(Anys entre parèntesi) I pena (per la mort de la mare i d’escriptors que et fan sentir orfe); I ràbia (per l’espanyolisme que impregna el nostre país el PSC i la Vanguardia); I fúria (de pertànyer a espanya i ser país conquerit); i esperança (en aparèixer els referèndums, cada cop som més!); I decepció (per la pèrdua de moral, ètica i valors de les noves generacions); I no, no som iguals! I il•lusió (per tornar cada any a les classes); I amor (tant... per la família, la filla, la petita,...) I el tabac però ja no el beure, diu, no el crec; I els ídols (Salinger, Vila Matas, Chesterton...) I objectius de la ira (Quim Monzçó, la Vanguardia, el PSC i els espanyols); I repetició (que si PSC, La Vanguardia, i aquells que hi escriuen en castellà); i 3 esposes (que t’abandonen per falta de luxúria, ara, abans n’hi hagué) i més dones (però sempre dificultats); I Sant Just; I bons records ( els dolents no se’ls endugué a Arenys); I clar, Sinera; I Religió (a sac, quasi dèspota) i falta de fe en les reformes de l’educació que faciliten la proliferació d’enzes; I, evidentment, contradiccions.
M’has sorprès Miquel, tan des de la vessant més agradable com des de la més desagradable. A mi, personalment, m’ha semblat més interessant quan escrivies menys. Surt més del fons del cor i menys dels moments situacionals que t’escalfen el pap i t’ericen la pell. I es nota.
Però no puc estar més d’acord en: Menys ensenyar ciència i més llenya, filosofia i exercitar el pensament crític!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada