Si no fos per la
presència de l’Anna i el Funo a San Diego creiem que difícilment haguéssim
posat els peus en aquesta part del món, però amb l’excusa de visitar-los vam
voler comprovar la imatge que teníem en ment d’aquest indret: calor, postes del Sol al pacífic amb onades d’un
parell de metres plenes d’atlètics surfistes, gent rossa, noies patinant en
bikini, socorristes de vermell...
Però HEY HEY HEY
...allò que vam trobar-nos en un inici va ser, boira matutina, forro polar a
les nits i surfistes amb Neoprè en un mar bastant gelat, però que no ens va
impedir gaudir cada minut d’aquest país.
La nostra setmana SanDiegoniana, consistia en
conèixer la ciutat, viure els “deals” que ofereix la societat americana i
compartir una mica el dia a dia dels nostres amics en aquesta etapa que estan
vivint. Així vam tenir l’oportunitat de fer coses ben locals. “The american
dream during one week”. Brewery, winery, bowling, surfing, hamburgering... tot
molt “Awsome”.
Va ser durant
aquest primer contacte que vem confirmar la necessitat del cotxe per fer vida
en aquestes ciutats i d’integrar el concepte de “Neck-pain” i “Call the attonrey
king”.
També ens vam
adonar que voler és poder, sobretot veient la diversitat i el tunning
automobilísitc. Perquè allà tot és gran: les freeways ( i les seves inevitables
“jams”), les places de parking, les cases, les banderes, talles de les samarretes,
els arbres, les ones, les palmeres,
la propina
obligada als restaurants i la simpatia i amabilitat. El “how you doin’?” i el
“Where are you from?“ és l’inici d’una conversa que pot allargar-se cinc minuts
amb la caixera de qualsevol botiga abans de cobrar-te els xiclets.
Serà la falta de
costum, però ens va sorprendre la facilitat que té la natura, en aquest racó de
món, per dir-te que estàs en el seu entorn: Vam ullar dofins i foques des del
“pier”, vam veure Corbs marins i pelicans llançar-se a l’aigua per caçar peixos
i esquirols que et miraven, a un parell de passes,
mentre es cruspien una pinya amb tota tranquil·litat i, als parcs naturals, els
cérvols se’ns van creuar pel camí com qui no vol la cosa.
Una escapada
entre setmana a LA ens va mostrar el força del cinema tot flipant i xalant amb
l’espectacle que ofereixen els estudis d’Universal, l’ostentació aberrant de
Beberly hills i l’abrupte contrast amb un Down-town en decadència.
Allò que està clar
és que la frontera amb Mèxic tan a la bora fa que els tacos, burritos i les
enchiladas estiguin a l’ordre del dia i que, a la que et despistes, puguis
parlar castellà amb certa confiança que t’entendran els comuns Renaldo,
Orlando, Gladis, María Delícia... que t’estan prenent la comanda.
Els següents deu
dies van representar el gruix del pastís: Un round trip pel King canyon,
Sequoia natural park, Yosemite (encara no hem entès perquè nassos ho pronuncien
yosemiri) i una espatarrant arribada a San Fransisco. Per fer-lo més rodó, el
Carles va tenir el gest de venir desde Boston per acompanyar-nos. Segur que ell
descriurà la volta amb més detall al post que li toca J. En tot cas, va ser una “massive
experience” veure aquelles sequoies que mai s’acaben, pujar el half dome com si
fos fàcil (tot picant de mans per espantar un ós que no va aparèixer mai més
enllà dels cartells) o la visita a Alcatraz que va deixar-nos sense dinar.
La cirereta del
pastís va arribar al final, com correspon a unes bones postres: Un comiat de
San Diego a base de Surf, ara si, amb un espectacular sunset, una vigilante de
la playa en acció, una foca entre nosaltres i una barbacue a peu de platja amb
molt bona companyia. Nice!
This is
California man!
Tret del blog dels amics Jordi i Anna, que estan allà i els hem anat a visitar aquest estiu,
1 comentari:
AWESOME!
Publica un comentari a l'entrada