dissabte, 29 de maig del 2010

Perversa segadora

La facilitat per escapçar els diminuts bris d’esperança, que incessant i tenaços sota el teu reg diari s’esforcen en buscar per on treure el cap i on aferrar-se, és lamentable i sorprenentment palpable.
Quan comences a albirar (o la il•lusió d’un devenir millor et presenta miratges sempre enlluernants) els fruits del teu treball, quan per fi sents que el fang que et sustenta s’està assecant i contemples la fermesa evident que van prenent les teves passes, per d’entre les esquerdes de la terra esberlada, brolla, sobtadament, una enorme llengua de lava, bruta i roent, que tot ho crema, que tot ho destrueix: Fantasies de boscs florits, pensaments de llacs cristal•lins, prats plens de llúdrigues somrients, el compromís (per poc que fos), i només hi deixa créixer la resignació, només hi pot florir la ràbia, la conxorxa, la crítica i el desencís.
Així que, amb l’ànima als peus, segueixes llevant-te massa d’hora al matí, segueixes adormint-te al metro i segueixes llegint mentre els teus peus et duen a la boca del volcà.

dimecres, 19 de maig del 2010

La mecànica del cor

Si mai has volgut, ni que hagués estat per un instant, tornar enrere en el temps:
Veure com aquells terribles mots tornaven lletra a lletra cap dins el pap i la gola els empassava, veure com els bocins d’iris esbotzats tornaven a prendre la forma d’aquells ulls enlluernants abans de ser esmicolats per una inoportuna frase. Veure com els rius de llàgrimes pugaven galtes amunt per tornar a aquelles immenses i delirants conques d’on brollaren llarga i amargament, esquinçant-te el cor.
Tornar a tenir l’oportunitat d’envalentornar-te a no girar el cap en el darrer sospir, quan vas notar els seus llavis carnosos fregant els teus per error o covardia, duent al posterior i humiliant esclat de riure que no vas entendre fins l’endemà o passat l’estiu.
Poder no agafar el maleït telèfon quan conduïes davant la sortida d’una l’escola, si només eren negocis!
Veure que si, que efectivament aquell semàfor era vermell i no taronja i frenar com qualsevol conductor educat.
Poder demostrar de nou que no eres un estaquirot, quan l’horror de fer cap patinada et va impedir reaccionar davant la resposta afirmativa i el valor fugí esparverat sense donar-li el bes tant esperat, veient poc després com marxava i es feia diminuta a la distància.
Veure com els punys retornaven a la calma després d’un provocador i malintencionat comentari i poder en canvi, respondre amb desconegudes mostres de maduresa, aquella frase que tantes vegades has practicat en els núvols de la imaginació.
No córrer tant, quan el cor et feia ballar al compàs dels seus accelerats i sorollosos batecs i t’impedien sentir el dolç compàs d’aquella balada que varen posar en aquell local curull d’adolescents que tot just aprenien a estimar-se.
Si mai no has volgut poder alleujar el dolor punyent de ben endins les entranyes, no et llegeixis aquest llibre, ni l’entendries ni t’interessaria.

dilluns, 17 de maig del 2010

Postres

Carreteres que duen a la perdició, embassaments que eixuguen rius i dessaladores per ajudar a sentir que podem seguir demanant, sempre, més del que tenim. Espero que no siguem tant ganàpies de veure que estem fent mal quan ja sigui massa tard, com ens passa massa sovint i amb masses aspectes.

dissabte, 15 de maig del 2010

Informe Lugano

Al la fi dels primers capítols, el grup de treball destinat a donar unes bases teòriques perquè es perpetui eternament el capitalisme arriba a les següents sorprenents i esperançadores conclusions:
- S’han de garantir llocs de treball solvents i ben remunerats
- S’han de reduir les disparitats salarials
- S’ha de socialitzar la cultura més jove del lliure mercat
- Moltes de les feines han de ser en l’àmbit de la millora ecològica
- L’estat ha de proporcionar infraestructures i seguretat bàsiques.
I unes quantes més que no cito. Sembla mentida que el lliure mercat busqui aquestes mesures que semblen justament vetllar per tot el contrari. Després però surt l’horror més descarat i passes la resta del llibre amb una constant angoixa, impotència i continguda ràbia.

