No l’havia vist mai tan tens. Els clients, una parella que
ha aparcat el cotxe just davant de la tenda amb els llums fent pampallugues es
passegen per l’espai principal escollint les fruites que més els plauen. Els
atén amb una serietat desconeguda, amb una professionalitat segada de sentiments,
talment com un autòmat efectuant les rutines programades.
Al fixar-m’hi atentament, em sembla percebre un punt de
tremolor quan agafa la bossa plena de mandarines. El so del plàstic arrugant-se
denota un nerviosisme inaudit en aquella botiga on hi regna normalment la calma
i la despreocupació. Faig com si res i m’endinso a la botiga de queviures a
buscar un paquetet d’herba mate, dissimulant la meva sorpresa.
Ni m’ha saludat. I això és estrany perquè normalment ho fa
ja des de lluny, per poc que em vegi venir de lluny o sortint de casa. Però
avui té l’esguard fixat en aquells dos, que segueixen remenant el menjar.
Quan li pregunten el preu, respon amb una veu gairebé
trencada, al límit de l’histerisme. Poc més de dos euros eren. Treuen els
diners i paguen. Algú a qui li vingués de nou potser no hagués notat cap cosa
estranya, però certament es podien veure, en l’aire, unes fines guies que
marcaven els límits del formalisme, per no donar cap pista de res.
Entren al cotxe, arranquen i, suaument, acceleren
desapareixent carrer enllà. Aleshores, com qui passa un drap humit per damunt d’una
taula, deixant-la com abans, el jove pakistaní em mira i amb el somriure que em
té acostumat diu:
- Tenía un poco de miedo – Ni que ho digui, penso – pero al
final solo venían a comprar.
Eren policies, i ell, segurament amaga alguna cosa. És la
por a la justícia quan es viu envoltat de tot el contrari.
