El paper del fregall

Feia ja una bona colla de dies que se'ns estava presentant, com l'ham al peix, la necessitat imperiosa de fer una bona repassada als armaris de la cuina. Amb el transcurs de les jornades ens anàvem adonant de l'imminent caire d'urgència, al principi per subtilitats, com un bri de pols a l'aire, i posteriorment amb més evidència, com quan veiem un pot amb l'arròs bellugant-se a l'interior, on fins hi tot podies trobar-hi una papallona. El darrer senyal, aquell que va donar-nos l'alerta, fou quan per alçar un plat vam haver d'usar una escarpa i un martell, tot fent palanca, per desenganxar-lo del prestatge.

Així és que ahir al matí ens vam disposar a executar l'operatiu: Anem a fer net! Que a diferència del govern, no ens va caldre suport policial. Abans de començar, esmorzar de premi per agafar forces. Unes generoses llesques de pa de llavors de la fleca del costat de casa, amb tomàquet de la cistella ecològica, oli d'oliva de la garrafa d'una cooperativa de les terres de ponent que no recordo com es deia, i untades amb un pudent formatge francès que es desfeia al paladar i desfermava la il·lusió de les papil·les gustatives. El fred de quarts d'onze del matí, ens va cohibir d'esmorzar a la terrassa, sembla que ja quedarà reservada per dinars de dia ben assolellat fins d'aquí a uns mesos, quan passi l'hivern.

Vam vestir-nos per a l'ocasió, roba desajustada i de fora de temporada (o de 5 temporades enrere) quan ens adonem que no tenim cap fregall que mereixi aquest nom a part del de rentar els plats, que volem mantenir per aquest ús. Així que surto al carrer, equipat amb alguns cèntims, i faig cap a la drogueria de la plaça rovira, que em té el cor robat. Hi entro sense bacil·lar tot i tenir el propietari, alt, corpulent i calb, palplantat al bell mig de la botiga, amb la mirada perduda a la plaça, mirada que em travessa sense ni adonar-se de la meva presència. El fil musical dista molt del plàcid i inexpressiu so ambient d'alguna sala d'espera. El rock dur i el heavy metal sonen fabulosament bé entre les ampolles de llegiu i els lots de papers higiènics. Rebusco fins a trobar la secció de fregalls i n'escullo un de gros que em fa prou el pes per a les tasques que li tinc destinades. Un cop pagat, el “no, no vull la bossa, gràcies” “perfecte, me la quedo jo doncs” i cap al carrer.

Mentre faig una passa davant de l'altra, m'entretinc llegint l'etiqueta que m'arrenca un somriure de resignació:

Sra. Ha elegido usted perfectamente! Bla bla bla.

Recoi de patriarcat! Com ens costarà d'eliminar el sexisme i la desigualtat si està tant arrelada que no hi ha vergonya en anunciar que les dones netegin i els homes mirin el futbol!

En definitiva, un dissabte com qualsevol altre, un nou dia barallant-se amb l'impossible.