Noms

L’Illa buscava Soledat. La Mar, però, no la deixava en Pau i jugava a remoure la sorra de la platja canviant de lloc la Duna. El Roc sentia com l’Ona picava rítmicament als seus peus, remullant-lo de frescs i alegres esquitxos.

La platja s’acabava on començava a créixer la vegetació. Allí, descansaven tranquil·les la Margarita, la Rosa i alguna altra Flor de vistosos colors saludant la Primavera. El vent escampava el seu perfum, que provocant que la petita Marieta volés al seu voltant, cercant un bon lloc on aturar-se. 

Quan arribava el son, la Bruna decidia amagar-se sota el pupitre i la Lluna apareixia il·luminant, Blanca i Clara, amb un cert to de romanticisme.  

I era així, quan estaven totes estirades a les màrfegues de l’aula fent la migdiada, que la Dolors, la Remei i la Concepció, les ja grans monitores de menjador, s’adonava que no hi havia gaires nois amb nom de cosa. I s’adonaven també que elles eren d’una altra època.

Fuig, mal auguri.

Vermell es colen avall tot un seguit de possibilitats. Futurs, vapors, incògnites… Esgarrapa amb força i, amb els dits bruts, escriu la història sobre un fons borrós i ple de dubtes. Es repeteix el mal auguri, s’esvaeix el núvol del com serà i apareix la boira, a voltes lleugera, altres pixanera o fins i tot tan densa que davant no veus els revolts fins que no els tens al damunt. És la boira del “serem nosaltres”? Una nit de despertars i corredisses, de confirmacions i de, al final, un descans d’absolut esgotament. Són hores que han de passar. I passen lentes i gandules, arrossegant-se sobre uns minuts mandrosos i uns segons que més aviat semblen tercers o quarts.

El fil musical acompanya amb una tonada de piano relaxant. Et recorda que no ets a casa. Saps també que no és cap avió. Que no voles enlloc, que en realitat acabem d’aterrar, amb certa brusquedat, sobre un prat que ens havien venut verd però on fa temps que no hi plou. Una terra erma, on s’hi veuen les esquerdes sobre el fang ressecat, amb pedres escampades que han fet de l’arribada un recorregut mogut i difícil. Haurem de revisar les hèlix, els flaps i els pneumàtics. L’instrumental, la brúixola i l’altímetre. No ens podem permetre volar tan alt ni arriscar-nos a no tenir prou alçada. Demanaré als de logística que el material sigui de qualitat, que els enviament arribin puntuals. Demanaré a producció que revisin els protocols, processos i fitxes de seguiment. Vigilaré que tot vagi com ha d’anar.

Si tot està com toca, haurà de sortir bé.

Nits a les finestres

Les últimes nits, des de fa potser tres mesos, vaig a dormir sempre amb el mateix darrer pensament. No crec que sigui per preocupar-se’n, però tampoc en trobo el raonament connex.

La Laia ja dorm, sempre ho fa abans que jo.

I aleshores m’imagino alçant-me, sense saber ben bé com, ja vaig vestit de fosc tot jo. A voltes amb alguna mena de careta negra i desmanegada, a voltes sense tapar-me la cara. Normalment, per no despertar-la, vaig al menjador, amb pas lent però decidit. Altres vegades directament m’apropo a la finestra de l’habitació. En tot cas, sempre acabo amb la finestra oberta, les mans agafades al marc, els peus a l’àmpit  i les cames flexionades amb una posició atlètica, a punt per fer un salt.

Estic allà, ensumant la fresca de la nit, esperant que l’aire m’indiqui el camí de la injustícia, que em senyali on dormen aquells que usen el sistema pel seu benefici. Em sento, en certa manera, com el Batman dels poderosos, com el Robin hood de la nit i la ciutat. Però no salto mai. No sé si és perquè no tinc ales, o perquè no sóc cap super-heroi, o perquè no sé cap on anar. I me’n sento culpable però el fet és que, al capdavall, no salto mai a per ells.

Treballant a la lluna

Un tango, Barceluna, de l’amic Adrián i la seva colla sonant pels auriculars, un termo amb aigua escalfada al matí abans de sortir de casa, un pot amb “hierba” que aboco al mate i on, amb certa cura, col·loco la bombilla per on xuclaré fins que senti les bombolles com es barallen per entrar-hi.

Fixant-m’hi, encara duc els guants de Bolívia, aquells que tenen una petita caputxa pels dits de mànigues curtes i també porto la dessuadora comprada al mercado cuatro d’Asunción. Recordo que als pocs mesos de dur-lo va començar a fer boletes i per poc no el deixo en una plaça de la ciutat de Sucre. Ciutat on hi havia cartells anunciant que allò era una zona turística i que estava prohibit orinar. Tot i així, de sota les faldilles de tela infinita d’una Cholita acotxada en sortí corrents un gat i, poc després, un sospitós regueró zigzaguejà carrer avall.

