Estimats reis mags

Avui m’he assegut a pensar en veu alta a la falda d’un dels vostres patges, que sense ser màgia al seu abast, aconsegueixen arribar a totes les places, cruïlles i centres comercials que em puc imaginar. He estat fent memòria d’allò que m’explicaren dels reis mags per tal que el vostre vassall m’ho pogués aclarir, doncs tenia certes llacunes.
He començat amb els regals que li van dur a Jesús, diguem-ho bé: als seus pares, aquests tres individus. Encens i mirra per un cantó. Cert, el primer el trobes a un tou de botigues, l’altre ningú sap què és exactament, diuen que és una espècie o similar. I ara bé el regal de veritat: un cofre amb or. Allò que no expliquen és que, gairebé del cert, aquell parell de nous pares van fotre, n’estic convençut, una bona puntada als 2 primers cofres, que amb l’or en tenien prou. I si era tan místic i tot es presenta amb tanta austeritat, què hi pintava aquest or dins la història de Jesús? Doncs clar, una fotografia en technicolor de l’església catòlica.
La cara de desconcert del pobre patge era un cromo. I la dels nens impacients de la vora que m’estaven escoltant eren una bona estampa també.
He continuat amb el discurs. Ara aprofundint en la nostra més propera actualitat. Escolta- deia jo- i perquè els reis escolten les peticions infinites d’aquests infants tan ben abrigats i amb pares atents que tens aquí al davant, quan a la cantonada hi ha un pobre senyor estirat a terra sobre una manta, ensenyant les seves malformacions i demanant quincalla? No és ell qui més necessita ni que sigui un bon entrepà i un sostre on refugiar-se? I perquè no van al Paraguai si allà també n’hi ha de criatures? Perquè van amb aquestes pomposes capes i lluents i ostentoses corones si aquí al costat n’hi ha que passen fred?
Ara ja no li feia tanta gràcia que un gamarús, de trenta tacus ben entrats, seguís assegut a les seves cuixes i em feia fora descaradament. He tingut temps de dir encara la següent frase: Si els reis mags van arribar a Betlem seguint una estrella, com era possible que arribessin a les ciutats actuals, on de tanta il·luminació és impossible veure-hi res més al cel que algun llum pampalluguejant dels avions apropant-se a l’aeroport. El final de la frase ha acabat amb el patac del meu cos contra el terra.
Entre la confusió he aprofitat per marxar inadvertit mentre darrere meu deixava un cert aldarull i la llavor del dubte. Dubte que mai s’ha de perdre. Dubte, eina per entendre.

Avui estic d’allò més Colomer.