Nits a les finestres

Les últimes nits, des de fa potser tres mesos, vaig a dormir sempre amb el mateix darrer pensament. No crec que sigui per preocupar-se’n, però tampoc en trobo el raonament connex.

La Laia ja dorm, sempre ho fa abans que jo.

I aleshores m’imagino alçant-me, sense saber ben bé com, ja vaig vestit de fosc tot jo. A voltes amb alguna mena de careta negra i desmanegada, a voltes sense tapar-me la cara. Normalment, per no despertar-la, vaig al menjador, amb pas lent però decidit. Altres vegades directament m’apropo a la finestra de l’habitació. En tot cas, sempre acabo amb la finestra oberta, les mans agafades al marc, els peus a l’àmpit  i les cames flexionades amb una posició atlètica, a punt per fer un salt.

Estic allà, ensumant la fresca de la nit, esperant que l’aire m’indiqui el camí de la injustícia, que em senyali on dormen aquells que usen el sistema pel seu benefici. Em sento, en certa manera, com el Batman dels poderosos, com el Robin hood de la nit i la ciutat. Però no salto mai. No sé si és perquè no tinc ales, o perquè no sóc cap super-heroi, o perquè no sé cap on anar. I me’n sento culpable però el fet és que, al capdavall, no salto mai a per ells.

La Simulació

Poso les claus al pany, giro el canell i entro al laboratori. No hi ha ningú, sóc el primer en arribar. Premo l’interruptor i els fluorescents dringuen intermitents il·luminant la sala amb una llum blanca i freda. N’hi ha un, al fons, que no acaba d’anar bé i llampega ininterrompudament aportant un punt d’histerisme i neguit a l’escena.

Poso en marxa l’ordinador que he heretat d’un doctorand precedent, és vell i triga segles a arrancar. Mentrestant, aprofito per treure els estris de la motxilla (auriculars, llibreta, bolígrafs i pen-drive) i surto a fer un cafè a la màquina del passadís. De lluny se senten veus d’alumnes parlant de gasos incompressibles (o incomprensibles) i de la metafísica que els despertava la noia del dissabte nit, en aquell bar fosc amb taules enganxoses de cervesa vessada.

Torno al laboratori amb el got de paper escalfant-me les mans. El deso sempre al mateix lloc, on hi ha tot de cercles de cafè marcats fent infinits símbols de les olimpíades d’un marró monocrom. La pantalla m’indica que ja està tot llest i obro el programa de simulació. Davant meu es presenten els jugadors disposats tal com els vaig deixar divendres abans de marxar.

Estic una estona mirant la pantalla, verificant tots els paràmetres i assegurant que no he fet cap errada important. De tant en tant una mà es belluga, com amb vida pròpia, i comença a jugar a fer remolins amb els cabells. Poc després, l’altra mà decideix fregar-me el mentó, pentinant amb certa incompetència i poca professionalitat els pèls mal retallats de la barba descuidada que està de moda.

Faig quatre retocs a l’estratègia d’atac. Carregaré el joc a l’esquerra, esperant endur-me la defensa i per la dreta faré que pugi el lateral. Quan el millor passador rebi la bola farà el canvi de joc, trencant l’ordre defensiu. Espero que el lateral, el nou fitxatge de darrer moment, faci un bon control i una centrada precisa, o em veuré obligat a prendre mesures.

Arriben els companys de laboratori. Hola, hola i torno a centrar-me en l’assumpte que tinc entre mans.

Repasso la tàctica. Em sembla prou robusta, he mirat les condicions de contorn i em són favorables. Juguem a casa i l’estadi està ple. Fins i tot he deixat entrar algun dels radicals, per animar, pressionar i intimidar.

Premo el botó de llançament de la simulació. Els jugadors van prenent la posició. Tenim el control de la pilota. El desplaçament de la majoria d’esportistes cap a l’esquerra està tenint el resultat esperat, el camp no està balancejat, tal com esperava. Al segon indicat, el lateral comença l’esprint per banda esquerra, enganxant el rival desprevingut. L’esfèrica arriba als peus del meu “Xavi” particular, o el meu “Beckham” de luxe, que alça el cap i fa el desplaçament a l’altre cantó.

La recepció és perfecte i la meva atenció segueix amb deteniment els esdeveniments. La defensa córrer esbojarrada a tapar el forat que ha quedat al descobert. El lateral fa un bon moviment en ziga-zaga trencant els malucs del primer defensa que li arriba massa apressat. Segueix endavant apropant-se a la ratlla de fons.

- Centra-la ja! – Crido enmig del silenci del laboratori.

Però el lateral segueix un parell de passes més. La línia de fons està cada cop més propera. Al centre de l’àrea es col·loquen perfectament per rebre la passada de la mort els destres davanters.

- Centra!!!! – Crido alçant-me de la cadira.

Però tampoc ho fa i segueix endavant, surt del camp i es fot una trompada de por amb les balles publicitàries. Lesió segura.

- Collons de paio! Ho tenia fet el malparit! Però si estava sol! Ostia! – Pico amb els punys tancats la taula i de poc no agafo el teclat i l’envio  finestra avall. 

- Què, no ha anat bé la simulació? – Pregunta un company.

- No tiu, aquest programa en versió estudiant és molt limitat, però la llicència professional val una pasta i no tenim pressupost al departament, ni a la universitat, ni a... En fi, que haig d’arreglar el mallat de la part dreta, se’m desplaça la proveta en excés i el resultat no s’assembla a l’anàlisi empíric. Saps com fer configuracions no homogènies amb aquest programa?

Aixeca les espatlles en senyal d’impotència i de ja t’ho faràs.

Prenc la llibreta i, a la llista dels titulars per al proper partit, ratllo la darrera incorporació. Em torna a faltar un jugador per al proper partit, però d’això tracta la recerca, de buscar-lo.