncs perquè durant gran part del film els personatges caminen i es van traslladant per diversos racons i amagatalls, però els camins tenen sempre les marques de les roderes dels vehicles, dues línies gravades al terra, dues traces marrons enmig de l’herba, les roderes. El quit és que es van poder ambientar les vestimentes, els carros, algunes cases que encara deuen quedar dretes, el sentiment de les gents, però el paisatge... el paisatge és l’actual, per molt que defugis de la civilització és el d’ara.
És la primera vegada que hi penso, i no sé què va fer-m’hi caure, però ara, quan em miri altres films ambientats en èpoques remotes segur que m’hi fixaré, crec que en trobaré, de roderes, i mira que és un indici inequívoc de modernitat, no fa tants anys que s’imposen en els nostres camins. Però tan acostumats estem veient-les que casi segur que ni havien pensat en fer-les desaparèixer, i bò que així sigui, millor que destinin el temps i recursos en altres direccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada