Una bona notícia

És preocupant o no? Últimament després del telenotícies em quedo deu minuts aplatanat al sofà. Compungit i menut. Sort n’hi ha de la part supèrflua dels esports, que et permet recuperar de les barbàries que has sentit durant els 20 minuts anteriors.

Que si corrupcions, que si matances, que si terrorismes, que si dictadures, que si abusos de poder, que si malbarataments de fons fins i tot dels representants europeus de més força, que lluitaven insistents perquè els directius de bancs es rebaixessin els salaris i resulta que després ells se’ls gasten per eixugar-se el cul. Sembla que de tant en tant apareix, per alguna escletxa, un llampec d’esperança. En orris se’n va tot al cap de ben poc, torna la foscor, la finestra es tanca prestament quan aquells mateixos pequen més escandalosament, pel greuge d’haver criticat allò que després practiquen.

I enmig d’aquest desgavell de despropòsits, una bona notícia, comenten els reporters, Estats Units surt de la recessió per primera vegada. I jo que m’enfonso més al sofà. Jo que perdo del tot l’esperança. Jo que deixo de creure en els humans. Jo que no sé si entenc el món com la resta. És això una bona notícia? Significa això que s’està acabant la època del lleuger relaxament de la compra compulsiva? Significa això que tornarem amb més fúria a explotar els més desvalguts? Si qui ha patit i segueix patint no són les grans potències, que sempre trobaran en una crisis algun indret on gratar i treure profit de les penes dels altres. Com pot ser que AGBAR hagi tingut beneficis milionaris durant la sequera més extrema catalana? Com pot ser que els bancs i caixes, a part d’uns pocs, segueixin ampul•losos i amb americanes?

Si us plau, mireu el documental HOME que properament es projectarà a les pantalles cinematogràfiques i pensem si es pot frenar l’ambició humana, si podem ser humils i sostenibles...

Per mi això no és una bona notícia, és el tret de sortida a una nova escalada d’imperfeccions humanes. Salvatges que som, i més, per no creure’ns-hi.

Le Souhait (primera part)

La Marianne ja feia dies que tenia clissat aquell home. No era que fos gens especial, era un home tret, per atzar, de la multitud no diferenciable. Un de més, un qualsevol. Tenia ja uns quants cabells blancs que s’escampaven, com riu cercant l’oceà, per la descuidada barba de setmana i mitja. Era prim com un secall i la roba de vestir de feina, pantalons de pinça i americana, li sobraven i ballaven com si tinguessin voluntat pròpia.

Ella s’hi havia fixat perquè des de feia dues setmanes que, diàriament, entrava a la petita llenceria que regentava. Es mirava l’aparador durant uns minuts i després s’escolava cap endins cautelosament tot contemplant, amb ulls de no entendre res, la mercaderia. Al principi ni s’adonà de quan marxava. El quart dia va veure’l com se la mirava amb l’esguard del desesperat que busca consell i auxili. En atansar-se-li, però, fugí descaradament. D’aleshores ençà que es repetia la comèdia i la curiositat li havia fet despertar un interès que diferia lleugerament del pur compromís de negocis: L’esperava.

Les pesquisses i maquiavelismes del destí volgueren que, set jorns més tard, quan s’hi presentà, la Marianne estigués agenollada recollint uns tangues fúcsies que unes adolescents despreocupades havien deixat caure abans de partir. De terra estant i per dessota els penja-robes mòbils situats al mig de la tenda, pogué veure les no pas llustrades sabates fosques i les cames dels pantalons amb les vores esfilagarsades del seu, així el considerava ja, misteriós client. Avui no se li escaparia, pensà, no l’havia poguda veure encara. Deixà que avancés una mica i quan ja l’estava sobrepassant s’aixecà de cop.
- Bona tarda, el puc ajudar en res?
L’home es tombà sorprès fent un pas enrere i desestabilitzant els maniquís de banyadors ajustats de l’aparador. Reaccionà de pressa i els sostingué abans que anessin per terra. El posat astorat no havia desaparegut quan recuperà la posició.
- Ja fa uns dies que el veig entrar, sembla que no s’acaba de decidir. Estaria encantada de poder aconsellar-lo si així ho creu convenient.
Desconcertat l’home es tombà en totes direccions, veient com els dos únics clients que hi havia feien dringar el mòbil de la porta al marxar discutits. Es trobaven sols.

