Havia quedat al cap de 40 minuts per anar al concert de Violentango. No
ens perdem cap de les oportunitats que tenim de veure'ls quan venen per
aquí. Estava descamisat, treballar de tardes a l'habitació on hi pica el
Sol directe, fa suar.
Així que vaig començar a desar els fitxers (aquesta tesi que, poc a poc, va agafant forma) i a tancar els programes. Més valia que anés fent via si no volia arribar tard.
Amb gests més aviat mecànics vaig guardar la cartera, el mòbil i les ulleres a les amples butxaques dels pantalons.
Aleshores vaig recordar que al telenotícies havien amenaçat de possibles xàfecs. Eren poc provables i els definiren com "esporàdics", que gairebé sempre és sinònim de: segur que no però per si de cas.
I seguint aquesta mateixa premissa, "segur que no però per si de cas" i pressionat per la meva mania o fòbia a l'olor d'humit, vaig mirar el rellotge. 35 minuts. Tenia temps, total, al terrat només hi havia llençols que es recullen en un moment.
Vaig prendre el coci de la roba i les claus de dalt. Al sortir al terrat vaig certificar la més aviat nul·la possibilitat de pluja. Pocs núvols al firmament i un Sol de justícia. Igualment, ja que hi era, vaig afanyar-me a desestendre la roba i, quan ja havia enllestit i tornava cap a les escales vaig palpar-me les butxaques.
No duia les claus. Una altra vegada!
La Laia havia quedat amb una amiga, ens havíem de trobar directament al concert, i jo m'havia quedat tancat a fora de casa i sense samarreta!!!
Moviment d'urgència. Aquest cop, per sort, havia agafat el telèfon. Primer vaig mirar l'hora... 30 minuts. Després vaig trucar a la Laia. Al quart to va saltar el contestador. Segon intent: idèntic resultat. Aleshores vaig trucar a la Brígida.
- Hola! - dic- una pregunta molt ràpida: Per casualitat no estaràs prop de casa i amb les claus del pis, oi?
Evidentment, la resposta era doblement negativa. Ni estava a prop, ni tenia les claus. Però si calia pujaven amb 20 minutets a dur-me-la. Vaig aplicar la metodologia d'aquells dies a l'escola amb el càlcul mental, càlcul ràpid. 30-20=10= Tard.
- Tranquil·la Brígida, ja m'espavilaré. Si no tens més notícies meves, considera-ho bones notícies.
I ara? Ara apareix el veí a recollir la seva roba i li pregunto, sabent que no, si té claus de casa. Meva? Si meva. Doncs no. Clar.
I ara? Se m'acut remenar el coci entre la roba blanca que he despenjat. Dues samarretes de tirants de la Laia... Seductora idea, però no sóc tan valent. Segueixo i trobo la part de dalt del meu pijama vell, la que havia fet servir per dormir. Es tracta d'una antiga samarreta que em va regalar un company quan va viatjar a Nova York, la màniga dreta està descosida i em va dues talles gran. Per això la faig servir de pijama i no per casaments. Tot i així, no saps com vaig agrair el regal, Migui, sobretot ahir. Me la poso i deso el coci, ple, a l'escala.
Surto de casa, agafo la bicicleta i m'encamino cap al concert. A part de les rialles del Damián, la Belén i la Laia, a qui he explicat la història per whatsap, per si arribava tard, sembla que he passat prou desapercebut.
Aquest cop no ha estat tant emocionant com la primera vegada. Ja se sap que segones entregues mai són tan bones... però ja van dos... Hi haurà tercera entrega?
To be continued...
Així que vaig començar a desar els fitxers (aquesta tesi que, poc a poc, va agafant forma) i a tancar els programes. Més valia que anés fent via si no volia arribar tard.
Amb gests més aviat mecànics vaig guardar la cartera, el mòbil i les ulleres a les amples butxaques dels pantalons.
Aleshores vaig recordar que al telenotícies havien amenaçat de possibles xàfecs. Eren poc provables i els definiren com "esporàdics", que gairebé sempre és sinònim de: segur que no però per si de cas.
I seguint aquesta mateixa premissa, "segur que no però per si de cas" i pressionat per la meva mania o fòbia a l'olor d'humit, vaig mirar el rellotge. 35 minuts. Tenia temps, total, al terrat només hi havia llençols que es recullen en un moment.
Vaig prendre el coci de la roba i les claus de dalt. Al sortir al terrat vaig certificar la més aviat nul·la possibilitat de pluja. Pocs núvols al firmament i un Sol de justícia. Igualment, ja que hi era, vaig afanyar-me a desestendre la roba i, quan ja havia enllestit i tornava cap a les escales vaig palpar-me les butxaques.
No duia les claus. Una altra vegada!
La Laia havia quedat amb una amiga, ens havíem de trobar directament al concert, i jo m'havia quedat tancat a fora de casa i sense samarreta!!!
Moviment d'urgència. Aquest cop, per sort, havia agafat el telèfon. Primer vaig mirar l'hora... 30 minuts. Després vaig trucar a la Laia. Al quart to va saltar el contestador. Segon intent: idèntic resultat. Aleshores vaig trucar a la Brígida.
- Hola! - dic- una pregunta molt ràpida: Per casualitat no estaràs prop de casa i amb les claus del pis, oi?
Evidentment, la resposta era doblement negativa. Ni estava a prop, ni tenia les claus. Però si calia pujaven amb 20 minutets a dur-me-la. Vaig aplicar la metodologia d'aquells dies a l'escola amb el càlcul mental, càlcul ràpid. 30-20=10= Tard.
- Tranquil·la Brígida, ja m'espavilaré. Si no tens més notícies meves, considera-ho bones notícies.
I ara? Ara apareix el veí a recollir la seva roba i li pregunto, sabent que no, si té claus de casa. Meva? Si meva. Doncs no. Clar.
I ara? Se m'acut remenar el coci entre la roba blanca que he despenjat. Dues samarretes de tirants de la Laia... Seductora idea, però no sóc tan valent. Segueixo i trobo la part de dalt del meu pijama vell, la que havia fet servir per dormir. Es tracta d'una antiga samarreta que em va regalar un company quan va viatjar a Nova York, la màniga dreta està descosida i em va dues talles gran. Per això la faig servir de pijama i no per casaments. Tot i així, no saps com vaig agrair el regal, Migui, sobretot ahir. Me la poso i deso el coci, ple, a l'escala.
Surto de casa, agafo la bicicleta i m'encamino cap al concert. A part de les rialles del Damián, la Belén i la Laia, a qui he explicat la història per whatsap, per si arribava tard, sembla que he passat prou desapercebut.
Aquest cop no ha estat tant emocionant com la primera vegada. Ja se sap que segones entregues mai són tan bones... però ja van dos... Hi haurà tercera entrega?
To be continued...
