Per molts anys

Em vaig aixecar del sofà, vaig anar a l’habitació a cercar un abric i vaig tornar al menjador per acomiadar-me. Era el capvespre del dia de reis i a casa havien baixat els tiets de Corbera. L’Agustí, gros, rialler i viu com sempre, no va necessitar ni mig segon per ensumar el nerviosisme dins meu i, desvergonyit com és, va demanar foteta que si m’esperava una mossa. Cert és que no era normal marxar a aquelles hores d’aquell precís dia. Torbat i veient-me sense cap excusa plausible, vaig fer que si amb el cap tot intentant mostrar-me tranquil, com si fos un fet sense més rellevància, però dubto haver-me’n sortit airosament. Va felicitar-me cofoi davant l’expressió perplexa dels meus pares que no en sabien res i que, quan vaig tornar a casa havent sopat, em cosiren a subtils, amables i inevitables preguntes.
Va ser així com a casa van saber que ja no caminava sol, que els meus passos ressonaven doblement, a voltes forts, a estones insegurs, i que el ritme i les direccions que prenia ja no eren només cosa meva.
Des d’aleshores moltes decisions no acabaven d’entendre del tot:
Marxar un d’Erasmus a França i l’altre a Irlanda no semblaria la millor manera d’enfortir una relació. Però d’aquella distància va sortir-ne l’únic i ridícul poema que espero secretament s’hagi perdut i un seguit de lligams de lluna en forma de cançons i bons records dels cap de setmana llargs que passarem junts: El darrer dia d’una feina al supermercat, una plujosa tarda sencera tancats a l’habitació d’un Bed&Breackfast, sessions interminables de cinema i l’arreveure des del bar universitari.
Tampoc consideraria massa sensat instal•lar-me a Manresa quan en realitat volia estar amb tu i passar-hi prop de dos anys veient-nos a estones els caps de setmana i, de passada, quan tornava o marxava de les fugaces visites a clients per raons de feina. Va ser una època de gust agredolç però que va merèixer la pena de ser viscuda. En certa manera era un nòmade sense llit fix, cada setmana dormia a tres o quatre catres diferents i a casa els pares hi parava per poc més que per posar en marxa la rentadora i furtar esmorzars i alguna carmanyola per la setmana. Va ser la meva segona experiència laboral, la primera amb certa continuïtat i perspectives de futur, perspectives que vem fer miques quan decidírem prendre aquell avió. Sort que el Naf fa més bon paper que jo. Allà es quedaren bons amics, i potser un dels dies més estranys de la meva vida, el darrer, tornat amb la furgoneta plena a rebentar després d’haver fet el dinar de Nadal a l’empresa i amb la música d’una banda sonora acompanyant-me en el trajecte.
I tres setmanes més tard es repetiria la sensació. Tenia el cor oprimit per abandonar la terra on vam créixer i al mateix temps curull d’emocions per l’aventura que ens esperava. Ara sí, aquesta vegada hi anàvem plegats. L’any que amb més orgull carrego a l’esquena, dins la motxilla d’allò que no vull perdre mai. Un any ple de fotografies que decoren les parets de casa i el protector de pantalla d’on estic treballant ara. Un any que m’empeny a voler canviar els desordres. Un any que ens ha apropat tant que quan em miro al mirall et veig al fons de les ninetes. Un any que ens agrairem sempre.
I per fi vam començar a fer allò que se suposa és més normal. Altre cop emocions a flor de pell al retorn, amb aquell engany tan mal preparat a la SEAS que de tan exagerat que era va acabar sortint rodó. Aleshores decidírem anar a viure sota el mateix sostre: Un pis de rellogat massa car que hem fet casa nostra i que té una terrassa que és mitja vida. Hem trobat feina, més o menys estable, més o menys agradable, més o menys salvatge, més o menys irrellevant o inútil. I seguim inquiets, amb ESFs, Indignats i altres causes perdudes.
I segueixo desconcertant als pares, exactament de la mateixa manera que em costarà seguir als meus fills, al mateix temps que em sento l’eina que els ajuda a entendre els desespers que ja s’ensumaven però que constantment els planto al davant.
I segueixo acompanyat. Onze anys després d’aquells reis que em van regalar tot allò que tinc, tot allò que puc voler, segueixo gratament acompanyat.