dilluns, 21 de febrer del 2011

La bicicleta i en Bernat

Cabells rossos igual que les celles, ulls bruns d’allò més expressius, galtes rosades i una rialla d’orella a orella que acompanyava sempre en Bernat.
Aquell dia estava especialment emocionat. Passà tot el dinar empipant als progenitors inconscientment. Li queia la forquilla, se li vessava la sopa, s’aixecava de taula impacient. Avui estrenaria bicicleta i s’estrenaria ell mateix sense rodetes.
Van carregar-la al cotxe, anirien al camp, als pares no els feia gens ni mica de gràcia fer les primeres pedalades prop dels vehicles pudents i assassins.
Es passà tot el viatge garlant, van ser tres quarts d’un monòleg inconnex i ininterromput. Tot i que se’ls podria haver fet molt pesat, l’excitació de l’infant encomanà als adults que l’escoltaven cofois.
Abans d’haver aparcat el cotxe ja s’estava col•locant les colzeres i genolleres. Saltà com un coet tan bon punt el motor deixà de fer renou i es calçà el casc immediatament.
El pare li preparà la bicicleta. L’espai era prou gran, una esplanada enorme sense asfaltar, tot sorra, tota buida, tota per ell.
El Bernat s’hi enfilà. S’aferrà fort al manillar i posà els peus als pedals mentre el pare l’aguantava i l’animava a pedalar. Les rodes començaren a girar, el món anà prenent velocitat i de cop i volta es trobà sol, accelerat, temorós però content. Se’n sortia!
Aleshores la mare, que l’observava atenta i orgullosa, no va poder evitar advertir el menut, instint de protecció:
- No et paris Bernat, no deixis de pedalar, que si ho fas cauràs.
Van ser les pitjors paraules que mai sentí. El somriure li desaparegué dels llavis, l’alegria ho féu dels ulls i s’hi instal•là la preocupació.

El ros ha perdut brillantor i s’ha enfosquit, entre la cabellera es poden veure uns quants cabells blancs i els ulls no tenen llum. Ploren. S’ha passat tota la vida pedalant i fa dos anys, quan en tenia 56, quan les cames no empenyen com abans, el van fer fora de la feina. Ara ja en té 58 i des d’aleshores que cerca una feina satisfactòria sense èxit. Es veu obligat a seguir fent esforços, tots els ossos li fan mal, les mans li tremolen i els músculs ja fa temps que no responen amb el vigor que haurien de fer.
Tota una vida de preocupacions per acabar igualment per terra.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Jo i el mar

Si res no canvia, que canviarà, me n’haig de convèncer, aquest blog perdrà activitat durant mig any. En pro d’aquest canvi estic omplint absolutament tots els moments. I potser en faig un gra massa, quan percebo el tou de feina que potser em cau al damunt, la onada que va creixent i apropant-se, que s’aixeca amb tota la seva força, on s’intueix l’esclat per la bromera i que tot just espetega a la carena. Potser, si sóc espavilat, l’enxamparé i amb la seva empenta arribaré a la platja excitat i satisfet de l’experiència. Si no aprofito l’inèrcia, en canvi, espero estar prou ben falcat per no ser arrossegat sense control, rodolant entre l’aigua juganera, atabalat i esporuguit.

Hi ha cops que veig clarament que podré surfejar tranquil. Són aquests dies on els minuts es multipliquen, on veus que l’energia t’acompanya i en acabada la jornada pots mirar avall i t’enorgulleixes del fruit que has creat. No estic parlant de l’agenda que em fan omplir cada dia per demostrar que m’he estat tocant els nassos durant les 8h d’empresonament. Estic parlant de les 5 posteriors, incloent-hi els àpats. Si, és un camí que val la pena seguir si no ensopego.

Torna el neguit, les ganes de dir prou i d’explicar-ho a tot cristo. Tan se val quantes vegades aquest castell de fum s’hagi dispersat a la darrera alenada. Indefectiblement s’aixeca de nou, hi aboco totes les il·lusions.
Ja sé que tal com deia Sam Savage: “es pot viure dels somnis fins que et mors de gana”. Potser per això encara sento els grillons als peus. M’aferro a la idea que acostumo a promulgar: Sigui quina sigui la desició, sempre serà la bona. Així es fa més fàcil estar content, el plany al calaix.

divendres, 11 de febrer del 2011

El món no se'n surt

Agafaré només un recull de les frases en "cursiva" que hi ha als principis de cada capítol. L'he gaudit molt.