Em sorprèn adonar-me de quant viu està aquell viatge que sembla tan llunyà però que sovint reivindica la seva presència i, també, la seva repetició. Mai se sap...

Aprofito els petits espais de processament de l’excel per exercitar la memòria i també, perquè no dir-ho, per intentar no deixar tan en blanc aquest blog que, a poc a poc, sembla que vagi perdent empenta.

És normal, massa hores fora de casa i massa poc temps per dedicar-m’hi com m’agradaria.

Escapada a Copenhage

Escrit a raig, sense meditació:

Una estranya sensació la d’aquest viatge.

Començant per la troballa del curs al darrer moment. Pel portal web informen que ja no hi ha accés a la matrícula. Al semblar-me tan interessant ho intento per 2 vies alhora, a saber: Correu electrònic i telèfon. La primera està clar que és més lenta i mentre es gestiona sense jo saber-ne el devenir, moc cel i terra per poder fer una trucada a l’estranger des de la universitat. Al final ho aconsegueixo des del despatx de les responsables de secretaria. Però la noia qui hauria d’atendre’m a l’altre cantó de la línia no té intensió de fer-ho o, més probablement, està en algun altre lloc. Així que me’n torno al despatx tot capcot pensant que no sortirà.

Havent dinat el servidor m’anuncia l’entrada d’un missatge. Si, em posen a la llista, i em demanen tot un seguit d’informacions institucionals. Jo ràpid responc i afegeixo algunes preguntes, de l’estil de si saben algun allotjament, de si quan i com tantes coses, de si... Però allà l’horari deu ser un altre perquè arribades les 18h segueixo sense més resposta que la que tenia.

Així que la compra dels bitllets es realitza, també, amb presses i trucades als responsables, a veure si els hi sembla bé, com haig de procedir, avanço jo els quartos? Glups. Però si, endavant! Miro couchsurfings, per tal d’estalviar i tenir, diguem-ho també, menys a deure. Però a la nit d’ahir, hores abans de marxar, encara no havia obtingut cap confirmació, així q em llogo allotjament per la primera nit a l’espera de que a la universitat d’Aalborg em puguin oferir alternatives més interessants.

I avui he agafat l’avió. He arribat a Copenhagen, on tenia 3 hores i mitja per anar visitant la ciutat, ja que l’internet de l’aeroport, no sé perquè, avui no connectava, ni al telèfon ni al portàtil, i per tant, poc podia avançar.

I segur que és per aquest estat d’ànim de nervis barrejat amb la sensació de no estar a casa quan toca. Perquè estic convençut que és bonica, amb casetes pintades de colors, vaixells antics ancorats als canals i un llarg etc. però a mi m’ha semblat freda (per la temperatura també), amb el semblant dels maons post-industrials que van omplir l’europa del segle passat. M’ha duut a la Valenciennes de fa quasi 8 anys, sense amor ni ànima. I he caminat com un fantasma, observant però distant. Amb el neguit corrent per les venes. He volgut tornar d’hora a l’aeroport, per tornar a intentar la connexió a internet i parlar ni que fos per escrit amb aquells que he deixat a casa. Però no hi ha hagut sort tampoc i he optat per anotar el dia, que potser, amb el temps, valdrà la pena recordar.

Plego, que vaig cap a la porta A27. I espero arribar d’hora a l’hotel on si que hi haurà wifi, a veure si tot està on ha d’estar, la uni, la casa, el doctorand...

...

A les 10 del vespre he arribat. Aalborg és buit. Ningú als carrers, només m’acompanyava el ressonar dels meus passos.

Demà sortirà el sol.

Més estiu: Menys escriu

Arriba la calor. La cervesa fresca refresca. I la fresca crida les terrasses. Les terrasses s'omplen. S'omplen de gent. De gent i de mi. De mi amb gent. La fresca també crida el cine. El cine a la fresca. I a córrer. I a banyar-se. I a tot menys quedar-se a casa. On es queda l'ordinador. L'ordinador i les tecles. Les tecles soles, tancades. Tancades amb la pantalla. Però les idees segueixen. Segueixen els meus passos. Per terrasses, cerveses i fresca. Però no poden ser apantallades. I descancen guardades a la memòria. Esperant un temps de vacances. Amb més temps. Temps que ompliré amb gent. Gent i avions.  I americans. I de tot, menys pantalles Amb tot, espero no perdre les idees. I gaudir de l'estiu.
Per quan arribi l'hivern.