Gestions

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Una altra dona
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària
- Un moment si us plau...- els tons telefònics se succeeixen en excés, amb mal d’orella penjo. Torno a trucar:

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Estic convençut que era la dona anterior
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària
- Un moment si us plau...- els tons telefònics se succeeixen en excés, amb mal d’orella penjo. Torno a trucar:

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Com que no sembla adonar-se que sóc el mateix penso que potser és una altra dona.
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària
- Un moment si us plau...- sento com unes veus que parlen, dues dones, entre elles, suposo que és la senyora que m’atenia que, abans de passar la trucada està, diligent, responent les peticions d’algun eixelebrada amb massa presses. Quan hi ha una pausa hi torno:
- Perdoni?
- Ai si miri, no l’havia sentit
- Ah, bé
- Escolti, és que miri truco de l’escola Ton pare no té nas (invento, perquè estava tan sorprès que no ho he pogut captar bé) perquè resulta que tenim un alumne que no
- Perdoni però – intento aturar aquell brollar de paraules
- Ai si, miri, que la truco de l’escola Ton pare no té nas, d’Esplugues, que resulta tenim un noi que no ...
- Si escolta, és que em sembla que ens han lligat la trucada.
- Com? – ara és ella qui no entén res
- Si, que jo també estava trucant al servei territoria d’educació i quan m’han desviat la trucada es deuen haver equivocat i ens han posat en contacte. Però jo no puc ajudar-te perquè jo també estava intentant preguntar-los informació.
- Ostres, que estrany
- Si
- Val doncs, jaja, ja penjo i torno a trucar.- Mentre li responc que jo faria el mateix sento com li torna a comentar a la seva companya que mira que curiós què m’ha passat que resulta que ... No m’ha deixat escoltar més, m’hagués agradat sentir la seva explicació, tafaner de mena jo. Tornem-hi:

Benvingut al Servei Territorial d’Educació al baix Llobregat diu una veu dolça i femenina. Si sap l’extensió a la que voleu trucar (...) si no esperi que el posarem amb contacte amb un operador.
- Hola bon dia – Crec la mateixa dona, però ja tanta fèmina em té pertorbat.
- Si mira, que volia saber el número de llista que tinc.
- Primària o secundària
- Secundària, però esperi, que les últimes trucades no em respon ningú allà on em derives.
-Ah, bé, hmmm, esperi un moment..- So de telèfon però molt curt ara:
-Si hola bon dia – una altra dona
- Miri que volia saber el número del llistat en el que estic
- A veure del Juny o abans
- Abans (invento perquè no ho sé)
- Però això vostè ho hauria de saber, ho pot mirar per l’Enosequè
- Si però és que no és per mi i bla bla bla,

M’ha costat, però al final he aconseguit la informació!

Baixa

Pel carrer tothom em passa veloç als matins, si dugués els cabells llargs com fa un temps segur que em voleiarien a cada moment per les ventades que provoquen els desesperats vianants (viatgers, treballadors...). A les tardes, també. En els fortuïts creuaments de mirades veig com els ulls davallen cap als baixos (els més baixos, aquells que toquen a terra). L’altre dia vem anar a veure la darrera peli del Woody Allen i n’hi havia un altre com jo a la pantalla, i dos entre el públic.

Deixa de fer esports de risc, diu un company de feina, fes com jo, parapent. Nano, però tu millores? Comenta un altre. Cada dia m’agrades més amb aquest caminar suggerent. Algú, de tant en tant, encara se sorprèn de la meva visible coixera i em pregunten que què he fet aquest cap de setmana, amb el somriure maliciós del més morbós dels pensaments. Em pregunto què hauria de fer per lesionar-me el peu amb una cosa així... molta imaginació. Que un es lesioni fent esport és la confirmació que necessiten tots aquells que no el practiquen per seguir amb aquesta tradició vegetativa. Més que cuidate, sento, esto te pasa por hacer deporte. I clar, tothom amb el futbol, què si no amb el peu cascat? L’handbol? Però que no és un joc de mans?

