Anava de pressa, no més que la resta de vianants, pels carrerons de Gràcia. Encara havia d’arribar a casa, anar a buscar la cistella de verdures, guardar-la com correspon, que no és tan senzill amb una mà, i fer via cap a la plaça de la revolució. Allà havia de trobar-me amb un noi, de la meva edat, que no sabia quina pinta feia, prim, alt, gros... ni idea, ni tan sols ens havíem dit allò de: Jo duré una corbata verda amb cercles roses lligada al front.
Ja era nit, a l’hivern, ja se sap, això va sent normal, quan al fons del carrer, tocant la plaça de la virreina, veig aparèixer una figura vermella que avança cansada i fent tentines. El seu caminar arrossegant els peus i no precisament en línia recta recorda al dels zombis de les pel•lícules de terror juvenil. A mesura que m’hi apropo vaig percebent més matisos d’aquell peculiar personatge. L’home, malgrat la falsa panxa rebregada i mal col•locada i el vestit ample amb acabats de borrissol blanc, sembla ser molt prim. Ni tan sols la llarga barba blanca, que ara duu torçada cap a l’esquerra, pot amagar les xuclades galtes i els ulls fatigats però brillants d’alcohol. No m’hi vaig atansar prou per ensumar-li l’alè, però era ben fàcil fer-se una idea més que aproximada del tuf que desprendria. A aquestes hores ja no sabia ni on tenia el sac suposadament ple de regals, si mai l’havia tingut, i vaig imaginar-me’l abandonat als urinaris d’algun dels bars més decadents del barri, regentat per un homes de camisa blanca amb taques de greix i un mostatxo mal tallat i mig grogós de tant tabac.
L’escena era totalment clarificadora. La despulla de la societat, mal pagada, i fastiguejada per la feina de pare Noël, fos després d’una dura jornada laboral, però disfressat del somni d’un vespre de les nostres criatures.
Al passar-me pel costat, per poc no l’abraço calorosament en mostra d’agraïment per ensenyar a la societat el rerefons de la fal•làcia que vivim constantment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada