Quan comences a albirar (o la il•lusió d’un devenir millor et presenta miratges sempre enlluernants) els fruits del teu treball, quan per fi sents que el fang que et sustenta s’està assecant i contemples la fermesa evident que van prenent les teves passes, per d’entre les esquerdes de la terra esberlada, brolla, sobtadament, una enorme llengua de lava, bruta i roent, que tot ho crema, que tot ho destrueix: Fantasies de boscs florits, pensaments de llacs cristal•lins, prats plens de llúdrigues somrients, el compromís (per poc que fos), i només hi deixa créixer la resignació, només hi pot florir la ràbia, la conxorxa, la crítica i el desencís.
Així que, amb l’ànima als peus, segueixes llevant-te massa d’hora al matí, segueixes adormint-te al metro i segueixes llegint mentre els teus peus et duen a la boca del volcà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada