Malson

En una mena de plaça ensementada, que bé podria ser de qualsevol ciutat europea, doncs el gris és gris a tot arreu, em trobo passejant solitari. Al meu voltant hi ha gent caminant absorta en les seves cavil•lacions, grupets explicant-se les anècdotes del cap de setmana, i parelles assegudes cercant la manera de dir-se que s’estimen.
De sobte m’adono que la bena que m’aguanta la fèrula del braç comença a desprendre’s. Des de l’accident domèstic de tres setmanes enrere, on vaig seccionar-me bona part dels teixits interns, que duc aquesta espècie de cuirassa al braç dret. Aquest apòsit m’impedeix moure el canell per tal de no espatllar la bona feina de dues hores de quiròfan intentant arreglar aquell desgavell. Així que veure com se m’està desfent la protecció em posa nerviós i em fa córrer cap a l’hospital. Amb les presses decideixo agafar un cotxe que misteriosament tenia al costat. No és meu, perquè és un petit utilitari verd i jo en tinc un d’esportiu i negre, però no sé ni com m’ho faig per estar conduint amb una sola mà, sense claus, sense poder canviar la marxa i enmig d’una plaça que en desconec sortida. Prenc un estret camí de llambordes amb pendent a la dreta per no atropellar ningú. Quan veig que no està tan poc concorregut com esperava i no estic a temps de frenar, tombo bruscament a l’esquerra. Un graó excessivament gros m’impedeix seguir endavant i l’impacte em llança, a través del cristall, fora del vehicle. No duia cinturó i tampoc podia agafar-me fort al volant amb una sola mà.
Entre l’escampall de vidres m’aixeco sense ni una esgarrinxada, com l’heroi de les pel•lícules. No s’ha alterat massa gent i passo sorprenentment desapercebut, ni tan sols aquells que han estat a punt de ser aixafats. El morro del vehicle, que ara és blau cel, està en prou bon estat encara, només s’han trencat els dos fars.
L’embenat s’ha escorregut i amb rapidesa prenc la fèrula de guix del terra i n’espolso els vidres. Acollonit corro protegint amb el cos la mà dreta, que intento no moure gens.
Arribo a una espècie de CAP on aconsegueixo fer-me entendre de mala manera i la noia de recepció comença a caminar veloç pels passadissos i escales. La segueixo, evidentment. Quan em visita el metge em glaça la sang la poca traça que té en posar-m’ho tot a lloc, pinçaments de dolor em recorren el cos i, atabalat com estic, no m’adono que la cura que m’ha fet és una barroeria de les més emblemàtiques, doncs jo segueixo amb la fèrula a la mà esquerra, i és la dreta la que tinc fotuda.
Atrapo novament la noia de la bata blanca i cabells llarg foscs i veient-me amb els ulls esbatanats comprèn el meu dilema. Intentem tots dos arranjant el despropòsit. Ara, però, no encaixa la fèrula, o em tanca massa canell i se m’escola fora del braç. El xoc amb el cotxe la deu haver deformat, i jo m’escarrasso, poruc i esfereït, a no moure gens el canell mentre faig crits d’angoixa i provo de col•locar la fèrula com si del tetris es tractés: amunt, avall, girant-la, torçant-la... No hi ha manera, i em fa mal, em comença a doldre fort. La cicatriu se’m fa cada cop més palpable i pesada. Em salten algunes llàgrimes fruit de la impotència i les males atencions i llavors...

Em desperto exaltat. Tinc els dits adormits i el pessigolleig em molesta. Em dol el canell, si, però tot està a lloc, el guix, la bena i el llit. La realitat ha tornat a ficar-se dins el somni, de la mateixa manera que quan vaig tenir l’esquinç al peu, però això ja és una altra història.