Inepte jo, i tots també

Jo no sóc cap mecenes dels balls, amb o sense parella. És més, molts coincidiran a pensar just el contrari, que si moc massa el cos, que si em bellugo com un espermatozoide, sense ordre ni concert, i el ritme? Què és? Sóc el rei del Cumbia-Tango! En fi, un desastre. I més ara que vaig acompanyat d’un peu dur i dolorós que m’impedeix una concentració digne (i sobretot, necessària).

Amb la Laia, sa germana el seu company i companys addicionals del company de la germana de la Laia, hem participat a la primera classe del trimestre de lindi hop, una espècie de ball americà que va començar sent negre (per això tant alegre) i que com tot, va anar mutant. La música, el Swing (aquí ja si que sabem què és).

Bé, com deia, mai he estat un portent de la coordinació de les extremitats i de bellugar el cos amb la gràcia que li correspondria per naturalesa, ho reconec i accepto, a desgrat, però amb la il•lusió del nen que creu que tot pot acabar sent tard o d’hora. El professor es passà tota la classe dient que si volen, els nois, al ser més armaris per naturalesa (com deia el Juan, hasta mi heladera tiene más movimiento de caderas) tenim l’oportunitat d’assistir al doble de classes, o sigui, repetir-les. I no em sembla malament, ni de bon tros, però resulta que vas a ballar i allà tothom, el primer dia, és peix fora l’aigua. Jo em dedicava a cercar la concentració i a intentar marcar, com deia el mestre, els moviments perquè la noia em seguís. Representa que sóc el Leader de la parella. I com que et canviaven la companya cada 3 per 4 doncs t’hi havies d’intentar amollar de la millor manera possible. Em va donar la sensació de que les parelles que vaig tenir estaven més per escoltar i mirar l’elàstic director que per intuir allò que jo intentava, maldestre, explicar amb el cos. Saps, era un ball de parella i val que jo m’anava mirant més als peus que a elles, però ostres, elles tenien els ulls en direcció oposada a mi! I si, clar, els homes ballem pitjor, segur, però si a sobre hi afegeixes que les dones t’abandonen... doncs la moral es mina (sort que sóc un bunker). Així que segueixo concedint el dret a criticar el meu art, però atenció, que de moment a la classe no se salvava ningú!

Tot i moure’m menys del que volia (aquest peu...) i la sensació de fer discursos a muts murs, l’experiència va ser interessant i fa tota la pinta de millorar a cada nova hora.