Llom a la caçola nova

Jo, en realitat, volia explicar la recepta de les patates al forn que em va ensenyar l'Iñaki, l'altre dia que va passar per casa. Una autèntica recepta de cuina de rampoines (patates, les herbes que tinguis a mà, algun allet tallat o esclafat i en un recipient al forn amb mig dit d?aigua tot tapat amb paper de plata). Però quan les tenia llestes no vaig fer-los-hi cap fotografia i he pensat que quedaria molt pobre tot plegat.

Allò que si vaig immortalitzar va ser el llom amb crema. I ho vaig fer perquè feien goig de veure i perquè estàvem aprofitant la cassola d'un company que està de viatge i volíem ensenyar-li-la.

Ceba, tanta com vulguis, talladeta a bocins petits i deixar-la a foc molt lent, que es vagi coent a la paciència, com el pollastre. Mentrestant et pots dedicar a la feina "pesada" del plat. Dic pesada perquè vaig fer ració per tretze, suposo que si és per quatre s'enllesteix ràpid. En tot cas: S'arrebossen els lloms (a poder ser de dos colors, que és més tendre, però també menys de rampoines) només amb farina (res d'ou) i es fregeixen un moment, volta i volta, perquè s'hi enganxi del tot la farina i quedi daurada, doncs ja s'acabaran de coure després. La sal, jo sempre vaig segons bufa el vent, així que no sóc la persona més indicada per atinar-hi del tot en aquest sentit.

Jo vaig picar ametlles, la recepta original parla de pinyons, i vaig sumar-hi unes quantes panses. Tot a la cassola on hi ha les cebes que esperen sense pressa. Es remena una mica, de manera que t'envaeix el sentiment del professional de la cuina, del mestre dels fogons, i aleshores vas posant el llom a capes. Quan en tens una de feta, raig de crema de llet (de soja va ser el nostre cas, però tot val), i cap a la següent capa de lloms. Talment com si fessis un pastís.

Al final, es remena una mica, però tampoc massa i ho pares quan et dona la gana. Jo no vaig esperar més de quatre o cinc minuts, perquè el llom no es convertís en sola de sabata.

De feina n'hi ha una mica, però no em direu que no fa goig?

 

Apa, bon profit.

Melmelada de préssec amb canyella

Vaig baixar tres dies abans a la fruiteria de sota casa, regentada per uns simpatiquíssims sud-americans que encara no he sabut ubicar del tot, i d'entre totes les ofertes vaig arreplegar un paquetet de set préssecs per un euro. La idea era fotre-me'ls ràpidament, el seu aspecte així ho demanava, però com sempre passa en casos com aquests, el paquet va quedar oblidat, potser més ben dit abandonat, damunt el marbre de la cuina.

Quan finalment vaig pensar de fer-los una queixalada tenien un pèssim aspecte, com si els haguessin utilitzat de pilotes en un partit de tenis. Colors varis, foscs aquí, tous allà... pocs se'n salvaven. Així que vaig decidir fer-ne melmelada, que no n'havia feta mai cap.

Corro a internet a veure les receptes fantàstiques que té la xarxa i en trobo unes cent cinquanta totes diferents: Que si més sucre, que si llimona, que si aigua, que si mil anys de cocció, que si... i jo recordo que en uns campaments a la universitat, quan potser tenia set anys, vam fer-ne i per tant, havia de sortir bé fos com fos.

Doncs m'oblido de les receptes, extrec els trossos de préssec més malmesos i vaig tallant la resta a bossinss que tiro directament a l'olla. Després hi afegeixo sucre. Totes les fotografies el tenien refinat, però a casa no se'n gasta d'aquest, així que res, del marró. Quant? Doncs que cobreixi els préssecs, una mica (potser 100 grams, però és que tampoc tinc balança). I per acabar-ho d'adobar hi afegeixo una branca de canyella. Aquest darrer afegitó no apareixia en cap recepte, però perquè no? Vaig pensar.

I a bullir. Quan duia una hora, les queixes de la pudor de quasi vòmit ens van obligar a parar el foc. Vem sortir a comprar quatre coses i, al tornar, potser una hora i poc més després, vaig treure les branques de canyella i com que la fruita potser no estava del tot cuita, amb uns grumolls encara massa grossos, ho vaig passar pel túrmix. D'aquí al pot i a la nevera.

