L'emprenedor

Havia estat una tarda grisa i el xàfec havia caigut fort durant una bona mà de minuts. El Marc sempre pensava que aquestes pluges havien de ser més freqüents, netejaven l’aire i, ara que els núvols havien escampat, es podien albirar un parell o tres d’estels tot i la permanent llum ataronjada dels carrers, rentaven els carrers, que deixaven de mostrar els regalims de pixarades de gos a cada metre, i purificaven l’aire.
Sortí tard de casa però caminava sense pressa, gaudint de la ciutat estranyament buida. La fresca del suau vent s’escolava pels replecs de l’abric i li acabava acariciant la pell. Els pulmons s’omplien amb l’aroma de la gespa mullada. Un calfred li correguí, com una onada, des dels peus fins a les ungles de la mà. El cabell se li eriçà i la pell de tot el cos es tensà. Era una d’aquelles sensacions d’harmonia amb el temps i l’entorn que només s’esdevenen quatre o cinc vegades l’any. Una conjunció que sempre el duia a creure’s capaç de qualsevol cosa, capaç de tot. I en aquells moments es veia amb cor i ganes de fer un salt que l’enlairaria ben més amunt dels edificis. L’eufòria l’envaïa i el calfred no cessava. Les anteriors vegades que havia tingut sensacions similars havia desestimat dur a terme el salt per por de fer el ridícul més espantós o per por de tot el contrari, no n’estava del tot segur. Després, quan passava l’excitació, perquè sempre acabava desapareixent, restava inquiet, pensant que en realitat res tenia a perdre-hi i que la propera vegada s’hi hauria d’animar. El pessigolleig a les cuixes persistia. Ho havia d’intentar, aquesta vegada si.
I saltà.
Ho percebé tot lentament, nervi a nervi, conscient de les contraccions de cada múscul, dels moviments precisos de flexió de les cames, i la immediata projecció posterior. Tota l’energia li baixà explosiva del ventre cap als peus. Notà com perdia el contacte amb el terra i se sentí ple.
No havia passat ni un segon que ja era a terra. No s’aixecà més de trenta centímetres. Com que esperava atènyer les estrelles el vol se li feu curt i no havia considerat un descens prematur. La patacada va ser formidable. No va haver-hi nafres visibles, però quelcom s’esquinçà dins seu.
La realitat li caigué al damunt rotunda, com sempre fa. Li arrencà les ales i perdé l'empenta.

Bones festes del Pare

Fa poques setmanes vaig anar a sopar amb el meu fill a un restaurant de Gràcia. Era un restaurant reformat però modest, on havien tret el guix que revestia les parets, deixant al descoberts l’estructura més íntima. Una estructura de maó, pedra i totxana que evidenciava l’evolució de diversos períodes constructius i adaptacions. També eren evidents les cicatrius de regates en totes les direccions per on havien passat les canonades d’aigua o conduccions elèctriques, forats per encastar les caixes de connexions o els interruptors i altres esvorancs com mossegades de ràbia, fúria o desesperació, descarregada sense cap sentit en aquella humil superfície. No vaig poder treure els ulls d’aquella pell maltreta que seguia donant-nos aixopluc, durant una bona estona. Vam sortir del restaurant satisfets de menges i conversa. Camí de l’estació del metro, continuàvem engrescats en utopies i converses impossibles. La nit era suau, quasi de seda, el carrer mandrosament il·luminat, les portes tancades, altres converses, alguna rialla i un indigent arraulit com un gos atonyinat dins un farcell de mantes. Al seu voltant seguien les rialles i les passes i les mirades, indiferents a l’enderroc embolcallat de mantes, un estuc rònec per tapar les nafres d’una paret devastada, en fallida vertical. Vaig pensar en les parets del restaurant que, malgrat totes les envestides encara era sòlida i donava aixopluc i en que tots tenim les nostres cicatrius que la vida ens ha tatuat, però que hem de seguir alçant-nos sòlidament per donar aixopluc i construir un món millor, potser fins i tot diferent.

Del pare, Leonci Canals Casals

Per molts anys

Em vaig aixecar del sofà, vaig anar a l’habitació a cercar un abric i vaig tornar al menjador per acomiadar-me. Era el capvespre del dia de reis i a casa havien baixat els tiets de Corbera. L’Agustí, gros, rialler i viu com sempre, no va necessitar ni mig segon per ensumar el nerviosisme dins meu i, desvergonyit com és, va demanar foteta que si m’esperava una mossa. Cert és que no era normal marxar a aquelles hores d’aquell precís dia. Torbat i veient-me sense cap excusa plausible, vaig fer que si amb el cap tot intentant mostrar-me tranquil, com si fos un fet sense més rellevància, però dubto haver-me’n sortit airosament. Va felicitar-me cofoi davant l’expressió perplexa dels meus pares que no en sabien res i que, quan vaig tornar a casa havent sopat, em cosiren a subtils, amables i inevitables preguntes.
Va ser així com a casa van saber que ja no caminava sol, que els meus passos ressonaven doblement, a voltes forts, a estones insegurs, i que el ritme i les direccions que prenia ja no eren només cosa meva.
Des d’aleshores moltes decisions no acabaven d’entendre del tot:
Marxar un d’Erasmus a França i l’altre a Irlanda no semblaria la millor manera d’enfortir una relació. Però d’aquella distància va sortir-ne l’únic i ridícul poema que espero secretament s’hagi perdut i un seguit de lligams de lluna en forma de cançons i bons records dels cap de setmana llargs que passarem junts: El darrer dia d’una feina al supermercat, una plujosa tarda sencera tancats a l’habitació d’un Bed&Breackfast, sessions interminables de cinema i l’arreveure des del bar universitari.
Tampoc consideraria massa sensat instal•lar-me a Manresa quan en realitat volia estar amb tu i passar-hi prop de dos anys veient-nos a estones els caps de setmana i, de passada, quan tornava o marxava de les fugaces visites a clients per raons de feina. Va ser una època de gust agredolç però que va merèixer la pena de ser viscuda. En certa manera era un nòmade sense llit fix, cada setmana dormia a tres o quatre catres diferents i a casa els pares hi parava per poc més que per posar en marxa la rentadora i furtar esmorzars i alguna carmanyola per la setmana. Va ser la meva segona experiència laboral, la primera amb certa continuïtat i perspectives de futur, perspectives que vem fer miques quan decidírem prendre aquell avió. Sort que el Naf fa més bon paper que jo. Allà es quedaren bons amics, i potser un dels dies més estranys de la meva vida, el darrer, tornat amb la furgoneta plena a rebentar després d’haver fet el dinar de Nadal a l’empresa i amb la música d’una banda sonora acompanyant-me en el trajecte.
I tres setmanes més tard es repetiria la sensació. Tenia el cor oprimit per abandonar la terra on vam créixer i al mateix temps curull d’emocions per l’aventura que ens esperava. Ara sí, aquesta vegada hi anàvem plegats. L’any que amb més orgull carrego a l’esquena, dins la motxilla d’allò que no vull perdre mai. Un any ple de fotografies que decoren les parets de casa i el protector de pantalla d’on estic treballant ara. Un any que m’empeny a voler canviar els desordres. Un any que ens ha apropat tant que quan em miro al mirall et veig al fons de les ninetes. Un any que ens agrairem sempre.
I per fi vam començar a fer allò que se suposa és més normal. Altre cop emocions a flor de pell al retorn, amb aquell engany tan mal preparat a la SEAS que de tan exagerat que era va acabar sortint rodó. Aleshores decidírem anar a viure sota el mateix sostre: Un pis de rellogat massa car que hem fet casa nostra i que té una terrassa que és mitja vida. Hem trobat feina, més o menys estable, més o menys agradable, més o menys salvatge, més o menys irrellevant o inútil. I seguim inquiets, amb ESFs, Indignats i altres causes perdudes.
I segueixo desconcertant als pares, exactament de la mateixa manera que em costarà seguir als meus fills, al mateix temps que em sento l’eina que els ajuda a entendre els desespers que ja s’ensumaven però que constantment els planto al davant.
I segueixo acompanyat. Onze anys després d’aquells reis que em van regalar tot allò que tinc, tot allò que puc voler, segueixo gratament acompanyat.

Torna el Nadal

Anava de pressa, no més que la resta de vianants, pels carrerons de Gràcia. Encara havia d’arribar a casa, anar a buscar la cistella de verdures, guardar-la com correspon, que no és tan senzill amb una mà, i fer via cap a la plaça de la revolució. Allà havia de trobar-me amb un noi, de la meva edat, que no sabia quina pinta feia, prim, alt, gros... ni idea, ni tan sols ens havíem dit allò de: Jo duré una corbata verda amb cercles roses lligada al front.
Ja era nit, a l’hivern, ja se sap, això va sent normal, quan al fons del carrer, tocant la plaça de la virreina, veig aparèixer una figura vermella que avança cansada i fent tentines. El seu caminar arrossegant els peus i no precisament en línia recta recorda al dels zombis de les pel•lícules de terror juvenil. A mesura que m’hi apropo vaig percebent més matisos d’aquell peculiar personatge. L’home, malgrat la falsa panxa rebregada i mal col•locada i el vestit ample amb acabats de borrissol blanc, sembla ser molt prim. Ni tan sols la llarga barba blanca, que ara duu torçada cap a l’esquerra, pot amagar les xuclades galtes i els ulls fatigats però brillants d’alcohol. No m’hi vaig atansar prou per ensumar-li l’alè, però era ben fàcil fer-se una idea més que aproximada del tuf que desprendria. A aquestes hores ja no sabia ni on tenia el sac suposadament ple de regals, si mai l’havia tingut, i vaig imaginar-me’l abandonat als urinaris d’algun dels bars més decadents del barri, regentat per un homes de camisa blanca amb taques de greix i un mostatxo mal tallat i mig grogós de tant tabac.
L’escena era totalment clarificadora. La despulla de la societat, mal pagada, i fastiguejada per la feina de pare Noël, fos després d’una dura jornada laboral, però disfressat del somni d’un vespre de les nostres criatures.

Al passar-me pel costat, per poc no l’abraço calorosament en mostra d’agraïment per ensenyar a la societat el rerefons de la fal•làcia que vivim constantment.

Malson

En una mena de plaça ensementada, que bé podria ser de qualsevol ciutat europea, doncs el gris és gris a tot arreu, em trobo passejant solitari. Al meu voltant hi ha gent caminant absorta en les seves cavil•lacions, grupets explicant-se les anècdotes del cap de setmana, i parelles assegudes cercant la manera de dir-se que s’estimen.
De sobte m’adono que la bena que m’aguanta la fèrula del braç comença a desprendre’s. Des de l’accident domèstic de tres setmanes enrere, on vaig seccionar-me bona part dels teixits interns, que duc aquesta espècie de cuirassa al braç dret. Aquest apòsit m’impedeix moure el canell per tal de no espatllar la bona feina de dues hores de quiròfan intentant arreglar aquell desgavell. Així que veure com se m’està desfent la protecció em posa nerviós i em fa córrer cap a l’hospital. Amb les presses decideixo agafar un cotxe que misteriosament tenia al costat. No és meu, perquè és un petit utilitari verd i jo en tinc un d’esportiu i negre, però no sé ni com m’ho faig per estar conduint amb una sola mà, sense claus, sense poder canviar la marxa i enmig d’una plaça que en desconec sortida. Prenc un estret camí de llambordes amb pendent a la dreta per no atropellar ningú. Quan veig que no està tan poc concorregut com esperava i no estic a temps de frenar, tombo bruscament a l’esquerra. Un graó excessivament gros m’impedeix seguir endavant i l’impacte em llança, a través del cristall, fora del vehicle. No duia cinturó i tampoc podia agafar-me fort al volant amb una sola mà.
Entre l’escampall de vidres m’aixeco sense ni una esgarrinxada, com l’heroi de les pel•lícules. No s’ha alterat massa gent i passo sorprenentment desapercebut, ni tan sols aquells que han estat a punt de ser aixafats. El morro del vehicle, que ara és blau cel, està en prou bon estat encara, només s’han trencat els dos fars.
L’embenat s’ha escorregut i amb rapidesa prenc la fèrula de guix del terra i n’espolso els vidres. Acollonit corro protegint amb el cos la mà dreta, que intento no moure gens.
Arribo a una espècie de CAP on aconsegueixo fer-me entendre de mala manera i la noia de recepció comença a caminar veloç pels passadissos i escales. La segueixo, evidentment. Quan em visita el metge em glaça la sang la poca traça que té en posar-m’ho tot a lloc, pinçaments de dolor em recorren el cos i, atabalat com estic, no m’adono que la cura que m’ha fet és una barroeria de les més emblemàtiques, doncs jo segueixo amb la fèrula a la mà esquerra, i és la dreta la que tinc fotuda.
Atrapo novament la noia de la bata blanca i cabells llarg foscs i veient-me amb els ulls esbatanats comprèn el meu dilema. Intentem tots dos arranjant el despropòsit. Ara, però, no encaixa la fèrula, o em tanca massa canell i se m’escola fora del braç. El xoc amb el cotxe la deu haver deformat, i jo m’escarrasso, poruc i esfereït, a no moure gens el canell mentre faig crits d’angoixa i provo de col•locar la fèrula com si del tetris es tractés: amunt, avall, girant-la, torçant-la... No hi ha manera, i em fa mal, em comença a doldre fort. La cicatriu se’m fa cada cop més palpable i pesada. Em salten algunes llàgrimes fruit de la impotència i les males atencions i llavors...

Em desperto exaltat. Tinc els dits adormits i el pessigolleig em molesta. Em dol el canell, si, però tot està a lloc, el guix, la bena i el llit. La realitat ha tornat a ficar-se dins el somni, de la mateixa manera que quan vaig tenir l’esquinç al peu, però això ja és una altra història.

El plan infinito

Una història perquè si, una vida, amb infinitat de tombs, proeses,dificultats i algunes esporàdiques alegries, que acaba i ja està, però que es fa de molt bon llegir. Altra vegada apareixen les normalitats dins la més gran de les barroeries, les coses impossibles ocorren sense ni tan sols alterar la realitat y es fan summament mastegables. És la màgia del saber escriure.

I d’entre les 350 pàgines aparèixen àcides, dolces i amargues parrafades que m’agrada emmarcar i recordar:

-A usted le gustarían estos libros, mamá.
-Si, supongo que si. Hay mucho que leer Greg. Con conocimiento y sabiduría sería posible derrocar el mal en la tierra.
-Estod libres dicen, en otras palabras, lo que usted me ha enseñado, que hay una sola humanidad, que nadie debe poseer la tierra porqué nos pertenece a todos, que un día habrá justicia e igualdad entre los hombres.
-¿Y esos libros son religiosos?
- Todo lo contrário, no son libros de dioses, sino sobre hombres. Hablan de economía, política, de história...
-Ojalá no sean libros comunistas, hijo.

En este agujero llega de todo, negros escapando de la miseria, campesinos pobres que todavía creen en el sueño americano, algunos latinos afiebrados por la rábia de los siglos, aspirantes a héroes, psicópatas, y otros como yo, que andan escapando de fracasos o de culpas, pero en combate somos iguales, no importa el pasado, una bala es unagran experiéncia democrática.

La política es un vicio, la gente honesta y trabajadora no la necesita para nada.

El fracaso y el éxito no existen, Greg, són un invento de los gringos. Se vive nomás, lo mejor posible, un poquito cada día, es como un viaje sin meta, lo que cuenta es el camino. Mi abuela decía que no debemos ser esclavos de la prisa.

No te preocupes, hombre, ya nos las arreglaremos, esto no es como en China, aquí siempre se sale adelante, esta tierra es de los atrevidos, no de los prudentes, lo tranquilizaba Reeves. Miraba a su alrededor y veía que no era el único en esa postura, la nación entera sucumbía al aturdimiento del despilfarro.

Le reventaba la falsa virtud de quienes se horrorizaban por un delfín atrapado en una red para atunes mientras pasaban indiferentes junto a los mendigos abandonados en las calles fingiendo no verlos.

No había una resolución moral en la guerra, tampoco había vencedores, todos fomaban parte de la misma descomunal derrota, y ahora, en la vida civil, le parecía que también era así.

Es lo único que te conviene. Cada uno nace con una sola gracia y la felicidad consiste en descubrirla a tiempo.

Hijo, un tercio de las horas de tu vida las pasas durmiendo, un tercio trasladándote de un lado a otro y cumpliendo con las rutinas, y el tercio más interesante se te irá trabajando, por eso es mejor hacerlo con algo que te guste, decía.

Isabel Allende va ser un enorme descobriment literari pels meus ulls.

El paper del fregall

Feia ja una bona colla de dies que se'ns estava presentant, com l'ham al peix, la necessitat imperiosa de fer una bona repassada als armaris de la cuina. Amb el transcurs de les jornades ens anàvem adonant de l'imminent caire d'urgència, al principi per subtilitats, com un bri de pols a l'aire, i posteriorment amb més evidència, com quan veiem un pot amb l'arròs bellugant-se a l'interior, on fins hi tot podies trobar-hi una papallona. El darrer senyal, aquell que va donar-nos l'alerta, fou quan per alçar un plat vam haver d'usar una escarpa i un martell, tot fent palanca, per desenganxar-lo del prestatge.

Així és que ahir al matí ens vam disposar a executar l'operatiu: Anem a fer net! Que a diferència del govern, no ens va caldre suport policial. Abans de començar, esmorzar de premi per agafar forces. Unes generoses llesques de pa de llavors de la fleca del costat de casa, amb tomàquet de la cistella ecològica, oli d'oliva de la garrafa d'una cooperativa de les terres de ponent que no recordo com es deia, i untades amb un pudent formatge francès que es desfeia al paladar i desfermava la il·lusió de les papil·les gustatives. El fred de quarts d'onze del matí, ens va cohibir d'esmorzar a la terrassa, sembla que ja quedarà reservada per dinars de dia ben assolellat fins d'aquí a uns mesos, quan passi l'hivern.

Vam vestir-nos per a l'ocasió, roba desajustada i de fora de temporada (o de 5 temporades enrere) quan ens adonem que no tenim cap fregall que mereixi aquest nom a part del de rentar els plats, que volem mantenir per aquest ús. Així que surto al carrer, equipat amb alguns cèntims, i faig cap a la drogueria de la plaça rovira, que em té el cor robat. Hi entro sense bacil·lar tot i tenir el propietari, alt, corpulent i calb, palplantat al bell mig de la botiga, amb la mirada perduda a la plaça, mirada que em travessa sense ni adonar-se de la meva presència. El fil musical dista molt del plàcid i inexpressiu so ambient d'alguna sala d'espera. El rock dur i el heavy metal sonen fabulosament bé entre les ampolles de llegiu i els lots de papers higiènics. Rebusco fins a trobar la secció de fregalls i n'escullo un de gros que em fa prou el pes per a les tasques que li tinc destinades. Un cop pagat, el “no, no vull la bossa, gràcies” “perfecte, me la quedo jo doncs” i cap al carrer.

Mentre faig una passa davant de l'altra, m'entretinc llegint l'etiqueta que m'arrenca un somriure de resignació:

Sra. Ha elegido usted perfectamente! Bla bla bla.

Recoi de patriarcat! Com ens costarà d'eliminar el sexisme i la desigualtat si està tant arrelada que no hi ha vergonya en anunciar que les dones netegin i els homes mirin el futbol!

En definitiva, un dissabte com qualsevol altre, un nou dia barallant-se amb l'impossible.

El bambú i els porquets

Aquesta mateixa setmana s’han d’acomiadar a un centenar de persones, tot ells treballadors amb contracte de treball temporal.

Per explicar-nos aquesta decisió se'ns comunica que hi ha hagut una forta baixada de comandes dels clients i que un d'ells ha tingut tancada més de dues setmanes alguna fàbrica perquè faltaven cargols, provocant un daltabaix important en els programes de fabricació. Tant que no es podia afrontar el continuar amb tant gent contractada. Aleshores s'utilitzà la història del bambú: “Per a sobreviure a un huracà, més val ser flexible com el bambú. Perdrem les fulles, perdrem els fruits, però l’arbre seguirà dempeus un cop torni la calma”. I s'omplí d’afalagaments la direcció, àgil i atenta, que és capaç de prendre aquest tipus de direccions sense tremolar-li el pols i que tan bons resultats els hi està donant.

A mi tot em sembla una fal•làcia i un insult a la intel•ligència de tots nosaltres. A mi no cal que una calamitat me l’adornin amb garlandes de colors, seguirà essent una calamitat. Historietes que embelleixin qualsevol ideal, sigui encertat o un disbarat, en trobarem a centenars i fins i tot contradictòries. Perquè davant de forts vents tenim també la història dels 3 porquets: “El petit va fer una casa de palla que va enllestir ràpidament per anar a jugar, el mitjà la feu de fusta i se n’anà a jugar amb el petit; i el gran, que els renyava perquè si venia el llop no tindrien res a fer-hi, se la construí de totxos. Trigà molt més, però al final, quan la tingué acabada aparegué el llop. Cadascú s’amagà a la ca seva. El llop bufà fort i amb el vent, va desfer la casa del petit, que sortí corrents. Després feu el mateix amb la del mitjà, que també caigué a terra. Els germans esfereïts demanaren al germà gran de deixar-los entrar a casa seva i ell accedí. Finalment el llop no pogué destruir la casa ben feta, amb el temps i la convicció de saber perquè havia estat construïda i els 3 porquets se salvaren dels ferotges ullals”. Per tirar endavant un projecte no només tenim una opció, per més cops que ens la repeteixin, per més fort que es digui, per més que ens l’intentin vendre.

Des del meu punt de vista, aquest massiu acomiadament ha estat premeditat per poder justificar allò injustificable: Que la meitat dels treballadors de l’empresa siguin externs i amb contractes temporals. Ja fa alguns mesos que se sap que es fabrica sense massa comandes, omplint els magatzems fins al capdamunt. Perquè no es van prendre mesures abans? Doncs per poder mantenir ferma la idea de la “necessitat de ser flexibles”. Però la flexibilitat no s’hauria de concebre com un “ara et vull i et prenc, ara em fas nosa i a reveure”. Les persones no som màquines, no som objectes inanimats. Nosaltres interactuem amb l’entorn, fem arrels i vincles, i prenem responsabilitats a les que respondre. Les persones podem ser flexibles de moltes altres maneres que no només desapareixent! Darrere de cada acomiadament la majoria d’històries són poc agradables i la manera com s’han realitzat aquests darrers no ajuden a pair-les millor.

Només demano que tinguem els ulls oberts i les orelles atentes. Podem fer-ho veure, però no ens deixarem prendre el pèl! La que segueix la empresa és una direcció, però no LA direcció.

Crits, foc i més voldria jo.

Avui dos esdeveniments populars poden trobar-se. L'un, el correfoc de la Mercè, és de caràcter clarament festiu, però té capacitat de fer-se sentir. L'altre, la manifestació per un habitatge digne, és clarament reivindicativa i, per bé que també puguis passar-t'ho bé, el sentiment és descaradament lluitador. Alça la veu, però no se sent enlloc. En acabat el primer, queda l'olor de pólvora i el negre del sutge als carrers. Després del segon, però, no queda res, potser algun trau invisible.
El primer crida als dimonis, amb la gent asseguda al terra del carrer, amb una rialla general: No passaran!
El segon crida als mossos asseguts a la porta d'entrada de la casa que volen desnonar: No passareu!
En tots dos casos, els uniformats (ja siguin amb banyes i petards o cascs i porres) tenen la força del foc.
Però què succeiria si el caminar lent i reivindicatiu d'uns es creués amb el retronar dels tambors i els so eixordador dels petards dels altres?
Vivint a la figuera, com visc als ulls d'uns quants, no puc més que creure en l'aliança. El vermell de les bengales caminant al llarg del camí marcat per les directrius municipals, els ritmes de la colla animant i donant força al crit popular contra la injustícia. La consciència col·lectiva d'una lluita que hem de fer plegats.
I tot s'embrolla i és confon, fins ara els manifestants havien estat els corders. La policia, que inevitablement sempre vetlla per una calma necessària, no fos cas que tot se'n vagi de mare, però que en massa ocasions han acabat provocant el desordre, es troba sobrepassada per quelcom que no esperava. Ara el poble té la força de l'infern i la fúria i bogeria que regala el saber-se en avantatge. L'aliança crema el cor i les venes mentre omple de fum la Via Laietana. S'alcen els brams del poble i les forques dels diables.
S'enfronten a l'opressor. La plaça Sant Jaume es converteix en una olla de caldo ben bullent. Es cou la carn i les verdures. No hi ha còctels, però si espurnes i ràbia. Hi ha conflicte però no marxen els nens. Fugen les cames de botes altes, que eren massa pocs per a combatre la unió i era diumenge. I negres queden unes furgonetes amb graelles damunt del vidre. La victòria té gust a carn a la brasa. La generalitat té gust de llibertat i justícia.


Baixo dels núvols, encara que avui el cel sigui clar o de la figuera que tampoc tinc. Primer un i després l'altre. Un a les sis, la mani, i l'altre a quarts de nou, el correfoc. Ho marca l'obediència de tants anys d'escola preparant anyells per a ser futura carn d'indústria. L'haver estat, i ser encara, ovella d'orelles baixes amb renecs esporàdics. Que faria il·lusió? Si, però com diu Sam Savage: “Es pot viure d'il·lusions fins que et mors de gana”. Em pregunto si valdria la pena passar, com a mínim, una mica de gana, que ni això faig!

Quan ens decidirem a dir prou? Si sabem del cert que pot fer-se millor!

El jersei fúcsia

Sota la renglera de banderes de diferents nacionalitats que custodien el flanc esquerre dels jardins exteriors (per dir-ne d’alguna manera a l’enorme espai encimentat amb un parell de requadres verds d’herba) del Palau Reial, hi ha una dona que espera.
De cabells llargs i llisos que mig amaguen la meitat dreta d’un rostre pàl•lid i inquiet. Duu una jaqueteta fúcsia llampant sobre una samarreta ajustada i negra i uns texans nous d’un blau intens. Està asseguda damunt una enorme maleta, de les quadrades i dures que la gent usa per a viatges d’una setmana, on hi podrien encabir mitja casa, que fa conjunt amb el jersei. Se’m passa pel cap que s’ensumava l’abandonament i volia estar, com a mínim, ben visible, no fos cas...
De fet, jo que passo amb bicicleta pel davant i que amb prou feines la veig més de deu segons, no puc deixar d’imaginar-me la història:
Després de tan de temps, de tan bregar perquè deixés la seva dona, de la paciència extrema que va haver de tenir davant les infinites i absurdes excuses que ell inevitablement anava falcant al projecte idíl•lic que havien muntat junts, el seu home, amb qui feia l’amor dos cops per setmana però que estava casat des de feia catorze anys i tenia dos fills, un nen ros i temerari de sis i una nena de nou que ja entenia molt més d’allò que s’imaginaven els pares, havia cedit i havien quedat a les 5 de la tarda davant del Palau Reial per escapar-se. Seria la primera vegada que sortirien junts, tan sols un cap de setmana, però s’imaginava que seria el principi del futur. En principi havia dit dos dies, però esperava poder convèncer-lo per estar-hi més temps, ara que venia la calor, estem a principis de juny, la casa de Calafell es feia increïblement acollidora. Entre d’altres, aquest era el motiu per haver agafat aquella maletota que li costava arrossegar pels carrers i que, sortint del metro, un home ben amable l’ajudà a empènyer escales amunt, però també per poder-hi posar el vestit de nit, aquell que li reactiva les corbes i li fa unes sines eixerides com li deia sempre sa mare quan encara no el coneixia i sortia als vespres de cacera amb les amigues. Feia temps que no les veia, s’havia immers en aquesta aventura que l’esperança li tapa els ulls i el valor, i les havia deixades de banda, gairebé de sobte, esperant les trucades i les trobades d’amagat del món menys del recepcionista de l’hotel i el porter de casa.
Són les set ja, i no l’ha ni trucada per dir-li que feia tard. Cert que estar allà palplantada veient com centenars de cotxes passen pel davant i que els verds i vermells dels semàfors se succeeixen impertorbables cada parell de minuts, li ha començat a fer trontollar aquelles columnes d’encegament que aguantaven com pilars d’agulla una relació basada en l’engany, doncs cert és que ni l’estimava tan com li deia, ni tan ni gens, ni pensava deixar, ni dir-li, a la seva dona. Però això encara no es perfilava al fons de les retines que perseguien tots i cada un dels conductors que creuaven la Diagonal sortint de Barcelona.
Esperaria fins les 8, i aleshores potser encara ho allargaria fins les 9.

Espés, altre cop enamorat.

De la terrassa estant, sento la remor d'unes veus que em semblen desordenades, són els avis que ja s'han instal•lat a la plaça per passar la tarda. És la rutina de cada dia durant els pocs mesos de sol un poc calent. Els pollancres, alineats al baixant de la riereta, senyalen la frontera del que seria una passejada de consideració, que és l'altra activitat que realitzen constantment, de fet, ahir els vam creuar, perseguint la claror ponent-se, ben amunt el turó, potser a un parell de kilòmetres llargs.
Les poques vegades que ens hi hem afegit, les tertúlies de tarda comencen sempre d'igual manera:
-Oita la xuventut que puixa – doncs venim de la carretera. Aleshores arriben les presentacions, que som de ca de llubic diem, i com aire fresc tot arranjat. Els ulls s'il•luminen per haver ubicat aquella nena que ja és dona i ens fonem tots en el records de temps ençà, quan el poble encara era prou viu, quan hi havia escola, quan el mes jove no tenia 88 anys. Ja sabia que eren grans, però no me'ls imaginava d'aquest ordre. Juguen amb bastons de fusta idèntics, branques ben pelades, a picar fort contra terra, de manera quasi inconscient, sobre la unió que fa el ciment entre les pedres del terra de la plaça mentre parlen i deixen córrer els minuts.
-Espés és horrible – ens comenta una d'elles – no s'hi pot estar, és avorrit! Jo a Barcelona m'entretinc més, tot ho tinc a 10 minuts, i amb el metro estic perfectament comunicada. - Ens explica com fou que acabà espetegant al barri de Sant Martí i com ha canviat – però sempre arriba l'estiu i no puc estar de pujar aquí. Però a l'hivern ni parlar-ne! A Barcelona molt millor!
L'Espanyol, pel cognom, que poc hi sent tot i l'audiòfon, també participa de la xerrada. Fou casat amb la germana que ens parlava fa un moment i ara viu a Cerdanyola, excepte a l'estiu, que puja també cap ací. Ho fa amb cotxe propi. Als 89 anys és el xofer de tot el veïnat que hagi de menester un transport, ja sigui a Lespaules o al Pont. De tant fer-lo anar, el cap, s'ha adonat que ja no li rutlla prou bé i que se li escapen moments mentre dorm, ho explica tranquil, amb una simpàtica i trista expressió, en recordar-li que fa uns tres mesos vam estar parlant amb ell; no ho té present i tampoc vol donar-li massa importància.
- Ens fem grans – conclou, amb una rialla escapant-se per dessota el nas, mentre jo penso que sembla mentida l'activitat de tots ells, de com dia si dia també el Jose, el Peraire, la Milagros, la Carmeta... tot i els dolors, caminen, es lleven d'hora i xafardegen sobre aquest i aquell i la casa d'allà al capdamunt que s'ha fabricat un foraster prou simpàtic, i pugen a la plana i cullen bolets abans que hi arribem nosaltres i... I penso que Espés és sinònim de longevitat.
La claror ja minva, doncs fa uns quinze minuts que l’astre rei s'ha amagat rere les muntanyes, i el fred se'ns fica al cos per les sandàlies de peus descoberts i per les mànigues curtes de camisa. Ells riuen, al despedir-nos: - A fer el sopar eh!- però es queden a la plaça una estona mes. I és quan m'adono que tots duen jersei i unes sabatilles d’estar per casa tancades amb mitjons. L'edat sempre ensenya.

El fin del mundo y...

Em toca a mi, començo el descens per la cascada. És un ràpel de potser una vintena de metres sobre pedra relliscosa i amb algun petit tram penjant mentre l'aigua et cau al cap.
Dos dels companys ja son a baix, tres més esperen darrere meu. Amb cura, però sense massa destresa vaig deixant anar la corda, intentant no enganxar-me el polze de la mà que la frena. El monitor, o guia, ens ha comentat que hem d'anar com asseguts i deixar caure el cul per començar, que així és més senzill. Segueixo acuradament les indicacions i poc a poc vaig posant ara un peu, ara l'altre, no més d'un pam de separació entre ells, per baixar la remullada canal. L'aigua caient-me al cap em fa pensar en aquells anuncis de refrescants xampús que surten per televisió, nois musculosos de cabells curts i negres; noies maques, d'aquella bellesa que oblides immediatament, amb pèls llargs i lluents que voleien al vent amb incomprensible ordre.
En obrir els ulls m'adono de tres detalls, el primer, i potser per això els estic obrint, és que el cap em fa força mal. Em passo la mà pel front i en mirar-la veig un fil de sang, petit, poca cosa, res greu. El peu m'ha patinat i no he sabut orientar el cos per estabilitzar-me, la patacada sembla haver estat de consideració a jutjar pels comentaris dels companys de sota i les preguntes dels de dalt.
- Estic bé! - Crido per donar certa confiança, tot i que em preocupa en certa mesura la rascada del front.
El segon detall és que davant meu, la pedra que ha provocat el malaguanyat esdeveniment, i que ha trencat el meu fil de pensament, està coberta d'una fina capa d'algues. Deuen haver crescut gràcies a la constant aportació d'aigua de la cascada i de segur ha estat la causa de la patinada. Mirat d’aprop em recorda molt a les roques cobertes de molsa i això m'ha dut als pessebres que fèiem a casa quan era menut, i no tant menut. Els primers es caracteritzaven per tenir molsa fresca collida expressament aquell mateix any i per seguir les normatives no escrites de com ha de ser un pessebre. Ja quan vaig créixer una mica, es va optar per aprofitar la molsa d'anys anteriors, ens vam adonar que es conservava prou bé, i com que ja tenia una certa creativitat pròpia, afegia tocs poc ortodoxos. La primera vegada em vaig guanyar furibundes mirades dels adults, amb el temps, però, van acabar reclamant les meves aportacions.
El tercer i darrer detall és que no segueixo caient com hauria d’estar passant per haver deixat la corda amb ambdues mans, que tinc una al front i l'altre contra la roca per separar-me d'ella i poder respirar una mica sense omplir-me la boca d'aigua. Com que així, de bones a primeres no ho acabo d'entendre, observo als meus voltants. Tot roca, aigua i foscor, normal, si no abaixo el cap poc podré captar la realitat que em manté enlaire. Així que a l'abaixar el cap m'adono que el guia m'està assegurant, amb tota la calma i desimboltura que dona el fet d'estar-ne habituat.
Com que fa estona que ja no em fan ni cas, decideixo continuar amb el descens, ara si, concentrat amb tot el que faig, perquè no és la primera vegada que d'estar pensant en altres coses acabo fent algun disbarat. Sense anar gaire lluny, un parell de setmanes enrere, quan estava conduint cap a casa....

Un comiat

M’han comentat que en aquesta societat que tem i defuig la mort d’una folla manera en comptes d’acceptar-la com inevitable eventualitat i per tant, fer-la, en certa manera, quotidiana, la idea que estic per proposar no arrelaria.

Tot va ser perquè, caminant al capvespre, quasi fosc, per Sant Just, a la cantonada arribant a la plaça de la vila, hi vaig veure un aparador il•luminat però buit, era tancat, amb unes lletres verdes sense massa disseny que hi deien: Serveis funeraris. I em van venir al cap, com un llamp, les imatges dels diferents taüts que he anat veient al llarg de la meva vida.

De fusta tots, que jo recordi, diverses tonalitats depenent de l’arbre i dels acabats, però molt similars. Sobretot, molt inexpressius. Un cop tancat, aquestes caixes de fusta no diuen absolutament res de qui hi ha a dins. I em va entristir enormement veure com es pot refredar d’aquesta manera el darrer comiat d’algú estimat. Sense ni proposar-m’ho, m’estava construint la història del vell entranyable, de cabells relativament llargs, blancs i despentinats, vestit amb camisa de quadres de tons marronosos i pantalons bastant per damunt del melic. Com que els pares treballen, va a buscar els nebots a la sortida de l’escola i se’ls enduu a casa. Allà, baixen al garatge, que ara té ple d’eines i de fustes, doncs de cotxe fa anys que no n’utilitza, i amb un bon grapat de pinzells i pintures de colors els anima a pintar allò que desitgin sobre uns plafons rectangulars. Alguns racons els té destinats per a ell, i a voltes, també guia una mica el traç dels infants.

Els pares encara no han donat importància a les paraules dels seus petits quan els van a buscar: “Estem pintant unes fustes, l’avi diu que és regal per a tots nosaltres però que no sap quan el donarà però que no té cap pressa. Està quedant molt bonic, he fet un arc de sant Martí amb gotes que ploraven i un cavall verd amb rodes als ulls que hi baixava amb patinet. Li ha agradat molt a l’avi”.

Quan mori, aquest vell estarà tranquil perquè sap on dormirà: en un llit fet amb la col•laboració dels seus, en un calaix fruit de la unió familiar, en un indret que farà goig de veure i traurà solemnitat, però donarà caliu, al darrer adéu.

Després, pensant-ho, vaig creure que no massa gent ho faria això, per temps o per qualsevol altre absurd motiu. I potser, fins i tot, algú trobaria la manera de fer-hi negoci (i convertir els taüts en uns dissenys prefabricats on pintar-hi segons indiquen les línies, com si d’un mantra es tractés). Això m’ha decepcionat, pensant que la baixesa humana no té límits, buscant alguna imatge he vist taüts amb motius de telèfon mòbil, però he preferit quedar-me amb la idíl•lica estampa anterior que vull convenç-se’m que pot existir i que, sé del cert, que tampoc en té, de límits. Tampoc sé els efectes que podria tenir veure l’avi dins una caixa que tu mateix has fet, et sentiries culpable de la seva mort? No ho crec.

En tot cas, a mi m’agradaria poder-ho fer.

Extension du domaine de la lutte

Me’l va recomanar el Naf, que és garantia de sorpresa, com a mínim. Així que me’l vaig prendre amb certes altes expectatives.
Comença sense pretensions, un home absurd, com molts, com tots, potser una mica més crític que d’altres en certs aspectes que tampoc exalten, és informàtic i no té, ni tan sol s’hi interessa, massa o gairebé gens de vida social. Està divorciat, potser mal divorciat, però tan li fa.
Poc a poc, et va fent endinsar dins el seu pensament, i et vas degradant al mateix temps que ho fa ell, tot enduent-se pel camí algun malaguanyat company de feina. Mentre el llegia em sorprenia pensant: “No seràs capaç tros d’animal!” o “Perquè l’has agafat tros de bèstia?” o “Espero que no l’incitis al suïcidi, pobre ànima en pena”. I és que, fins que no t’ho diu, les seves estranyeses et semblen quasi normals. I aleshores t’envaeix un patiment infinit i t’atrapen les pàgines. D’entre tot el galimaties d’absurdes o no tan absurdes idees van apareixent perles, diamants curosament tallats: L’extension du domain de la lutte:
“Així que oficialment estic en depressió. La formula em sembla encertada. No és que jo em senti baix, molt baix; es sobretot el món del meu voltant qui em sembla alt”.
“Tinc la impressió que tothom hauria de sentir-se desgraciat; comprendras, vivim en un món tan simple! Hi a un sistema basat en la dominació, els diners i la por - un sistema sobretot masculí...”
“Decididament, em deia, a la nostra societat, el sexe representa un bell i bé un segon sistema de diferenciació, totalment diferent del diner; I es comporta com un sistema de diferenciació igualment salvatge. Els efectes d’aquests dos sistemes són, tot sigui dit de passada, estrictament equivalents. Tal com el liberalisme econòmic sense fre, i per raons anàlogues, el liberalisme sexual produeix fenòmens de pauperització absoluta.”

Definitivament, va valer la pena el sofriment. Si llegint-lo et deixa indiferent, ja pateixo.

L'amor visible

És bonic de veure, sempre ho ha estat. De ben segur que a algú li rebenta les pilotes quan passen per davant seu, abraçats per exemple, però pitjor per ell, o potser ella... De fet, més valdria que tothom se n’alegrés, tan de bo no s’hagués d’anar amagant, com tantes vegades es fa, i es pogués anar mostrant tranquil•lament al món, tal com raja, tal com fan.
És complicat no adonar-se’n, doncs ella sempre belluga amb el peto verd llampant per no passar desapercebuda, tot arrossegant el carro amb el parell de termos metàl•lics, el cossi amb els sobrets de sucre i la caixa forta blava, com la de quan érem menuts. I es que si passa de llarg quan estàs despistat et quedes sense cafè i, no cal dir-ho, això és un descuit que pesa durant la resta del matí. Baixeta i més aviat ample, va amunt i avall per la fàbrica desprenent un cert toc de gràcia i amabilitat, menys, potser, quan torna cansada a la cuina entrebancant-se amb les portes i fent anar per terra els llargs recipients ja buits. Cal dir que, des que és a la cantina, els comensals han apreciat una millora substancial en el servei.
Ell, en canvi, és prim com un secall, cabell curt i fosc i mal afaitat, que és moda. I també recorre l’empresa de cap a peus. S’encarrega de dues coses, la primera, i per la que seria remunerat, és la de bescanviar, amb el carretó, caixes plenes de la nau per d’altres de buides del magatzem d’expedició. L’altra, aquesta la fa per gust, és acompanyar quan li rota, tant com pot, a la seva xicota en els seus desplaçaments de despertador (cafè). Sí, són parella, i no se n’amaguen! I és bonic. Bé, a mi m’agrada, ho trobo bell.
I és que ho fan amb una desimboltura exemplar, es veuen, es somriuen, s’abracen, s’acompanyen el cul suaument amb la mà mentre caminen pels passadissos, fan conxorxa i s’expliquen coses a cau d’orella i si, es fan petons.
Ell segueix, tot i depreciar i ridiculitzar tan ostensiblement les seves obligacions laborals, treballant a l’empresa. I ho seguirà fent, com a mínim durant una bona temporada. Ell és el fill de la dona de... aquesta és una altra històra a explicar en altres ocasions. I ella és la seva xicota que ha entrat fa poc en plantilla. Potser, i aquí faig la única hipòtesi del relat que desitjo sigui errònia, només pel fet de ser-ho.

55% i baixant.

Estirat a la sorra, mòlt i atordit de tantes rebolcades, cansat però no abatut de tantes braçades per mantenir el rumb, reprenc forces uns instants. Als peus m’esquitxen encara les ones del temporal que he deixat enrere, recordant-me que, havent arribat a la costa, el mar encara està embravit. Davant meu es mostra blau-quasi-negre, violent, ferotge i remogut el futur pròxim de les aigües turbulentes. S’estan a punt d’aprovar els pressuposts. S’estan a punt d’aprovar unes hipoteques que no vull que caiguin a les meves espatlles i a les dels de sempre, que prou pes suporten. S’estan a punt d’arrancar les cames a una incipient però coixa cooperació. Fa mig any, a l’octubre, deien tots els partits que al 2015 s’arribaria al 0,7% promès des de 1997. I en només aquests mesos s’han tret la màscara, que poc dissimulava però que de ben segur a algú va enganyar, i pretenen reduir aquesta trista partida, que no arribava al 0,45% del PIB, en un 50%. Al capdavall, ja es veu que qui rep sempre són els més desfavorits. No podem permetre una societat on la gent lluiti per un mos de pa en comptes d’ajuntar-se per fer-ne! Són direccions oposades.
Així que ara reposo uns minuts, no masses, que m’haig d’aixecar de nou i entrar novament a l’agitació. Però ara no estic sol en la creuada, ara ja no és per la supervivència. Al meu voltant veig gent que el mar ha anat escopint, gent amb ganes de brega, gent amb conviccions, gent que vol un mar on un s’hi pugui banyar sense patir les mossegades dels taurons. Estem xops però a gust entre nosaltres. Ens volem escoltar per analitzar la millor manera de despertar els que encara belluguen desorientats dins l’aigua i així nedar amb parsimònia, amb la calma necessària per prendre bones decisions. Al fons de la platja, uns quants han aplegat quatre fustes que uneixen amb cordes per fer una barcassa. M’alço mentre m’expulso tranquil la sorra que tinc per tot el cos i m’escabello una mica el cap. Amb la llengua em llepo els llavis. Estic salat, estic llest. Començo a caminar per empènyer aquells desballestats troncs, que em semblen el més brau dels vaixells que mai s’ha enforntat al mar.
Abans, però, em giro un moment. Sota les aigües tinc l’oportunitat de percebre un banc de peixos amb llagostes de pinces obertes cavalcant als lloms de cada un d’ells i enfrontant-se a les tintoreres de la zona, que dubten de què fer.
A l’horitzó, allà on no sé si arribarem però que ens fa caminar, es barallen els núvols foscos i feréstecs d’un desenllaç penós, de barbàrie i desconfiança, i els tímids i aïllats raigs de llum d’un moviment que proposa alternatives.
No espero més, anem-hi!

2 mesos si us plau

Res a canviat, d’il•lusions sempre es pot viure, deia Sam Savage, fins que et mors de gana. Tot s’acumula. Ha esclatat l’onada i més o menys estic arreglant-me-les per saber on vaig. Al capdamunt de la cresta, entre esquitxos i turbulències a voltes veig la platja. Allà haig d’arribar. I aleshores l’aigua salada m’entra als ulls i em couen i els tanco fort. I me n’entra per la boca, i empasso, per poder seguir respirant. Alço el cap amb els llavis ben oberts, com un peix, per un instant, per no ofegar-me. Segueixo a l’onada, segueixo endavant. Segueixo estirat. No he perdut del tot el control. No estic, per poc però, rodolant descontrolat sota el mar. Tots els músculs tensos, tota l’energia enfocada en mantenir la calma i estar content i no abandonar ningú ni res. Però tot no pot ser i ja he perdut el banyador. Quan arribi a la costa per sort, podré aconseguir-ne un altre, o el mateix si arriba més tard. Potser passaré un pèl de vergonya, ara però no em preocupa. Torno a veure la platja. M’estic desviant, m’haig d’esforçar més! Us abandono, segur, fins que no toqui sorra, no us diré massa més. Espereu-me!

L'onada explota.

He corregut massa. Un altre cop. He intentat saltar entre els núvols i m'he trobat de morros a terra, sortut sóc de que la caiguda fos sobre herba. Havia creat un preciós corcell blanc amb el fum de la il·lusió, m'havia imaginat calvalcant per paratges meravellosos, per rius cabalosos i boscs verd intens, amb els ulls mig clucs del vent bufetejant dolçament la cara de tanta velocitat. I tan bon punt vaig posar el peu a l'estrep, el cavall s'esfumà, s'esvaï davant meu. En debades vaig intentar contenir l'inevitable dispersió. Entre els dits corria la pols gris de les cendres. Enuig? No, no val a la pena. Bona cara. Seguir amb els coloms volant a l'aire. Ara tinc masses històries al meu voltant per plànyem, massa minuts ocupats potser. I em dol, és clar, però és normal que així sigui. Potser hauria de ser més valent. Més? Si més! Potser sóc més animal que el cavall de fum, gris, veloç, fantàstic, potser sóc menys capaç que el cavall de fum, gris, bell, volàtil.

La bicicleta i en Bernat

Cabells rossos igual que les celles, ulls bruns d’allò més expressius, galtes rosades i una rialla d’orella a orella que acompanyava sempre en Bernat.
Aquell dia estava especialment emocionat. Passà tot el dinar empipant als progenitors inconscientment. Li queia la forquilla, se li vessava la sopa, s’aixecava de taula impacient. Avui estrenaria bicicleta i s’estrenaria ell mateix sense rodetes.
Van carregar-la al cotxe, anirien al camp, als pares no els feia gens ni mica de gràcia fer les primeres pedalades prop dels vehicles pudents i assassins.
Es passà tot el viatge garlant, van ser tres quarts d’un monòleg inconnex i ininterromput. Tot i que se’ls podria haver fet molt pesat, l’excitació de l’infant encomanà als adults que l’escoltaven cofois.
Abans d’haver aparcat el cotxe ja s’estava col•locant les colzeres i genolleres. Saltà com un coet tan bon punt el motor deixà de fer renou i es calçà el casc immediatament.
El pare li preparà la bicicleta. L’espai era prou gran, una esplanada enorme sense asfaltar, tot sorra, tota buida, tota per ell.
El Bernat s’hi enfilà. S’aferrà fort al manillar i posà els peus als pedals mentre el pare l’aguantava i l’animava a pedalar. Les rodes començaren a girar, el món anà prenent velocitat i de cop i volta es trobà sol, accelerat, temorós però content. Se’n sortia!
Aleshores la mare, que l’observava atenta i orgullosa, no va poder evitar advertir el menut, instint de protecció:
- No et paris Bernat, no deixis de pedalar, que si ho fas cauràs.
Van ser les pitjors paraules que mai sentí. El somriure li desaparegué dels llavis, l’alegria ho féu dels ulls i s’hi instal•là la preocupació.

El ros ha perdut brillantor i s’ha enfosquit, entre la cabellera es poden veure uns quants cabells blancs i els ulls no tenen llum. Ploren. S’ha passat tota la vida pedalant i fa dos anys, quan en tenia 56, quan les cames no empenyen com abans, el van fer fora de la feina. Ara ja en té 58 i des d’aleshores que cerca una feina satisfactòria sense èxit. Es veu obligat a seguir fent esforços, tots els ossos li fan mal, les mans li tremolen i els músculs ja fa temps que no responen amb el vigor que haurien de fer.
Tota una vida de preocupacions per acabar igualment per terra.

Jo i el mar

Si res no canvia, que canviarà, me n’haig de convèncer, aquest blog perdrà activitat durant mig any. En pro d’aquest canvi estic omplint absolutament tots els moments. I potser en faig un gra massa, quan percebo el tou de feina que potser em cau al damunt, la onada que va creixent i apropant-se, que s’aixeca amb tota la seva força, on s’intueix l’esclat per la bromera i que tot just espetega a la carena. Potser, si sóc espavilat, l’enxamparé i amb la seva empenta arribaré a la platja excitat i satisfet de l’experiència. Si no aprofito l’inèrcia, en canvi, espero estar prou ben falcat per no ser arrossegat sense control, rodolant entre l’aigua juganera, atabalat i esporuguit.

Hi ha cops que veig clarament que podré surfejar tranquil. Són aquests dies on els minuts es multipliquen, on veus que l’energia t’acompanya i en acabada la jornada pots mirar avall i t’enorgulleixes del fruit que has creat. No estic parlant de l’agenda que em fan omplir cada dia per demostrar que m’he estat tocant els nassos durant les 8h d’empresonament. Estic parlant de les 5 posteriors, incloent-hi els àpats. Si, és un camí que val la pena seguir si no ensopego.

Torna el neguit, les ganes de dir prou i d’explicar-ho a tot cristo. Tan se val quantes vegades aquest castell de fum s’hagi dispersat a la darrera alenada. Indefectiblement s’aixeca de nou, hi aboco totes les il·lusions.
Ja sé que tal com deia Sam Savage: “es pot viure dels somnis fins que et mors de gana”. Potser per això encara sento els grillons als peus. M’aferro a la idea que acostumo a promulgar: Sigui quina sigui la desició, sempre serà la bona. Així es fa més fàcil estar content, el plany al calaix.

El món no se'n surt

Agafaré només un recull de les frases en "cursiva" que hi ha als principis de cada capítol. L'he gaudit molt.

"El món no se’n surt – pres de mals que s’apressen – on s’acumula la riquesa i es malbaraten els homes”
Oliver Goldsmith, El poble abandonat

“No puc evitar témer que els homes potser arribaran un punt en que contemplaran tota nova teoria com un perill, tota innovació com un enuig, tot avenç social com un primer pas cap a la revolta, i que potser acabaran refusant moure’s del tot”
Alexis de Tocqueville.

“Per veure allò que tenim davant del nas, cal una lluita constant”
George Orwell

“No hi ha condicions a la vida a les que no pugui acostumar-se un home, sobretot si veu que tothom l’accepta”
Lleó Tolstoi

“Un cop ens permetem desobeir l’anàlisi de beneficis d’un contable, haurem començat a canviar la nostra civilització”
John Maynard Keynes

“... Ara bé, qui hagi experimentat aquella època de confiança mundial sap que, des d’aleshores, tot ha estat regressió i tristesa”
Stefan Zweig

“La idea d’una societat sostinguda bàsicament per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”
John Stuart Mill

“La meva generació dels seixanta, amb tots els nostres grans ideals, va destruir el liberalisme a causa dels nostres excessos”
Camille Paglia

“Suggerir una certa acció social pel bé comú a la ciutat de Londres és com discutir "L'orígen de les espècies" amb un bisbe seixanta anys enrere.
John Maynard Keynes

“El pitjor del comunisme és el que ve després”
Adam Michnik

“Vam assolir-ho tot, però resulta que per a mi allò que vam assolir satiritzava allò que havíem somiat”.
Krzysztof Kieslowski

“El meu objectiu a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria, tant me fa si, en el procés, esdevé menys plaent per a la minoria acabalada”
Joseph Chamberlain

“Hi havia moltes coses que no entenia, d’alguna manera ni tan sols no m’agradava, però em va semblar de seguida un estat de les coses per les quals pagava la pena lluitar”
George Orwell, Homenatge a Catalunya

seguim

Sento el timbre. És la una. Enllesteixo, o deixo a mitges, allò que estic fent. Apago la pantalla, agafo l’abric, guardo les ulleres a la motxilla, que em carrego a l’espatlla i surto del departament, normalment amb algun, o tots dos, dels companys.

A l’exterior omplo els pulmons, de fred i de fum, satisfet. Serà la fictícia sensació de llibertat. El sentiment de pensar: I si no torno? Camino tranquil, generalment llegint, carrer amunt. Vaig pel centre de la calçada, les voreres estan ocupades pels vehicles mal aparcats. Intrusos egoistes. Carrer rere carrer vaig deixant enrere les naus industrials i les botigues de venda a l’engròs regentades per xinesos. Entranyable paisatge aquest barri.

M’assec en un banc, a la sortida de l’autopista: 3 carrils per sentit. La fressa no em deixa ni sentir el cant dels ocells. No el dels arbres, sinó el dels “pajareros” de tèrbols negocis.
De la motxilla en trec el menjar fred. Mecànicament vaig posant-me forquillades a la boca mentre passa per davant la canalla, originària de no sé on, tot mirant-me descarada i sorpresa de veure un adult menjant al carrer. Enllesteixo. Deso les coses i trec el llibre. Tinc temps per llegir un parell d’instructives pàgines.

I aleshores surt el Sol, que m’escalfa al primer raig i m’omple d’alegria. Mentre caminem plegats buscant el verd entre el ciment, imagino el futur esplèndid de noves oportunitats. Oportunitats encara molt vagues. Il·lusions encara massa disperses. Hi ha tan per fer... I el rellotge no s’atura. Aquesta tarda, si la situació és propícia, indagaré. El tot pel tot. Adéu-siau.

Ara però falten deu minuts i haig d’espavilar-me a tornar abans que soni el timbre. El mateix timbre alliberador i opressor. El temps, com un núvol tapa el Sol i m’espavilo a entrar a la fàbrica.

Demà les previsions auguren un cel ennuvolat. Potser dimecres doncs.

Tot el que tinc

(Anys entre parèntesi) I pena (per la mort de la mare i d’escriptors que et fan sentir orfe); I ràbia (per l’espanyolisme que impregna el nostre país el PSC i la Vanguardia); I fúria (de pertànyer a espanya i ser país conquerit); i esperança (en aparèixer els referèndums, cada cop som més!); I decepció (per la pèrdua de moral, ètica i valors de les noves generacions); I no, no som iguals! I il•lusió (per tornar cada any a les classes); I amor (tant... per la família, la filla, la petita,...) I el tabac però ja no el beure, diu, no el crec; I els ídols (Salinger, Vila Matas, Chesterton...) I objectius de la ira (Quim Monzçó, la Vanguardia, el PSC i els espanyols); I repetició (que si PSC, La Vanguardia, i aquells que hi escriuen en castellà); i 3 esposes (que t’abandonen per falta de luxúria, ara, abans n’hi hagué) i més dones (però sempre dificultats); I Sant Just; I bons records ( els dolents no se’ls endugué a Arenys); I clar, Sinera; I Religió (a sac, quasi dèspota) i falta de fe en les reformes de l’educació que faciliten la proliferació d’enzes; I, evidentment, contradiccions.

M’has sorprès Miquel, tan des de la vessant més agradable com des de la més desagradable. A mi, personalment, m’ha semblat més interessant quan escrivies menys. Surt més del fons del cor i menys dels moments situacionals que t’escalfen el pap i t’ericen la pell. I es nota.
Però no puc estar més d’acord en: Menys ensenyar ciència i més llenya, filosofia i exercitar el pensament crític!

La contraportada de la novela que mai escriuré.

A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària. “Amb la superfície plana del planeta no n’hi ha prou per nodrir-nos tots – diu l’eslògan publicitari que tan èxit ha tingut – Sort que n’hi ha 3 de dimensions”. Així que es va començar a plantar en vertical i a contractar seguretat per evitar robatoris d’aliments. S’ha de dir que fan goig de veure aquestes façanes multicolors; grocs, vermells i porpres sobre verd. Tot un espectacle.
Els patis interiors de les illes de l’eixample ja no tenen piscines ni jocs d’esbarjo infantils. Ara són frondosos i productius horts al servei de la comunitat. Quan ja no va ser rendible dur taronges des de Xile fora de temporada el Nord va haver-se d’espavilar per recuperar el temps perdut en l’afany de la recerca d’una frugalitat material. On hi hauria d’haver enciams es plantaven naus industrials.
Aquesta sí que ha estat la revolució verda. S’han creat lianes que reaccionen a certs estímuls i es fan servir, penjant des del capdamunt dels edificis, per pujar i baixar els seus habitants. Les llums interiors de les vivendes són una transformació de les clàssiques tulipes, encara s’han de perfeccionar però són el primer pas. Els carrers són tots d’una nova espècie d’herba resistent, l’asfalt costa massa de mantenir. El caminar i la bicicleta han guanyat adeptes. De totes maneres acaben de sortir al mercat les primeres empenyedores, plantes curtes però fortes que es mouen traspassant cossos i objectes d’una a la següent. Diuen que serà el transport del futur. I tot gràcies a la investigació de l’omnipresent empresa privada “Yourlive S.L.”, que va descobrir (crear) plantes que es podien regar amb aigua de mar, molt més abundant que la dolça i ofereix als seus clients.
La societat està satisfeta: Ha aconseguit no dependre del petroli, ara que ja no n’hi ha, i sent que se li ha donat una nova oportunitat. No s’adona que la terra ja no es fèrtil pels productes de sempre, massa salinitat. Sota la màscara de la salvació:”El nostre interès: Tu”, l’empresa privada la domina i controla.
A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària, als ventres dels ciutadans, també... Estem al 2053.

Diumenge

Als meus peus, Barcelona. Darrere meu, grups de turistes que paguen a gust la cervesa més cara de la ciutat. Amb dificultats puc percebre el piular dels ocells, com a molt el de les estridents cacatues, hi ha massa enrenou. Múltiples idiomes, alguns dels quals reconec, d’altres intueixo i pocs que ni ubico. No sento el Català per enlloc. Avui, sorprenentment, no hi sento música.
Les torres Mafre gairebé no es veuen, l’aire no és net, vull pensar que és pols. No sembla que hagi de ploure els propers dies.
La plaça, de les poques que queden de sorra, també està ocupada per estrangers. La majoria no es donen prou temps per assaborir el moment, els de la birra tampoc. El turisme de masses s’ha convertit en una cursa, com diria el Colomer, ja no m’agrada. Una noia, que s’acaba d’aturar al meu costat, fa una fotografia fugaç a l'entramat de cases que li queden sota, el dia que més lleig es veu. Al mateix moment, a l’esquerra, un argentí comenta que “ni tan siquiera se ve el mar”. Aquestes fotografies no sé perquè es fan, per demostrar que hi has estat? El record, si hi surts, l’entenc, si no, un parc tot ple d’estranys no sé què pot aportar.
Africans amb draps estesos a terra mostrant quincalla, histriònics souvenirs i productes totalment innecessaris estan estratègicament distribuïts per la zona. Sempre atents a petits indicis d’aparició de la mà de la justícia per sortir per cames. Si es vol perseguir aquest pobre i malaguanyat "ofici" d’escanyat per quatre duros, més valdria dedicar els esforços a dissuadir als compradors que a castigar aquells que no tenen massa més opcions. Mentre hi hagi compradors hi haurà qui vengui.
Quan pujava em sentia a contracorrent, rius de gent que caminava a l’inrevés que jo. Encara hi ha llum i temps per visitar un altre “atractiu turístic”. S’està ponent el Sol d’un diumenge magnífic. L’aire lliure facilita el traç de la ploma.
Estic al parc Güell.

Segurament no podrem entregar-ho al cine.

La meva proposta a donar (en paper) a les entrades dels cinemes per veure "También la lluvia" era aquesta:

Estem tranquils, sembla que tot va bé. Vivim en un país que es considera desenvolupat, res a témer, per tant, pel que fa als serveis bàsics. Res més lluny de la realitat: Vivim en un país, on la majoria de serveis bàsics estan privatitzats o no descartats per a tal efecte.

Tal com l’energia, que enguany han augmentat la tarifa vora el 10% però només pel que fa a la gestió privada que ningú sap explicar realment els motius de tal alça, passa amb l’aigua.

El sector privat respon només, única i exclusivament, al capital, al diner. No pot ser que tingui pèrdues. El sector privat no té el ciutadà com objectiu, només l’accionista (i dubtós també). Amb aquests objectius les seves accions poden arribar a ser increïblement perverses, tal com podreu veure en aquesta pel•lícula. Així de primeres, la privatització no ha estat mal vista per part de la societat, al•legant una major eficiència. Enverinada paraula aquesta quan no contempla més que els costs i beneficis i obvia aspectes com la qualitat de l’aigua, les pèrdues en xarxa, el manteniment... I més en dubte s’ha de posar aquesta poc escaient afirmació quan al damunt es parla d’una aplicació que no segueix les lleis del mercat. Estem parlant d’un monopoli. Una concessió dóna un escut contra la competència durant un llarg període de temps i una despreocupació per ser competitiu que és allò que caracteritzaria les lleis del mercat. En el cas de l’aigua això no es pot aplicar. Per tant doncs, quin sentit té que presti aquest servei el sector privat? CAP

La majoria de les privatitzacions (dutes a terme per empreses europees i nord americanes majoritàriament) de Sudamèrica de la darrera dècada han tornat a mans públiques per la desastrosa i exasperant gestió executada per tals empreses.

Es podrà dir que aquell o l’altre govern no eren prou forts per controlar-los, però seria un error, i d’aquells imperdonables, pensar que al nostre no se li escapa res (a consciència o sense). Tan fosca es pot arribar a tornar una concessió i tan poder pot arribar a tenir el concessionat (AGBAR en el cas de Barcelona i gran part de Catalunya), que podem afirmar que actualment aquesta empresa (de capital francès, no ho obviem tampoc, que és significatiu per entendre què li pot arribar a importar, a algú que mai a trepitjat la terra explota, els seus habitants i el seu medi) treballa sense llicència per fer-ho! Una sentència de ??? ho certifica. Tot i així, res sembla pertorbar el normal desenvolupament de la seva activitat, se n’ha fet massa poc ressò i per tant la societat civil (tots nosaltres) no em pogut assabentar-nos de què passa i amb això ens han privat d’opinar.

La societat civil no ha de perdre visió de la gestió d’allò que més necessitem, hem de poder estar atents i si passem d’usuaris (quan ens serveix una entitat pública) a Clients (quan ho fa una de privada) a part de tenir un intermediari més tenim també un impediment afegit per a la recollida d’informació.

Per aquest motiu reclamem una gestió pública, transparent i participativa de la gestió de l’aigua!

transport públic

Tornava amb l’autobús, quasi el darrer que surt de Sant Just. A part de mi, només han pujat un parell de noies en tot el trajecte. En els anteriors, m’ha dit el conductor, no ha viatjat ningú. Tots hem baixat al final del trajecte, Zona Universitària, on he esperat l’arribada del 74.
Semblava que seguiríem amb la mateixa tònica, pocs passatgers, fins que hem arribat al Corte Inglés, on sinó en aquestes dates. Un podria pensar que l’origen, essent èpoques d’exàmens, podria rivalitzar amb les rebaixes, però no.
Al meu costat s’ha assegut uns senyora i al davant, seient a l’inversa per parlar amb sa mare, una noia de pell de plàstic i ulls de vidre. Lleugerament alterada li comentava que l’altre dia va pujar una senyora que, “no hi tocava” deia. No li va funcionar la targeta i al canviar-li per una de nova es va queixar. Que a l’anterior li’n quedaven quatre, de viatges i aquesta només en té un parell, que si la vista que si no sé quantes tonteries. El conductor no vol que li escalfin el cap i li demana, exigeix després d’un intercanvi d’increpacions, que abandoni el vehicle o no es posaran en marxa. Hi ha cert aldarull fins que arriben els mossos i s’enduen l’anciana. La noia no entén, i puc estar-hi més o menys d’acord, com era possible que per a problemes de veritat no vingués ningú i per absurditats com aquesta apareguessin un parell de cotxes de les forces de seguretat. Ara bé, quan continua si que potser es precipita. “La culpa -diu- no és de la senyora si té Alzheimer o qualsevol dolença mental, la culpa és de qui la deixa sortir sola!” hmmm...
Posteriorment, poc abans de baixar jo, una altra dona, entrada en edats, gairebé cau en una frenada relativament brusca. Estava agafada a la barra, però no n’ha tingut prou. “Ostres –una altra delicatessen de la jove- anar a l’altra punta de la ciutat a comprar i no agafar-se fort!”
Bé, ja se sap, quan una explica a sa mare que passarà el proper cap de setmana amb unes amigues, que s’han regalat una excursioneta a cavall, llogant un cotxe per arribar-hi i “no, no sortirà tan car” doncs, no és d’estranyar que les realitats es vegin diferents.

Estimats reis mags

Avui m’he assegut a pensar en veu alta a la falda d’un dels vostres patges, que sense ser màgia al seu abast, aconsegueixen arribar a totes les places, cruïlles i centres comercials que em puc imaginar. He estat fent memòria d’allò que m’explicaren dels reis mags per tal que el vostre vassall m’ho pogués aclarir, doncs tenia certes llacunes.
He començat amb els regals que li van dur a Jesús, diguem-ho bé: als seus pares, aquests tres individus. Encens i mirra per un cantó. Cert, el primer el trobes a un tou de botigues, l’altre ningú sap què és exactament, diuen que és una espècie o similar. I ara bé el regal de veritat: un cofre amb or. Allò que no expliquen és que, gairebé del cert, aquell parell de nous pares van fotre, n’estic convençut, una bona puntada als 2 primers cofres, que amb l’or en tenien prou. I si era tan místic i tot es presenta amb tanta austeritat, què hi pintava aquest or dins la història de Jesús? Doncs clar, una fotografia en technicolor de l’església catòlica.
La cara de desconcert del pobre patge era un cromo. I la dels nens impacients de la vora que m’estaven escoltant eren una bona estampa també.
He continuat amb el discurs. Ara aprofundint en la nostra més propera actualitat. Escolta- deia jo- i perquè els reis escolten les peticions infinites d’aquests infants tan ben abrigats i amb pares atents que tens aquí al davant, quan a la cantonada hi ha un pobre senyor estirat a terra sobre una manta, ensenyant les seves malformacions i demanant quincalla? No és ell qui més necessita ni que sigui un bon entrepà i un sostre on refugiar-se? I perquè no van al Paraguai si allà també n’hi ha de criatures? Perquè van amb aquestes pomposes capes i lluents i ostentoses corones si aquí al costat n’hi ha que passen fred?
Ara ja no li feia tanta gràcia que un gamarús, de trenta tacus ben entrats, seguís assegut a les seves cuixes i em feia fora descaradament. He tingut temps de dir encara la següent frase: Si els reis mags van arribar a Betlem seguint una estrella, com era possible que arribessin a les ciutats actuals, on de tanta il·luminació és impossible veure-hi res més al cel que algun llum pampalluguejant dels avions apropant-se a l’aeroport. El final de la frase ha acabat amb el patac del meu cos contra el terra.
Entre la confusió he aprofitat per marxar inadvertit mentre darrere meu deixava un cert aldarull i la llavor del dubte. Dubte que mai s’ha de perdre. Dubte, eina per entendre.

Avui estic d’allò més Colomer.