seguim

Sento el timbre. És la una. Enllesteixo, o deixo a mitges, allò que estic fent. Apago la pantalla, agafo l’abric, guardo les ulleres a la motxilla, que em carrego a l’espatlla i surto del departament, normalment amb algun, o tots dos, dels companys.

A l’exterior omplo els pulmons, de fred i de fum, satisfet. Serà la fictícia sensació de llibertat. El sentiment de pensar: I si no torno? Camino tranquil, generalment llegint, carrer amunt. Vaig pel centre de la calçada, les voreres estan ocupades pels vehicles mal aparcats. Intrusos egoistes. Carrer rere carrer vaig deixant enrere les naus industrials i les botigues de venda a l’engròs regentades per xinesos. Entranyable paisatge aquest barri.

M’assec en un banc, a la sortida de l’autopista: 3 carrils per sentit. La fressa no em deixa ni sentir el cant dels ocells. No el dels arbres, sinó el dels “pajareros” de tèrbols negocis.
De la motxilla en trec el menjar fred. Mecànicament vaig posant-me forquillades a la boca mentre passa per davant la canalla, originària de no sé on, tot mirant-me descarada i sorpresa de veure un adult menjant al carrer. Enllesteixo. Deso les coses i trec el llibre. Tinc temps per llegir un parell d’instructives pàgines.

I aleshores surt el Sol, que m’escalfa al primer raig i m’omple d’alegria. Mentre caminem plegats buscant el verd entre el ciment, imagino el futur esplèndid de noves oportunitats. Oportunitats encara molt vagues. Il·lusions encara massa disperses. Hi ha tan per fer... I el rellotge no s’atura. Aquesta tarda, si la situació és propícia, indagaré. El tot pel tot. Adéu-siau.

Ara però falten deu minuts i haig d’espavilar-me a tornar abans que soni el timbre. El mateix timbre alliberador i opressor. El temps, com un núvol tapa el Sol i m’espavilo a entrar a la fàbrica.

Demà les previsions auguren un cel ennuvolat. Potser dimecres doncs.