Les raons perquè ho escrigui així t’ajuda a entendre-les amb una anècdota personal.
Estaven un grup d’il•lustres mamarratxos i càrrecs públics discutint sobre el fracàs del desenvolupament amb els països del tercer món quan li van donar el torn de paraula:
“Vaig comentar que em sentia avergonyida de ser la única optimista de la sala. En la meva opinió, el desenvolupament ha tingut un èxit rotund. Potser qui no coincideix amb mi està mirant indicadors incorrectes per medir-ne l’èxit. Vaig explicar com amb el deute i els seus pagaments desenes de països estaven sotmesos a la disciplina del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i se’ls ha integrat per la força a l’economia global, així les transnacionals havien trobat una nova llibertat on invertir i comerciar amb compensacions sobre el capital mai vistes. Els poders d’aquests estats havien estat reduïts a ben poc amb tanta privatizació i s’havia convertit en la norma que elspobres fessin grans transferències de diner als rics, tant dins com fora els països. Va preguntar-los que si el BM i el FMI i tantes altres entitats financeres estaven contentes, qui eren ells per queixar-se? Com es podia dir que el desenvolupament no era un èxit si havia ocorregut exactament allò que s’esperava d’ell? I és més, qui espera un repartiment més just de la riquesa, la fi de la fam, la renovació ambiental, la educació i assistència sanitària universal, no són un àvids extremistes?”
Mai més la van convidar.

Dur, interessant i horrorosament vigent 12 anys després. Espero i desitjo que no sigui un vaticini.

dilluns, 10 de maig del 2010

Primer Taxista

Em vaig estranyar, mai n’havia vist a Barcelona d’aquests amb mampara protectora, separant el conductor del passatger. Sempre m’ha semblat que esberlen el bri d’humanitat i sociabilització que ha unit (i barallat) els homes i que cada cop costa més de percebre’s a ciutat.
M’imagino, per les cares apàtiques dels taxistes i les mirades ermes a traves dels vidres dels clients al passar-me per davant, que poc es parla durant el trajectes. Val a dir que mai he exercit de taxista, però em confirma la idea el fet que per poc que estiri la llengua m’inunden rius de temors, alegries, frustracions i rancors.
Li vaig preguntar, ara ni recordo com, si feia molt que duia aquell fred plàstic i que jo encara no havia pujat mai en un que en tingués. Va resultar que ell mai n’havia tingut mai cap d’ensurt, que de fet era més una qüestió per tranquil•litzar la parenta, que havia sentit explicar històries desafortunades de companys amb ganivets al coll i que mira, fet i fet no li costava pas tant fer-la contenta. Tampoc n’estava del tot convençut, coincidia en que dificultava la ja de per si poc lleugera comunicació, però poc hi feia si amb això estaven tots més a recer dels perills.
Un bon home, senzill, habituat al ritme d’estira i arronsa del trànsit urbà, coneixedor de l’ofici i de la ciutat on treballa, sense mapes ni aparells electrònics i amb un punt d’abaltiment que no vaig saber veure d’on provenia.
A l’aeroport vaig pagar-li diligent, amb les mans juganeres per entre la finestreta que havia restat oberta durant tot el trajecte i per la qual hauria pogut fer-hi passar el temut ganivet que provocà la seva col•locació.

dissabte, 1 de maig del 2010

De nits

Els raigs de sol que es filtren per entre les persianes. S’obren pas entre la boira que enterboleix el cap, diferent a la resta de matins quan encara no clareja i el despertador esbotza en centenars de bocins els móns de cristall. L’escalfor habitual no hi és, el llit és ample i els llençols segueixen damunt seu, mandrosos.
Avui no hi haurà les agradables molèsties de cap de setmana que li pregunten com va anar ahir l’entrenament i que què més i que què et van dir... Ni un braç perdut damunt la panxa, ni un entendridor gruny de deixa’m en pau, ni tampoc un bes impacient de bon dia. Avui només plana per l’entorn l’angoixant final.
Un amic que sent que sobra, que li diu que marxa, perquè veu com la resta de companys se li’n riuen cada cop amb menys delicadesa i demostren inconscient però constantment que no compten amb ell. No marxis, vol dir, però sap que té raó i un immens pes es repenja damunt les espatlles; Perquè s’engrescava a convidar-lo? El va confondre la il•lusió que aquesta vegada segur que hi hauria quòrum. I l’entén car ja no compta per ella. Avui li ha dit que fa temps que es veu amb d’altres, alhora. I tot foren preguntes. A què venien tantes manyagues i tendres complicitats els darrers mesos? Com és que no eren certes? No pot deixar de donar-hi voltes. Ha marxat cap a casa i quan ella ha tornat li ha ensenyat missatges, no comprèn si per doldre o per demostrar. Un d’ells l’espera sota i això encara li estreny més el cor, tot són contraposicions, tant de temps junts i sembla que no el conegui; si ell sempre ha volgut la seva felicitat no entén perquè té por de la seva reacció. Ell mai l’agrediria, si ella vol seguir aquest camí serà un cop dur, segur, però espera que tot li vagi bé. Ha estat alimentant un grandiloqüent cornamenta durant tant de temps i tot i així, l’estima... El món va llevant les ombres del tèrbol record, però quedaran engrunes de dolor escampades per tot, recollides i amagades a les cantonades i als racons més petits.
L’avió tornarà diumenge al capaltard, i espera que les nits siguin, llavors, altre cop reconfortants.