I, davant la sorpresa de tots, un cop freda, estava prou bona! No té el gust habitual de la melmelada de préssec perquè la canyella ha deixat el seu rastre, però està de nassos. Préssec amb canyella: Excel·lent per un primer intent amb fruita de més que dubtosa qualitat, però per això es fan les melmelades, per aprofitar-ho tot.

Croissants amb sobrassada

Val, accepto dos ingredients que no han de perquè ser estàndards a les nostres cuines: Croissants i sobrassada. S’haurà doncs de passar per un forn de pa a adquirir uns quants croissantets petits, sense farcir de res, els simples (i barats). Com si d’un entrepà es tractés es tallen per la meitat (horitzontalment, no vertical deixant una pota a cada cantó) i els empastifem amb sobrassada. Els muntem de nou i els col•loquem en una safata per a forn.

Preparem una beixamel, que per bé que un punt laboriosa no requereix d’altres ingredients que mantega deixada fondre al foc, farina (poca, fins que faci una pasteta amb la mantega) i llet. No es para de remenar en cap moment i quan creguem que té la consistència que sembli correcte l’aboquem a la safata, mullant una mica tots els croissants. Afegim formatge per gratinar i al forn.


El resultat és espectacular i dona molt poca feina. A més, com que és spécialité maison, doncs no la coneix ningú.

Apa, bon profit!

Lloms de lluç bullit

Avui PEIX! Si home, que s’ha de menjar de tot.

Val, si mai vas al supermercat (o mercadona o on n’hi hagi) compres lloms de lluç, el Lluc ho ha menjat avui (i així faig rabiar una mica a aquells amb dificultats amb les “ll”). Ah, que siguin congelats, així ho fas quan no vulguis preocupar-te de res.

A casa segur que alguna ceba tens oi? Doncs apa, talladeta a rodanxes i també per la meitat, perquè no quedin anells, sinó mitges llunes (ostres, mitges llunes de ceba... quasi de restaurant de luxe). Més.... No molt més, només un ingredient: Julivert! Val, no sempre n’hi ha, però te’l regalen a la botiga de fruites i verdures de la cantonada, que això no es paga, no sé perquè (mai comprar-lo al supermercat, que allà si que és difícil no pagar...). Afegeix-hi sal, que si no queda una mica ensopit.

Un cop ho tens tot fots el Julivert i la ceba a bullir. Si te’n vols oblidar del tot, a foc lent. Quan ha passat una estona i fots els llucets congelats, que es fan en no res.

Quan ho serveixis pots fer-ho amb maionesa (si és de pot serà totalment com la recepta de casa meva i encara més de solitari vividor) o amb un bon raig d’oli d’oliva.

Per menjar-te’l pots deixar de banda el julivert cuit, que és gairebé només aromàtic-decoratiu.

JA ESTÀ!!

Bon profit!

PD: Aquí està dins l’olla, però ben presentat pot arribar a fer goig, clar que si. De totes maneres, si el peix no et va... tampoc cal que ho provis :).

Postres postres!

Les postres són per a mi un dels plaers més grans dels àpats. I no pas els pastissos, potser no sóc tan llaminer, però les fruites i coses més naturals són el meu desfici. Els dàtils conten com a fruita? Avui en proposo un parell que, no sent excessivament elaborats (per no dir quasi gens) ni costosos, fan patxoca. No em vull posar medalles de descobridor o el que sigui, perquè els dos són ben coneguts per la majoria, però tot i ser prou famosos, es practiquen poc.

Dàtils amb bacó (o amb Beicon). Secret? Cap, dàtils enrotllats amb bacó i passats per la paella o planxa. Punt. Llests. Va, em direu que és ferragós.... Barreja de dolç i salat que fins i tot es troba en alguns entrepans (nota, la propera anirà d’entrepans, ja us ho avanço) de petites cafeteries amb aires de chef de cuisine.


L’altre és el codony amb formatge. Que com es tracta de cuina de rampoines pot ser qualsevol formatge, fins i tot variats i també indistints codonyats (dolç de condonyat, que no la fruita). De nou les barreges de salat-dolces. Plat basc per excel•lència, amb Idiazábal per aquelles terres.

