Le Souhait (primera part)

La Marianne ja feia dies que tenia clissat aquell home. No era que fos gens especial, era un home tret, per atzar, de la multitud no diferenciable. Un de més, un qualsevol. Tenia ja uns quants cabells blancs que s’escampaven, com riu cercant l’oceà, per la descuidada barba de setmana i mitja. Era prim com un secall i la roba de vestir de feina, pantalons de pinça i americana, li sobraven i ballaven com si tinguessin voluntat pròpia.

Ella s’hi havia fixat perquè des de feia dues setmanes que, diàriament, entrava a la petita llenceria que regentava. Es mirava l’aparador durant uns minuts i després s’escolava cap endins cautelosament tot contemplant, amb ulls de no entendre res, la mercaderia. Al principi ni s’adonà de quan marxava. El quart dia va veure’l com se la mirava amb l’esguard del desesperat que busca consell i auxili. En atansar-se-li, però, fugí descaradament. D’aleshores ençà que es repetia la comèdia i la curiositat li havia fet despertar un interès que diferia lleugerament del pur compromís de negocis: L’esperava.

Les pesquisses i maquiavelismes del destí volgueren que, set jorns més tard, quan s’hi presentà, la Marianne estigués agenollada recollint uns tangues fúcsies que unes adolescents despreocupades havien deixat caure abans de partir. De terra estant i per dessota els penja-robes mòbils situats al mig de la tenda, pogué veure les no pas llustrades sabates fosques i les cames dels pantalons amb les vores esfilagarsades del seu, així el considerava ja, misteriós client. Avui no se li escaparia, pensà, no l’havia poguda veure encara. Deixà que avancés una mica i quan ja l’estava sobrepassant s’aixecà de cop.
- Bona tarda, el puc ajudar en res?
L’home es tombà sorprès fent un pas enrere i desestabilitzant els maniquís de banyadors ajustats de l’aparador. Reaccionà de pressa i els sostingué abans que anessin per terra. El posat astorat no havia desaparegut quan recuperà la posició.
- Ja fa uns dies que el veig entrar, sembla que no s’acaba de decidir. Estaria encantada de poder aconsellar-lo si així ho creu convenient.
Desconcertat l’home es tombà en totes direccions, veient com els dos únics clients que hi havia feien dringar el mòbil de la porta al marxar discutits. Es trobaven sols.