Informe Lugano

Al la fi dels primers capítols, el grup de treball destinat a donar unes bases teòriques perquè es perpetui eternament el capitalisme arriba a les següents sorprenents i esperançadores conclusions:
- S’han de garantir llocs de treball solvents i ben remunerats
- S’han de reduir les disparitats salarials
- S’ha de socialitzar la cultura més jove del lliure mercat
- Moltes de les feines han de ser en l’àmbit de la millora ecològica
- L’estat ha de proporcionar infraestructures i seguretat bàsiques.
I unes quantes més que no cito. Sembla mentida que el lliure mercat busqui aquestes mesures que semblen justament vetllar per tot el contrari. Després però surt l’horror més descarat i passes la resta del llibre amb una constant angoixa, impotència i continguda ràbia.

Les raons perquè ho escrigui així t’ajuda a entendre-les amb una anècdota personal.
Estaven un grup d’il•lustres mamarratxos i càrrecs públics discutint sobre el fracàs del desenvolupament amb els països del tercer món quan li van donar el torn de paraula:
“Vaig comentar que em sentia avergonyida de ser la única optimista de la sala. En la meva opinió, el desenvolupament ha tingut un èxit rotund. Potser qui no coincideix amb mi està mirant indicadors incorrectes per medir-ne l’èxit. Vaig explicar com amb el deute i els seus pagaments desenes de països estaven sotmesos a la disciplina del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i se’ls ha integrat per la força a l’economia global, així les transnacionals havien trobat una nova llibertat on invertir i comerciar amb compensacions sobre el capital mai vistes. Els poders d’aquests estats havien estat reduïts a ben poc amb tanta privatizació i s’havia convertit en la norma que elspobres fessin grans transferències de diner als rics, tant dins com fora els països. Va preguntar-los que si el BM i el FMI i tantes altres entitats financeres estaven contentes, qui eren ells per queixar-se? Com es podia dir que el desenvolupament no era un èxit si havia ocorregut exactament allò que s’esperava d’ell? I és més, qui espera un repartiment més just de la riquesa, la fi de la fam, la renovació ambiental, la educació i assistència sanitària universal, no són un àvids extremistes?”
Mai més la van convidar.

Dur, interessant i horrorosament vigent 12 anys després. Espero i desitjo que no sigui un vaticini.