Mañana te quiero con el papelito del médico... ha estat l’últim dels comentaris i si, efectivament, el papelito no s’ha fet esperar. Repòs o no et curaràs m’ha dit el metge. I això faré a partir de demà, em quedaré a casa i no sabeu com agraeixo tenir terrassa... no us ho podeu imaginar. Com patiria amb aquestes parets si no fos així... Ja les veig mirant-me sornegueres, silents, malèvoles.

El guiri

Dins l’autobús hi ha un home amb els braços repenjats al seient del davant. Té el cap, mirant a terra, que s'hi recolza pel front. Des d’on sóc puc veure-li les cames vermelles, cremades, lleugerament separades mig obscè, amb uns quants pèls rossos i arronsats. Duu bermudes beix-crema de turista Coronel Tapioca, mil butxaques i totes buides. La samarreta ajustada, no sé si a voluntat o perquè el pas dels anys li ha desmillorat l'aspecte, és també vermella llampant, d’algun club de futbol anglès, que li fa joc amb el color de la pell, que ara m’hi fixo i no només es localitza a les cames. L’esteu veient?
Anglès, si, potser seria d’eixes illes, li escau. Sembla desvetllar-se i observa el camí, ulls perduts endavant, cara de moc. Gairebé m’enlluerna el brillant to rosat de les galtes inflades, sort en tinc de les ulleres de sol. Són prominents de veritat, tot al contrari que la barbeta, enfonsada ben endins de manera que els llavis estan descompensats, el superior cau en forma de v sense lloc on suportar-se i es deixen mig intuir un parell de grossos incisius mal rentats. Si oi? Els ulls són cars de veure, afegit a les seves petites dimensions s’hi han de sumar un parell de factors: Que s’amaguen rere les rodones i grolleres galtes i que les poblades celles també rosses, com l’escàs cabell i la resta del pelamen, intenten mantenir-los recollits dines les seves conques, em recorda a cans de pèl blanc o grisos, Sanussers? Crec distingir una blavor als diminuts iris, però no n’estic convençut. El teniu en ment? Aconseguiu visualitzar-lo? La incipient calvície fa malifetes, i la poca costum de protegir-lo de l’astre rei es nota aquí més que enlloc. Està sufocat i se’l veu patir. No m’estranya, l’escalfor li corre, de segur, per dins i al damunt no pot obrir la finestra. Es frega amb la samarreta mullada, sense acabar de saber si li fa bé o potser res.

Si la imatge mental la teniu més o menys clara, crec haver-ne fet una relativa bona descripció. Si no és el cas... hauré de seguir practicant.

El misantrop i Los Cachorros

Misantrop: Persona afectada de misantropia.

Misantropia: Aversió al tracte amb les persones.

A voltes creia entreveure’l entre les frases coherents plenes d’adverbis, adjectius i altres. Sempre, emperò, acabava relliscant-me entre els dits. A voltes misogin, però tampoc. Potser si que depreciava una mica tothom menys ell, potser si que estava fugisser entre les ratlles, ensenyant volàtils albirs. En fi, vas llegint i semblava no res i al final tens una petita novel•la.

Més tard, estava amb els companys conversant de literatura i ostres has llegit “Los cachorros”? Que si home, el Nuti, que és d’en Vargas Llosa. Peruà? Estic convençut que si, el Pere. Vaja, que és una bèstia, m’encanta com enllaça narració amb diàleg sense guions ni res, el Nuti seguia mentre xarrupava les escorrialles de la seva gerra on no hi quedava més que escuma enganxada a les parets de vidre. I la història, buf, sembla simple, vaja, vull dir, que és el drama de qualsevol home, de tots. I en Jaume, ja serà menys. Que no, el Nuti, que no, no us el comento perquè val la pena llegir-lo. Curt, fàcil i lleuger, amb milions de mots curiosos d’aquella terra, que si cholito, chango i no sé quantes més. Només demana una mica d’atenció així de passada, però enganxa i tant. N’hi ha d’altres també d’enganxosos, deia el Pere. Si i tant, no ho nego, però aquest és curt quasi com el petit príncep i l’he acabat amb dos viatges d’anada i tornada a la feina, mira què et dic. I tant drama dius? Que si drama... un drama de collons figura’t, mai més ben dit, de l’evolució d’un nano i les interaccions amb els seus amics abans i després d’allò. Va, deixeu-ho, no dic més que ja sabeu que després m’animo i us ho acabo explicant tot i esguerrant l’interès que pugui despertar-vos.
La conversa continuà, però ja en altres direccions.

