Les últimes nits,
des de fa potser tres mesos, vaig a dormir sempre amb el mateix darrer
pensament. No crec que sigui per preocupar-se’n, però tampoc en trobo el
raonament connex.
La Laia ja dorm,
sempre ho fa abans que jo.
I aleshores m’imagino
alçant-me, sense saber ben bé com, ja vaig vestit de fosc tot jo. A voltes amb
alguna mena de careta negra i desmanegada, a voltes sense tapar-me la cara. Normalment,
per no despertar-la, vaig al menjador, amb pas lent però decidit. Altres
vegades directament m’apropo a la finestra de l’habitació. En tot cas, sempre
acabo amb la finestra oberta, les mans agafades al marc, els peus a l’àmpit i les cames flexionades amb una posició
atlètica, a punt per fer un salt.
Estic allà, ensumant
la fresca de la nit, esperant que l’aire m’indiqui el camí de la injustícia,
que em senyali on dormen aquells que usen el sistema pel seu benefici. Em
sento, en certa manera, com el Batman dels poderosos, com el Robin hood de la
nit i la ciutat. Però no salto mai. No sé si és perquè no tinc ales, o perquè
no sóc cap super-heroi, o perquè no sé cap on anar. I me’n sento culpable però
el fet és que, al capdavall, no salto mai a per ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada