Va ser sentir com anunciaven, per l’emissora interna de la policia, que un
dels membres de seguretat del banc acabat d’atracar havia trobat un paper a
terra on s’hi llegia: “No pararem fins que no ho feu vosaltres” i sortir
corrents vers un cotxe patrulla, deixant, abandonat, el seu lloc de treball.
En Benet feia anys que no se sentia excitat treballant al cos dels mossos
d’esquadra. Havia començat amb molta il·lusió una feina que creia, il·lús, al
servei del ciutadà. Va ser dels que van treure millors notes a les proves d’accés,
amb esmenes en algunes de les proves d’aptitud i va emprendre l’ofici amb el
major dels rigors. D’això ja fa bastants anys, era de la primera fornada. Sabia
de bon principi que era un braç de l’estat, una eina de treball, però la creia,
aleshores, útil i necessària. Amb el temps va entendre que, amb paraules del
senyor Sweezy, útil si que era, però per protegir els
interessos d’aquells que tenen el poder (o el diner) i va perdre l’entusiasme
gradualment. Així que, quan un dia van donar l’ordre de carregar contra uns que
estaven asseguts en una plaça, amb les mans enlaire i reclamant allò que ell
creia, com a mínim, just, va dir que ja en tenia prou.
Al final, ell ho redueix a la darrera imatge que va processar aquell dia: Un
company, que no va reconèixer sota aquell fosc casc, alçava i deixava caure la
porra a un ritme compassat. El Benet va pensar que devia estar fet d’un aliatge
del quartz que utilitzen els rellotges de més precisió i d’hidrògen líquid per
mantenir aquella constància i sang freda. Les contusions es feien visibles als
braços i mans d’aquells joves manifestants. Fins que, fruit del moviment
desordenat dels que ja no podien aguantar més la represàlia, la porra va petar
sobre una cella. Les gotes de vermelles de sang van saltar pels aires, talment
com mostren les seqüeles de Rocky, de prop i en “slow motion”, un ganxo de
dretes contra la galta del contrincant. Una de les gotes va esquitxar-li la
bota. Aquell líquid viscós, regalimant avall per la seva bota de pell fosca ben
aferrada al turmell i punta de ferro, fou
el contrast que necessitava per veure-ho clar. Reivindicació ferida sota la
violència de la repressió.
Els de dalt es van encarregar que les imatges on es veia com donava la
volta, tirava les armes, es treia el casc i marxava caminant en direcció
contrària, no sortissin a la llum. Així que ningú de fora aquell cos
impenetrable, com la closca d’una tortuga, va saber que ell deia que no.
Fou la darrera vegada que sortí al carrer. Expedient disciplinari, crits
dels superiors immediats, uns dies d’obligat fora de servei i, en tornar, nou
lloc de treball: Trituraràs informes i
poc més, ho entens?
Com que la rutina diària s’havia tornat més aviat avorrida i absurda, a
part d’endur-se una còpia de cada un dels documents que triturava, va
dedicar-se a llegir llibres. A buit hores al dia, i sent ell que llegia prou de
pressa, amb poc més d’un any la biblioteca del barri començà a quedar curta.
Tantes pàgines li van passar pel davant, que va creure’s amb prou criteri per
distingir un llibre miserable d’un que potser podia arribar a tenir cert nivell
literari i, tenint un sou assegurat, va decidir, en paral·lel, muntar la seva
pròpia editorial. Tampoc cal ara creure que era un home acabalat o un visionari
dels negocis, però tampoc era beneit i sabia que, la seva, era una editorial
més aviat discreta. De fet, potser massa pel seu gust, però així es prenia amb
més entusiasme la lectura i correcció dels manuscrits que li arribaven.
Així fou que rebé el primer dels contes signats per ningú. Li va semblar
prou bo però no sabia què fer-ne, se sentia brut publicant quelcom sense
retribuir la persona que havia fet la feina.
Una veu femenina va trucar, pocs dies després, des d’una cabina (va
saber-ho pel renou de cotxes i, deformació professional, per haver registrat la
trucada i fer-ne un seguiment de forma quasi automàtica). Era una veu entre
dolça i amenaçadora. Posats a imaginar, va fer-la morena, d’ulls d’ametlla,
cabell llis que queia pesat, recte avall, com si hi tingués ploms a les puntes,
i de galtes un xic xuclades però no massa. Va preguntar-li què li semblava
l’escrit i que n’hi n’oferia més a canvi d’una promesa de silenci. Que qui ho
havia escrit era massa tímid, històries de joventut, va dir-ne, i que ell no
volia publicar res. Però, en canvi, ella que creia que era bo i valia la pena
que la gent pogués riure una mica.
En Benet va acceptar el tracte: Algú passaria, de tant en tant, per casa
seva a buscar una planta on ell hi amagaria els diners si mai feien negoci. Que
ella ja s’encarregaria de saber si la cosa anava, o no, bé.
I si que va anar bé si, potser va ser el fet de posar anònim a la portada,
tot i que ell s’ensumava, com segurament algun lector atent, que hi havia
alguna cosa més darrere aquelles històries de lladres maldestres. Als llibres els
imaginaris protagonistes mai acabaven aconseguint allò que volien. Per més
rocambolesques que fossin les planificacions i per més delirants que fossin els
personatges, una mala sort entrellaçada impedia, al darrer moment, que se
sortissin amb la seva. Mesos després de la publicació, un diari anunciava,
potser en portada, però normalment a les pàgines de successos, com algú
s’exclamava de tot allò que havia perdut en un robatori de semblances
excessivament sospitoses.
Per això una nit, va trencar la promesa i va seguir les passes del borratxo
que, incapaç d’adonar-se de res, va marxar de ca seva amb un ramell de petúnies
farcides de bitllets.
El títol del darrer manuscrit rebut era, justament: “No pararem fins que no
ho feu vosaltres”
