Diumenge

Als meus peus, Barcelona. Darrere meu, grups de turistes que paguen a gust la cervesa més cara de la ciutat. Amb dificultats puc percebre el piular dels ocells, com a molt el de les estridents cacatues, hi ha massa enrenou. Múltiples idiomes, alguns dels quals reconec, d’altres intueixo i pocs que ni ubico. No sento el Català per enlloc. Avui, sorprenentment, no hi sento música.
Les torres Mafre gairebé no es veuen, l’aire no és net, vull pensar que és pols. No sembla que hagi de ploure els propers dies.
La plaça, de les poques que queden de sorra, també està ocupada per estrangers. La majoria no es donen prou temps per assaborir el moment, els de la birra tampoc. El turisme de masses s’ha convertit en una cursa, com diria el Colomer, ja no m’agrada. Una noia, que s’acaba d’aturar al meu costat, fa una fotografia fugaç a l'entramat de cases que li queden sota, el dia que més lleig es veu. Al mateix moment, a l’esquerra, un argentí comenta que “ni tan siquiera se ve el mar”. Aquestes fotografies no sé perquè es fan, per demostrar que hi has estat? El record, si hi surts, l’entenc, si no, un parc tot ple d’estranys no sé què pot aportar.
Africans amb draps estesos a terra mostrant quincalla, histriònics souvenirs i productes totalment innecessaris estan estratègicament distribuïts per la zona. Sempre atents a petits indicis d’aparició de la mà de la justícia per sortir per cames. Si es vol perseguir aquest pobre i malaguanyat "ofici" d’escanyat per quatre duros, més valdria dedicar els esforços a dissuadir als compradors que a castigar aquells que no tenen massa més opcions. Mentre hi hagi compradors hi haurà qui vengui.
Quan pujava em sentia a contracorrent, rius de gent que caminava a l’inrevés que jo. Encara hi ha llum i temps per visitar un altre “atractiu turístic”. S’està ponent el Sol d’un diumenge magnífic. L’aire lliure facilita el traç de la ploma.
Estic al parc Güell.