Searching for sugar man

Un exemple d’esperança, això és la definició de l’home de sucre.

L’altre dia en parlàvem, amb el Barça fent aigües de fons, a la pantalla de la paret d’un bar, amb els plors i les cares llargues d’uns milionaris que empaiten pilotes, es donen puntades de peu a destemps i no es preocupen d’allò que cal preocupar-se. No els culpo, tot i saber que hi ha alternatives, però d’ells parlàvem en certa manera. No de com jugaven, que en realitat ens importava més aviat poc, sinó de com es deu viure la riquesa, de com perverteix, de com l’opulència i l’abundància transforma. De si era normal, de si vols amagar-te de la gent quan en tens, de si precisament per això val la pena tenir-ne. De si canviaríem les nostres vides per la d’algun d’ells.

Jo vaig pensar que la meva no seria més rica, no veig per on començar, no em puc queixar: Tinc anècdotes per explicar, tinc el farcell, que cada dia omplo una mica més, ple de records que m’han fet com sóc, no visc sol i no voldria fer-ho amb ningú més, estic content amb la feina que he aconseguit començar, m’agrada recollir les verdures amb bicicleta, m’encanten la germana i els pares que tinc i la sort, si, la sort dins de la desgràcia, que m’ha acompanyat durant aquests anys. M’encanta tenir principis, que no sempre veig en altres i aleshores no sé on s’agafen si viuen en un arbre sense branques, i m’alegra veure el reconeixement de tenir els que tinc. Veig que val la pena barallar-s’hi una mica... i m’hi barallo. Veig pondre’s el sol sense la sensació que em falti de res, més enllà d’un món just i equitatiu, que no és poc. No val la pena barallar-se per un mateix, potser vol dir que no t’has trobat, potser vol dir que t’escanyen (o t’escanyes) i que bregues per alliberar-te. En canvi, si pots fer-ho per altres potser és que estàs tranquil amb tu mateix.

I aleshores, d’enlloc, un home demostra que si, que sense ser ningú més enllà d’allò que sent ser, que no demostra enveja, que viu com ho ha fet sempre, que si volgués estaria cobert de joies i sumptuositat però en té prou amb recordar que la glòria està allà, que el reconeixement és molt ampli i que per dins viatja la tranquil·litat i el convenciment. No és inevitable. No ho és gens ni mica.

Una grata sorpresa documental, això és “Searching for Sugar Man”.

A la llum li calen colors

Aprofitant que podia treballar des de casa quan no hi era, vaig passar prou estona per seleccionar les fotografies. Primer les volia amb missatge, però el resultat tot i reivindicatiu, distava un punt de ser vistós i bell. Així que, l’esperit crític que sempre mira per damunt l’espatlla va haver d’acotar una mica el cap.

La següent idea va ser: a cada cara, una etapa. Així hi hauria el pas per l’institut quan ens vam conèixer; la Universitat (i aquell cap d’any que va transformar-nos les vides); fent snow recordant com me’n vares ensenyar; o de viatge... I aquesta darrera paraula em va dur a concloure que, definitivament, voltar pel món ha estat un comú denominador dels anys compartits. Així que adéu a les etapes i benvinguts els rodamóns. Els ulls m’espurnegen de fer saltar la memòria amb els records a contrallum de tu ballant al Central Park i jo fent d’un maldestre Superman; tu caminant, aixecant pols a cada passa, una pols que grogueja per un capvespre al desert d’Atacama;  l’eclipsi de mandarina des de la coberta del Grimaldi solcant el Mediterrani... però massa fons blau que confondria els requadres i, si mai s’havia de tornar a muntar, despistaria per saber on col·locar cada casella.

Un altre projecte aparcat al calaix de les bonesideesperònoprou.

Sé que vol dedicació, i jo n’hi vull donar tanta... llegint el so inaudible de les estrelles: el llarg i penós procés de desestimar en el sentit més literal i poètic. El dur maldecap de no pensar que és un mirall.

I tot i no ser la idea que més em seduïa en un principi, però que en tot moment anava rondant pel cap, al final acabo amb les fotografies guanyadores de premis, o de colors llampants i vistosos: Els platerets d’or vermell d’un temple xinès; el nenúfar de Tailàndia; les pregàries de colors que voleien per l’aire d’un mont sagrat; La flor rosa que anima un trist fons gris; La bona nit Senegalesa esperant el “vous avez bien dormi?” de l’endemà.

A la llum, perquè sigui alegre, se li han de regalar colors. Aleshores tot ho veus més clar.

 

I així serà. Obrir els ulls i saber que hi ha llum clara per acompanyar-nos i beure'ns bé.

Per molts anys.