Brusc despertar

Estava jo fent una de les gestions pròpies d’exercir al metro, dormint, quan ocorregueren els fets que em disposo a relatar. No era el son plàcid i reparador que tant necessito, sinó una d’aquelles capcinades forçades per un duríssim pes de les pestanyes, una coïssor als ulls d’un escàs descans i l’alerta de no caure estabornit i despertar-me una bona colla d’estacions enllà.

Puc resumir-ho dient que era més aviat gairebé un repòs voluntari, tenint per tant, una petita consciència connectada al món. Agraeixo, a temps passat, aquest estat de no catatonisme absolut, aquest petit contacte amb la realitat de l’entorn, que va permetre’m sortir-ne relativament ben parat.

La meva postura no era la del coll enrere i la boca entreoberta típica, sinó el plegament a l’altura dels abdominals de tot el torns recolzant-lo sobre el reposa-braços, també habitual. La motxilla la tenia presa entre cuixes i panxa. Baixaria a la següent parada. Així estant sento un suau fregament a la part dreta de la cuixa, allà prop de la butxaca, on curiosament hi duia el mòbil. L’emergència fa incorporar-me amb la millor de les dignitats i em giro. Un noi, no diré l’intuïda nacionalitat per no fomentar el racisme i perquè justament em va saber greu que fos estranger, amb dos dits allargats cap a mi em pregunta, abans quasi de que pugui reaccionar, que si tinc un cigar. No que no en tinc. Me l’estic mirant amb mala cara de veritat. Perdona em diu. Li responc que no i se m’emprenya dient que si m’ha demanat perdó com és que no ho faig. I jo que com vol que el perdoni? El seu company comença a parlar-li en la seva llengua originària i el despista, que ja em va estar bé al moment, doncs estava encara mig catalèptic i sense acabar de lligar caps.

Un cop fora, i durant els deu minuts que em quedaven caminant per arribar al treball, vaig estar-hi rumiant. No podia haver-me equivocat de diagnòstic. Mai despertes a un desconegut rascant-li la butxaca suaument, sinó amb alguna sacsejadeta a l’espatlla. No despertes a ningú per demanar tabac en un indret on està prohibit fumar i no et poses violentament a la defensiva quan saps que no ets culpable d’actes incívics. M’hauria agradat haver tingut més sang freda, més temps i més capacitat de reacció per intentar establir una conversa presentant-li aquestes apreciacions i que com a mínim m’expliqués els motius de tal acte. L’aspecte positiu és que ja sé com pot sentir-se un quan descobreix un intent de robatori en primera persona.

Inquietud

Es fa estrany. Per un cantó no pares d’escampar-ho als quatre vents, per l’altre ho amagues, no val la pena que se sàpiga quan no està tot lligat. Ho vols explicar perquè l’emoció et supera i ostres quina il•lusió el projecte. Per l’altre t’ho vols callar per no haver de donar explicacions reiterades d’un fiasco que no ha pogut tirar endavant.

Plores una nit, és un xoc veloç i excessiu. Rius i t’avances als esdeveniments, planifiques sobre fonaments de fantasia un futur a l’altre cantó del circular mirall, durant la matinada següent. Tot està claríssim i a l’instant següent no ho està tant. Tot encaixa uns moments, però hi ha una separació impertinent que ho tenyeix tot d’una fina capa llefiscosa i repugnant. De cop et veus sense caure, cap per avall del cercle i altres vegades estàs novament assegut a la cadira del damunt, observant excrements de motor i paper mullat per endreçar.

El neguit pertorba. El no saber neguiteja. La decisió ja no és només teva, ja no tot depèn de tu. Volta pels aires la moneda, deixant-te veure ara si, ara no, les dues cares que té, l’esperançadora possibilitat i la tranquil•la continuïtat. Qui pararà la mà per agafar-la al vol i mostrar-ne el devenir? No sóc jo, llàstima.

Parant l'orella

Surto de casa i em creuo en el camí d’una dona amb una criatura, que està un metres enrere. Són pocs segons, però suficients per sentir el “Como vuelvas a decir mamá, te pego una ostia!” I és clar, els meus ulls esbatanats i de poc que no em quedo gelat travessat per aquelles entendridores paraules. El nen però, no sembla massa violentat per aquesta mostra d’amor maternal i segueix esforçant-se a carregar el patinet carrer amunt, tot xocant amb els impertinents pivots de les voreres. Més relaxat segueixo avall quan sento de la mateixa encantadora mare: “Imbécil!” No vaig poder, aquest cop, esclafir a riure i tant m’era si ella em sentia.

Poc després anant cap al màster vaig seure entre un grup de jovencells al metro. Què fas aquí? Es que vaig a posar-me la vacuna de la papil•loma. Ella mai es posaria aquesta vacuna, deia, fa un mal! La vacuna de què? Feia el noi. La papil•loma. Se’l miren amb altes rosades. Ah, coses de dones... (molt bé nano, quina brillant maniobra per amagar la punyent ignorància, vaig pensar) Condescendents mirades i elles que segueixen: A la Berta sa mare li ha dit que se l’ha de posar, i tot perquè la mare de la Clara li ha dit que ja li l’han posada, a la Clara, clar. Si, la meva igual, ha sabut que la Sònia ja la té i m’hi ha obligat. - Cara de por-. Uf, a mi, és que et juro que no em ficaran mai una agulla, t’ho juro! Ni per treure’m sang! Quina angúnia! Doncs a mi, quan em van operar (iep, ja tenim de nou el valent) em van posar una agulla i allà, pam, m’anaven fotent xeringues de tres en tres! Uiiii, Aiii, calla, calla, quin mal!
Tampoc vaig poder amagar el somriure sorneguer que se m’escapava entre els llavis. Joventut, diví tresor... Per què sempre, en tots els estats evolutius a partir de la pubertat, fins i tot ara, i de segur que quan sigui vell, ens pensem que tenim tanta raó al parlar?

Organigrama

L’alegria s’ha apoderat avui de l’estat anímic dels treballadors de l’empresa. Avui els ha cridat el responsable per presentar-los formalment allò que ja intuïen fruit de l’indispensable safareig: Hi ha nou organigrama, apareix un nou individu. Com era d’esperar, aquesta nova reestructuració no es destaca per la seva transversalitat, ans al contrari, com més punxegut, dedueixo, creuen més motivant. Des d’un punt de vista del creixement que ens envolta no deixa de ser lògic, a més esglaons, més possibilitats de pujada i per tant, més fictícia possibilitat de “millora”. En fi...
Així és que sortint de la xerradeta i novament sols, els somriures es comencen a insinuar aquí i allà i no es poden contenir més els comentaris tot vigilant de no fotre la pota i que per descuit els enganxin espellant als seus caps. La reestructuració ha aportat, com sempre, canvis: augments i disminucions de responsabilitats, més o menys gent a càrrec de certs individus. Diguem-ne, redistribució d’etiquetes.
El somriure dels empleats no era més que la gratificació de veure com algun dels grans responsables perdia cert “poder”. Els assalariats no hi guanyen res, les seves tasques seguiran sent les mateixes, però només el fet que un superior sigui, en certa manera, relegat, els omple de satisfacció.
És menys concebible, per visceral, que l’alegria exaltant que es percep quan l’equip rival perd un partit, sense que, per exemple, en aquella competició hi participi el preferit.

Irracional?