"El món no se’n surt – pres de mals que s’apressen – on s’acumula la riquesa i es malbaraten els homes”
Oliver Goldsmith, El poble abandonat

“No puc evitar témer que els homes potser arribaran un punt en que contemplaran tota nova teoria com un perill, tota innovació com un enuig, tot avenç social com un primer pas cap a la revolta, i que potser acabaran refusant moure’s del tot”
Alexis de Tocqueville.

“Per veure allò que tenim davant del nas, cal una lluita constant”

George Orwell

“No hi ha condicions a la vida a les que no pugui acostumar-se un home, sobretot si veu que tothom l’accepta”

Lleó Tolstoi

“Un cop ens permetem desobeir l’anàlisi de beneficis d’un contable, haurem començat a canviar la nostra civilització”

John Maynard Keynes

“... Ara bé, qui hagi experimentat aquella època de confiança mundial sap que, des d’aleshores, tot ha estat regressió i tristesa”
Stefan Zweig

“La idea d’una societat sostinguda bàsicament per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”

John Stuart Mill

“La meva generació dels seixanta, amb tots els nostres grans ideals, va destruir el liberalisme a causa dels nostres excessos”

Camille Paglia

“Suggerir una certa acció social pel bé comú a la ciutat de Londres és com discutir "L'orígen de les espècies" amb un bisbe seixanta anys enrere.
John Maynard Keynes

“El pitjor del comunisme és el que ve després”

Adam Michnik

“Vam assolir-ho tot, però resulta que per a mi allò que vam assolir satiritzava allò que havíem somiat”.
Krzysztof Kieslowski

“El meu objectiu a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria, tant me fa si, en el procés, esdevé menys plaent per a la minoria acabalada”

Joseph Chamberlain

“Hi havia moltes coses que no entenia, d’alguna manera ni tan sols no m’agradava, però em va semblar de seguida un estat de les coses per les quals pagava la pena lluitar”
George Orwell, Homenatge a Catalunya

dimarts, 8 de febrer del 2011

seguim

Sento el timbre. És la una. Enllesteixo, o deixo a mitges, allò que estic fent. Apago la pantalla, agafo l’abric, guardo les ulleres a la motxilla, que em carrego a l’espatlla i surto del departament, normalment amb algun, o tots dos, dels companys.

A l’exterior omplo els pulmons, de fred i de fum, satisfet. Serà la fictícia sensació de llibertat. El sentiment de pensar: I si no torno? Camino tranquil, generalment llegint, carrer amunt. Vaig pel centre de la calçada, les voreres estan ocupades pels vehicles mal aparcats. Intrusos egoistes. Carrer rere carrer vaig deixant enrere les naus industrials i les botigues de venda a l’engròs regentades per xinesos. Entranyable paisatge aquest barri.

M’assec en un banc, a la sortida de l’autopista: 3 carrils per sentit. La fressa no em deixa ni sentir el cant dels ocells. No el dels arbres, sinó el dels “pajareros” de tèrbols negocis.
De la motxilla en trec el menjar fred. Mecànicament vaig posant-me forquillades a la boca mentre passa per davant la canalla, originària de no sé on, tot mirant-me descarada i sorpresa de veure un adult menjant al carrer. Enllesteixo. Deso les coses i trec el llibre. Tinc temps per llegir un parell d’instructives pàgines.

I aleshores surt el Sol, que m’escalfa al primer raig i m’omple d’alegria. Mentre caminem plegats buscant el verd entre el ciment, imagino el futur esplèndid de noves oportunitats. Oportunitats encara molt vagues. Il·lusions encara massa disperses. Hi ha tan per fer... I el rellotge no s’atura. Aquesta tarda, si la situació és propícia, indagaré. El tot pel tot. Adéu-siau.

Ara però falten deu minuts i haig d’espavilar-me a tornar abans que soni el timbre. El mateix timbre alliberador i opressor. El temps, com un núvol tapa el Sol i m’espavilo a entrar a la fàbrica.

Demà les previsions auguren un cel ennuvolat. Potser dimecres doncs.