Emoció

Des d’una distància prudent però escassa els dos més menuts criden “Gilipollas”. Darrere meu, encara hem de creuar un parell de carrers, un altre de potser un any més s’afanya caminant de pressa, amenaçador. De la cantonada apareix el tramvia. Nosaltres no teníem angle per veure’l venir però ells si i ho han aprofitat per provocar-lo. Creuen i amb tres passes són a l’andana.
La persecució comença. El nostre semàfor es posa en verd i el gran s’espavila per encalçar-los. S’atura indecís a la cruïlla, dos carrils amb cotxes el separen del seu objectiu. Els nens pitgen les botó, s’obren les portes i hi entren. Mentrestant l’altre segueix dubtant, fa temoroses temptatives d’avançar però sense atrevir-s’hi, hi ha el punt just de vehicles per impedir el pas i mantenir el suspens. Al final s’anima, creua de pressa i s’apropa a l’andana. Les portes s’estan tancant. Hi arriba un segon tard. Prem el botó però només pot veure com el comboi es posa en marxa. Des de dins, una cara esclafada contra el vidre es burla d’ell. Fora, el nano aixeca el braç i fa el senyal de càstig: “Mañana vais a ver”. Ara però ningú els treu l’orgull d’haver aconseguit venjar-se, ni que sigui per una vegada, d’aquell que abusa de ser més fort. Com a les millors pel•lícules d’acció i intrigues els indefensos han escapat sans i estalvis.

Inepte jo, i tots també

Jo no sóc cap mecenes dels balls, amb o sense parella. És més, molts coincidiran a pensar just el contrari, que si moc massa el cos, que si em bellugo com un espermatozoide, sense ordre ni concert, i el ritme? Què és? Sóc el rei del Cumbia-Tango! En fi, un desastre. I més ara que vaig acompanyat d’un peu dur i dolorós que m’impedeix una concentració digne (i sobretot, necessària).

Amb la Laia, sa germana el seu company i companys addicionals del company de la germana de la Laia, hem participat a la primera classe del trimestre de lindi hop, una espècie de ball americà que va començar sent negre (per això tant alegre) i que com tot, va anar mutant. La música, el Swing (aquí ja si que sabem què és).

Bé, com deia, mai he estat un portent de la coordinació de les extremitats i de bellugar el cos amb la gràcia que li correspondria per naturalesa, ho reconec i accepto, a desgrat, però amb la il•lusió del nen que creu que tot pot acabar sent tard o d’hora. El professor es passà tota la classe dient que si volen, els nois, al ser més armaris per naturalesa (com deia el Juan, hasta mi heladera tiene más movimiento de caderas) tenim l’oportunitat d’assistir al doble de classes, o sigui, repetir-les. I no em sembla malament, ni de bon tros, però resulta que vas a ballar i allà tothom, el primer dia, és peix fora l’aigua. Jo em dedicava a cercar la concentració i a intentar marcar, com deia el mestre, els moviments perquè la noia em seguís. Representa que sóc el Leader de la parella. I com que et canviaven la companya cada 3 per 4 doncs t’hi havies d’intentar amollar de la millor manera possible. Em va donar la sensació de que les parelles que vaig tenir estaven més per escoltar i mirar l’elàstic director que per intuir allò que jo intentava, maldestre, explicar amb el cos. Saps, era un ball de parella i val que jo m’anava mirant més als peus que a elles, però ostres, elles tenien els ulls en direcció oposada a mi! I si, clar, els homes ballem pitjor, segur, però si a sobre hi afegeixes que les dones t’abandonen... doncs la moral es mina (sort que sóc un bunker). Així que segueixo concedint el dret a criticar el meu art, però atenció, que de moment a la classe no se salvava ningú!

Tot i moure’m menys del que volia (aquest peu...) i la sensació de fer discursos a muts murs, l’experiència va ser interessant i fa tota la pinta de millorar a cada nova hora.