Parant l'orella

Surto de casa i em creuo en el camí d’una dona amb una criatura, que està un metres enrere. Són pocs segons, però suficients per sentir el “Como vuelvas a decir mamá, te pego una ostia!” I és clar, els meus ulls esbatanats i de poc que no em quedo gelat travessat per aquelles entendridores paraules. El nen però, no sembla massa violentat per aquesta mostra d’amor maternal i segueix esforçant-se a carregar el patinet carrer amunt, tot xocant amb els impertinents pivots de les voreres. Més relaxat segueixo avall quan sento de la mateixa encantadora mare: “Imbécil!” No vaig poder, aquest cop, esclafir a riure i tant m’era si ella em sentia.

Poc després anant cap al màster vaig seure entre un grup de jovencells al metro. Què fas aquí? Es que vaig a posar-me la vacuna de la papil•loma. Ella mai es posaria aquesta vacuna, deia, fa un mal! La vacuna de què? Feia el noi. La papil•loma. Se’l miren amb altes rosades. Ah, coses de dones... (molt bé nano, quina brillant maniobra per amagar la punyent ignorància, vaig pensar) Condescendents mirades i elles que segueixen: A la Berta sa mare li ha dit que se l’ha de posar, i tot perquè la mare de la Clara li ha dit que ja li l’han posada, a la Clara, clar. Si, la meva igual, ha sabut que la Sònia ja la té i m’hi ha obligat. - Cara de por-. Uf, a mi, és que et juro que no em ficaran mai una agulla, t’ho juro! Ni per treure’m sang! Quina angúnia! Doncs a mi, quan em van operar (iep, ja tenim de nou el valent) em van posar una agulla i allà, pam, m’anaven fotent xeringues de tres en tres! Uiiii, Aiii, calla, calla, quin mal!
Tampoc vaig poder amagar el somriure sorneguer que se m’escapava entre els llavis. Joventut, diví tresor... Per què sempre, en tots els estats evolutius a partir de la pubertat, fins i tot ara, i de segur que quan sigui vell, ens pensem que tenim tanta raó al parlar?