Accepto que no sempre es tenen aquests ingredients a la nevera, però és que m’agraden tant... Si mai hi penseu al mercat i us voleu fer un regal (a vosaltres o a d’altres)... doncs mira, una opció.

Que aprofiti!

Pollastre a la paciència

Fa uns dies, un company em va recordar, xerrant d’aquest apartat de cuina de rampoines, que tocaria que posés aquesta recepta. Ahir justament vaig cuinar (si a això se’n pot dir cuinar) el pollastre a la paciència.
Hauré de tirar de la imaginació per escriure més d’una línia per definir aquesta delicadíssima “haute cuisine”.
A veure, aquest és un plat especialment destinat a despistats i gent que li faci una mandra suprema estar pendent de l’olla, planxa o estri culinari. Això si, requereix un cert temps.

Hem disposo, doncs, a immortalitzar el secret:
Prens el pollastre i el col•loques damunt la planxa o paella (segons preferència o facilitat) poses el foc al mínim i marxes. No cal afegir-hi oli, ell sol desprèn el greix i ja lubrica. Cada quant et doni la gana passes i el tombes. Quan estigui fet el treus. És gairebé impossible que se’t cremi, te n’hauries d’oblidar per més d’una hora i és aquesta justament la seva gràcia, que ja que al pollastre li costa coure’s doncs té, ens armem de paciència i que ella faci la feina.
Llest.


Era difícil? No. Ara si es vol es pot anar “complicant” o enriquint. Per exemple, a la foto (d’ahir) hi vaig afegir espècies i sal. Però també s’hi pot posar ceba, pebrot, una amanideta d’acompanyament, etc.

La última recomanació (i això ja és totalment un gust personal mig primitiu) és que a l’hora de menjar-lo, quan s’arribi als ossos, toca fer servir les mans i acabar pringat d’oli per tot arreu.

Porros amb pernil

Bones de nou estimats comensals. Aquí us faig arribar una spécialité maison de can Canals Casals. És un plat summament senzill i que serà aprovat, amb majoria, pel sector femení (o sigui que si teniu una cita i voleu impressionar, crec que dóna resultat). No faig, en aquest cas, introduccions històriques perquè no l’he inventat jo, ve de família, a casa s’ha menjat sempre.

L’única cosa que necessites, fora de les habituals queviures dins una casa de jove solter, són els porros, però són de fàcil adquisició als supers i mercats, no és un element tan estrany :). Un per persona, que el tallareu per la meitat (2 trocets per càpita) i el foteu a bullir, així, tal qual. Quan ja estan cuits, una mica a ull, que hi puguis clavar la forquilla sense dificultats, els escorreu i als plats. Amb un tall de pernil dolç enrotlles cada tros de porro. Un cop enllestit fas la maionesa, que és el punt més delicat del plat. Recomano fermament fer-la, que queda molt més bona que comprada i no costa tant. Necessites un ou, bastant oli, un punt de sal i, si vols, un raig de vinagre. I al minipimer, però perquè quedi bé t’has de quedar a sota una estona fotent-li canya i quan veus que ja té textura compactilla comences, molt suaument a pujar el turmix.
Ja està, poses la maionesa damunt dels rotllos i ja estaria per servir. Ara, a partir d’aquí, s’hi poden afegir totes les guirnaldes que vulguis, que si orenga, dues llesques de tomàquet per fer bonic, un parell d’olives, bah, allò que més et tempti.


Un plat lleuger, suau i fenomenal.

Milapizza

Aquesta és una recepta argentina. però no us penséssiu que es troba a tot arreu d’aquell bast país, no. Està amagat en només alguns restaurants, “franquícies”, de Buenos Aires que es diuen LA FAROLA.
Recomanats per un aborigen, vam tastar-la un migdia qualsevol dels que vem passar rondant per l’enorme ciutat, i com taronges se’ns quedaren els ulls, llàgrimes de plaer per tot arreu inundant el local.

No és complicat, perquè no, a veure si si, no ho posaria en aquest apartat, afegiria una pestanya que es diria cuines d’alta definició o jo què sé. Bé, vaig al gra, que últimament em costa entrar en matèria, tanta descripció, records i mandangues...

