El jersei fúcsia

Sota la renglera de banderes de diferents nacionalitats que custodien el flanc esquerre dels jardins exteriors (per dir-ne d’alguna manera a l’enorme espai encimentat amb un parell de requadres verds d’herba) del Palau Reial, hi ha una dona que espera.
De cabells llargs i llisos que mig amaguen la meitat dreta d’un rostre pàl•lid i inquiet. Duu una jaqueteta fúcsia llampant sobre una samarreta ajustada i negra i uns texans nous d’un blau intens. Està asseguda damunt una enorme maleta, de les quadrades i dures que la gent usa per a viatges d’una setmana, on hi podrien encabir mitja casa, que fa conjunt amb el jersei. Se’m passa pel cap que s’ensumava l’abandonament i volia estar, com a mínim, ben visible, no fos cas...
De fet, jo que passo amb bicicleta pel davant i que amb prou feines la veig més de deu segons, no puc deixar d’imaginar-me la història:
Després de tan de temps, de tan bregar perquè deixés la seva dona, de la paciència extrema que va haver de tenir davant les infinites i absurdes excuses que ell inevitablement anava falcant al projecte idíl•lic que havien muntat junts, el seu home, amb qui feia l’amor dos cops per setmana però que estava casat des de feia catorze anys i tenia dos fills, un nen ros i temerari de sis i una nena de nou que ja entenia molt més d’allò que s’imaginaven els pares, havia cedit i havien quedat a les 5 de la tarda davant del Palau Reial per escapar-se. Seria la primera vegada que sortirien junts, tan sols un cap de setmana, però s’imaginava que seria el principi del futur. En principi havia dit dos dies, però esperava poder convèncer-lo per estar-hi més temps, ara que venia la calor, estem a principis de juny, la casa de Calafell es feia increïblement acollidora. Entre d’altres, aquest era el motiu per haver agafat aquella maletota que li costava arrossegar pels carrers i que, sortint del metro, un home ben amable l’ajudà a empènyer escales amunt, però també per poder-hi posar el vestit de nit, aquell que li reactiva les corbes i li fa unes sines eixerides com li deia sempre sa mare quan encara no el coneixia i sortia als vespres de cacera amb les amigues. Feia temps que no les veia, s’havia immers en aquesta aventura que l’esperança li tapa els ulls i el valor, i les havia deixades de banda, gairebé de sobte, esperant les trucades i les trobades d’amagat del món menys del recepcionista de l’hotel i el porter de casa.
Són les set ja, i no l’ha ni trucada per dir-li que feia tard. Cert que estar allà palplantada veient com centenars de cotxes passen pel davant i que els verds i vermells dels semàfors se succeeixen impertorbables cada parell de minuts, li ha començat a fer trontollar aquelles columnes d’encegament que aguantaven com pilars d’agulla una relació basada en l’engany, doncs cert és que ni l’estimava tan com li deia, ni tan ni gens, ni pensava deixar, ni dir-li, a la seva dona. Però això encara no es perfilava al fons de les retines que perseguien tots i cada un dels conductors que creuaven la Diagonal sortint de Barcelona.
Esperaria fins les 8, i aleshores potser encara ho allargaria fins les 9.