La bicicleta i en Bernat

Cabells rossos igual que les celles, ulls bruns d’allò més expressius, galtes rosades i una rialla d’orella a orella que acompanyava sempre en Bernat.
Aquell dia estava especialment emocionat. Passà tot el dinar empipant als progenitors inconscientment. Li queia la forquilla, se li vessava la sopa, s’aixecava de taula impacient. Avui estrenaria bicicleta i s’estrenaria ell mateix sense rodetes.
Van carregar-la al cotxe, anirien al camp, als pares no els feia gens ni mica de gràcia fer les primeres pedalades prop dels vehicles pudents i assassins.
Es passà tot el viatge garlant, van ser tres quarts d’un monòleg inconnex i ininterromput. Tot i que se’ls podria haver fet molt pesat, l’excitació de l’infant encomanà als adults que l’escoltaven cofois.
Abans d’haver aparcat el cotxe ja s’estava col•locant les colzeres i genolleres. Saltà com un coet tan bon punt el motor deixà de fer renou i es calçà el casc immediatament.
El pare li preparà la bicicleta. L’espai era prou gran, una esplanada enorme sense asfaltar, tot sorra, tota buida, tota per ell.
El Bernat s’hi enfilà. S’aferrà fort al manillar i posà els peus als pedals mentre el pare l’aguantava i l’animava a pedalar. Les rodes començaren a girar, el món anà prenent velocitat i de cop i volta es trobà sol, accelerat, temorós però content. Se’n sortia!
Aleshores la mare, que l’observava atenta i orgullosa, no va poder evitar advertir el menut, instint de protecció:
- No et paris Bernat, no deixis de pedalar, que si ho fas cauràs.
Van ser les pitjors paraules que mai sentí. El somriure li desaparegué dels llavis, l’alegria ho féu dels ulls i s’hi instal•là la preocupació.

El ros ha perdut brillantor i s’ha enfosquit, entre la cabellera es poden veure uns quants cabells blancs i els ulls no tenen llum. Ploren. S’ha passat tota la vida pedalant i fa dos anys, quan en tenia 56, quan les cames no empenyen com abans, el van fer fora de la feina. Ara ja en té 58 i des d’aleshores que cerca una feina satisfactòria sense èxit. Es veu obligat a seguir fent esforços, tots els ossos li fan mal, les mans li tremolen i els músculs ja fa temps que no responen amb el vigor que haurien de fer.
Tota una vida de preocupacions per acabar igualment per terra.