Sabeu fer carn arrebossada? Doncs ja està tu, fet! Pilles uns tallets de carn (escalopes?) i els suques amb l’ou, prèviament batut, i la farina de galeta. D’aquí a la paella, plena d’oli calent, i a fregir-los. Recomano no fer-los molt, just al punt, perquè poden quedar molt dures i aleshores és desagradable, la carn, tendra, que després anirà al forn i s’acabarà de fer.
Quan els tenim llests els posem en una safata, els untem amb salsa de tomàquet, afegim mozzarella (en altes dosis ) i al damunt d’això, doncs a discreció tot el que hi posaries en una pizza. Olives? Olives! Ceba? Vinga, perquè no? Pebrot? Fenomenal! I orenga, sobretot orenga. Tal qual se’n va al forn fins que es fongui el formatge.


Quedes com un campió, perquè això la gent no ho coneix i està boníssim, i t’ha costat una misèria (tant econòmica com laboriosament, que és l’objectiu de la cuina de rampoines).

Apa, bon profit.

llibrets de llom amb salmó

Era en aquelles èpoques que vivia a Manresa i que en Caus encara hi era també. Potser havíem quedat amb l’excusa de veure el bàsquet, o potser més aviat l’excusa va ser fer uns beures. Tan se val, fos pel motiu que fos, acabàrem de nou a la cuina de casa seva, amb alguns plats encara per rentar, (a qui li tocava aquella setmana?) i amb la nevera oberta esperant que del cel caigués la inspiració d’un àpat suculent (o més ben dit, que observant les queviures de la nevera en poguéssim treure una bona combinació).
Tenia, recordo el comentari, sembla mentida!, uns salmons, dels envasats al buit i tallat a fines llesques, de feia massa dies que s’havien de menjar. La prioritat era doncs, acabar-se allò com fos. Va resultar que tenia també llibrets de llom i formatge per farcir-los.
Així que ja està tot dit. Obres el llibret, hi afegeixes el formatge (el què et plagui) i una (o mitja, al gust) de les llonzes de salmó. El tanques, el suques amb l’ou i l’arrebosses amb la farina de galeta (o farina normal si no hi ha més remei). Fregit i llest.



Aquell vespre, mentre discutíem ves tu a saber què, de xerrades n’hi va haver de molt bones, però, en tot cas, hauran de ser explicades en una altra ocasió, no paràvem de sorprendre’ns de com de bo havia quedat aquell experiment culinari.

Patates a l'ERASMUS

Una petita introducció és necessària, per a entendre com es va arribar a aquesta solució d’emergència que va resultar ser, al cap del temps, un dels plats més repetits de la meva estada a Valenciennes, ciutat del Nord pas de calais (França, veure “Bienvenue chez les ch’tis” o “Bienvenidos al norte” per saber-ne l’opinió dels propis francesos. Molt bona peli, per cert).

La situació serà per molts coneguda i semi-familiar. Cau la nit a la residència universitària i arriba la vespre-nocturna hora de sopar, en el meu cas, esperàvem pacientment a que tots els cohabitants de la residència mengessin abans (ja se sap que l’horari francès no és el d’aquí i també se sap que l’horari d’un local no és el mateix que el d’un ERASMUS).
Cada un dels comensals duia allò que tenia a l’habitació i amb tot damunt la cuina comunitària meditàvem quin seria el millor resultat gastronòmic (millor en els sentits ràpid, barat i poc elaborat, el gust era quasi secundari ).
Ens vam trobar, doncs, un diumenge a la cuina amb escassíssims ingredients damunt la taula: Patates, tomàquets, formatge brie, un ou i herbes (orenga, pebre, etc.). Així que ja està tot dit. Peles (o no) les patates i les bulls en excés (ningú parava esment al temps de cocció, més aviat a la cervesa de damunt la taula). Mentrestant, talles els tomàquets a la mida que més et roti. Igual amb el brie. Un cop escorregudes les patates, calentes encara, s’afegeix tot a l’olla (ou inclòs, sense closca, clar) i remenes com un animal.
La pastarada final és deliciosa, el formatge s’ha fos i es mescla meravellosament i ens va salvar de moltes situacions i l’he exportada i practicada posteriorment amb èxits rotunds.