Baixa

Pel carrer tothom em passa veloç als matins, si dugués els cabells llargs com fa un temps segur que em voleiarien a cada moment per les ventades que provoquen els desesperats vianants (viatgers, treballadors...). A les tardes, també. En els fortuïts creuaments de mirades veig com els ulls davallen cap als baixos (els més baixos, aquells que toquen a terra). L’altre dia vem anar a veure la darrera peli del Woody Allen i n’hi havia un altre com jo a la pantalla, i dos entre el públic.

Deixa de fer esports de risc, diu un company de feina, fes com jo, parapent. Nano, però tu millores? Comenta un altre. Cada dia m’agrades més amb aquest caminar suggerent. Algú, de tant en tant, encara se sorprèn de la meva visible coixera i em pregunten que què he fet aquest cap de setmana, amb el somriure maliciós del més morbós dels pensaments. Em pregunto què hauria de fer per lesionar-me el peu amb una cosa així... molta imaginació. Que un es lesioni fent esport és la confirmació que necessiten tots aquells que no el practiquen per seguir amb aquesta tradició vegetativa. Més que cuidate, sento, esto te pasa por hacer deporte. I clar, tothom amb el futbol, què si no amb el peu cascat? L’handbol? Però que no és un joc de mans?

Mañana te quiero con el papelito del médico... ha estat l’últim dels comentaris i si, efectivament, el papelito no s’ha fet esperar. Repòs o no et curaràs m’ha dit el metge. I això faré a partir de demà, em quedaré a casa i no sabeu com agraeixo tenir terrassa... no us ho podeu imaginar. Com patiria amb aquestes parets si no fos així... Ja les veig mirant-me sornegueres, silents, malèvoles.