Avui no hi haurà les agradables molèsties de cap de setmana que li pregunten com va anar ahir l’entrenament i que què més i que què et van dir... Ni un braç perdut damunt la panxa, ni un entendridor gruny de deixa’m en pau, ni tampoc un bes impacient de bon dia. Avui només plana per l’entorn l’angoixant final. Un amic que sent que sobra, que li diu que marxa, perquè veu com la resta de companys se li’n riuen cada cop amb menys delicadesa i demostren inconscient però constantment que no compten amb ell. No marxis, vol dir, però sap que té raó i un immens pes es repenja damunt les espatlles; Perquè s’engrescava a convidar-lo? El va confondre la il•lusió que aquesta vegada segur que hi hauria quòrum. I l’entén car ja no compta per ella. Avui li ha dit que fa temps que es veu amb d’altres, alhora. I tot foren preguntes. A què venien tantes manyagues i tendres complicitats els darrers mesos? Com és que no eren certes? No pot deixar de donar-hi voltes. Ha marxat cap a casa i quan ella ha tornat li ha ensenyat missatges, no comprèn si per doldre o per demostrar. Un d’ells l’espera sota i això encara li estreny més el cor, tot són contraposicions, tant de temps junts i sembla que no el conegui; si ell sempre ha volgut la seva felicitat no entén perquè té por de la seva reacció. Ell mai l’agrediria, si ella vol seguir aquest camí serà un cop dur, segur, però espera que tot li vagi bé. Ha estat alimentant un grandiloqüent cornamenta durant tant de temps i tot i així, l’estima... El món va llevant les ombres del tèrbol record, però quedaran engrunes de dolor escampades per tot, recollides i amagades a les cantonades i als racons més petits.
L’avió tornarà diumenge al capaltard, i espera que les nits siguin, llavors, altre cop reconfortants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada