Crits, foc i més voldria jo.

Avui dos esdeveniments populars poden trobar-se. L'un, el correfoc de la Mercè, és de caràcter clarament festiu, però té capacitat de fer-se sentir. L'altre, la manifestació per un habitatge digne, és clarament reivindicativa i, per bé que també puguis passar-t'ho bé, el sentiment és descaradament lluitador. Alça la veu, però no se sent enlloc. En acabat el primer, queda l'olor de pólvora i el negre del sutge als carrers. Després del segon, però, no queda res, potser algun trau invisible.
El primer crida als dimonis, amb la gent asseguda al terra del carrer, amb una rialla general: No passaran!
El segon crida als mossos asseguts a la porta d'entrada de la casa que volen desnonar: No passareu!
En tots dos casos, els uniformats (ja siguin amb banyes i petards o cascs i porres) tenen la força del foc.
Però què succeiria si el caminar lent i reivindicatiu d'uns es creués amb el retronar dels tambors i els so eixordador dels petards dels altres?
Vivint a la figuera, com visc als ulls d'uns quants, no puc més que creure en l'aliança. El vermell de les bengales caminant al llarg del camí marcat per les directrius municipals, els ritmes de la colla animant i donant força al crit popular contra la injustícia. La consciència col·lectiva d'una lluita que hem de fer plegats.
I tot s'embrolla i és confon, fins ara els manifestants havien estat els corders. La policia, que inevitablement sempre vetlla per una calma necessària, no fos cas que tot se'n vagi de mare, però que en massa ocasions han acabat provocant el desordre, es troba sobrepassada per quelcom que no esperava. Ara el poble té la força de l'infern i la fúria i bogeria que regala el saber-se en avantatge. L'aliança crema el cor i les venes mentre omple de fum la Via Laietana. S'alcen els brams del poble i les forques dels diables.
S'enfronten a l'opressor. La plaça Sant Jaume es converteix en una olla de caldo ben bullent. Es cou la carn i les verdures. No hi ha còctels, però si espurnes i ràbia. Hi ha conflicte però no marxen els nens. Fugen les cames de botes altes, que eren massa pocs per a combatre la unió i era diumenge. I negres queden unes furgonetes amb graelles damunt del vidre. La victòria té gust a carn a la brasa. La generalitat té gust de llibertat i justícia.


Baixo dels núvols, encara que avui el cel sigui clar o de la figuera que tampoc tinc. Primer un i després l'altre. Un a les sis, la mani, i l'altre a quarts de nou, el correfoc. Ho marca l'obediència de tants anys d'escola preparant anyells per a ser futura carn d'indústria. L'haver estat, i ser encara, ovella d'orelles baixes amb renecs esporàdics. Que faria il·lusió? Si, però com diu Sam Savage: “Es pot viure d'il·lusions fins que et mors de gana”. Em pregunto si valdria la pena passar, com a mínim, una mica de gana, que ni això faig!

Quan ens decidirem a dir prou? Si sabem del cert que pot fer-se millor!