Duia les mans plenes amb un parell de bosses de compra a
rebentar (la síndria de l’amor, el pollastre de demà, els tomàquets del
gastpatxu, la llet fresca del nen, o sigui jo, ...) quan, al tombar la canonada
de casa, que coincideix amb l’entrada de l’hospital, veig caminar, fent
tentines, un home no vell però tampoc jove, de barba blanca i mal afaitada.
Quan m’hi apropo, m’adono que de la cella li raja sang. El color vermell
contrasta amb la pell pàl·lida i la roba clara. Els ulls els té esbatanats i
observa l’entorn com espantat. És aleshores que m’adono que duu la samarreta
tota estripada, igual que els pantalons. Em plantejo si ve de tenir un accident
o quelcom similar però algun detall, que encara no discerneixo, no acaba d’encaixar.
Potser per això només el miro i no faig el gest d’ajudar-lo. Ens creuem,
caminant sense deixar de mirar-nos en cap moment. Com dues bèsties que s’analitzen
abans del combat. Sento com em puja l’adrenalina. Quan ja ens hem sobrepassat i
per mirar-nos hem de tombar-nos gairebé del tot, perd el poc equilibri que li
quedava i, després de quatre passos maldestres, acaba caient a terra, just al
costat d’un pafó de cartells publicitaris. Tot molt lamentable i lent, tant,
que fins i tot tinc la sensació d’haver estat el culpable d’aquella caiguda,
per haver-lo mirat. Talment com si dels meus ulls haguessin sortit un parell de
rajos empenyent-lo.
L’adrenalina fuig i la substitueix l’instint de donar un cop
de mà. Igual que jo, tres persones més s’apropen al senyor. Com que vaig
carregat, deixo que l’atenguin ells i em dirigeixo a la cantonada, on esperen
dues ambulàncies alguna trucada urgent.
Els faig senyals. Quan em veuen venir, els dic que hi ha un
pobre home a terra, rajant sang, a no més de vint metres. De primeres, sembla
que reaccionen com correspon: ràpids i atents. Però aleshores veuen la víctima,
el damnificat, o el comsedigui. I redueixen el ritme. Criden que s’apartin, que
el deixin en pau. Evidentment, la gent que l’ajudava a incorporar-se, no fa cas
fins que l’home arriba al seu costat. L’assistent d’ambulància, que duu un
vestit llampant, segueix dient que s’allunyin i, per insistència, o potser pel
to, al final obeeixen. En el moment que se sen allibera, l’home aixeca la vista
i els diu que el volen matar! Que li estan fent la vida impossible! Empeny al
qui té més a la vora, i marxa zigzagejant, amb una coordinació més aviat
inexistent i a punt d’anar per terra tres vegades en tan sols dos metres.
- Però atenguin-lo! – Crida el més jove al l’assistent.
- Deixin-lo anar on vulgui – respon ell.
Però el jove no es deixa vèncer per l’autoritat sanitària i
li insisteix que està malferit i que encara ho estarà més si no hi fan res. Que
ja el veu creuant el carrer just quan passa un autobús.
- Aleshores l’agafarem – torna a dir l’assistent, increïblement
tranquil. – Mentrestant, no podem fer res, acaba de fugir de l’hospital i no
tenim la potestat de tornar-lo a dins si ell no vol.
Drets i deures... tot molt complicat. No vull veure com
acaba la història. Prenc les bosses i m’encamino cap a casa.
