Me’l va recomanar el Naf, que és garantia de sorpresa, com a mínim. Així que me’l vaig prendre amb certes altes expectatives. Comença sense pretensions, un home absurd, com molts, com tots, potser una mica més crític que d’altres en certs aspectes que tampoc exalten, és informàtic i no té, ni tan sol s’hi interessa, massa o gairebé gens de vida social. Està divorciat, potser mal divorciat, però tan li fa.
Poc a poc, et va fent endinsar dins el seu pensament, i et vas degradant al mateix temps que ho fa ell, tot enduent-se pel camí algun malaguanyat company de feina. Mentre el llegia em sorprenia pensant: “No seràs capaç tros d’animal!” o “Perquè l’has agafat tros de bèstia?” o “Espero que no l’incitis al suïcidi, pobre ànima en pena”. I és que, fins que no t’ho diu, les seves estranyeses et semblen quasi normals. I aleshores t’envaeix un patiment infinit i t’atrapen les pàgines. D’entre tot el galimaties d’absurdes o no tan absurdes idees van apareixent perles, diamants curosament tallats: L’extension du domain de la lutte:
“Així que oficialment estic en depressió. La formula em sembla encertada. No és que jo em senti baix, molt baix; es sobretot el món del meu voltant qui em sembla alt”.
“Tinc la impressió que tothom hauria de sentir-se desgraciat; comprendras, vivim en un món tan simple! Hi a un sistema basat en la dominació, els diners i la por - un sistema sobretot masculí...”
“Decididament, em deia, a la nostra societat, el sexe representa un bell i bé un segon sistema de diferenciació, totalment diferent del diner; I es comporta com un sistema de diferenciació igualment salvatge. Els efectes d’aquests dos sistemes són, tot sigui dit de passada, estrictament equivalents. Tal com el liberalisme econòmic sense fre, i per raons anàlogues, el liberalisme sexual produeix fenòmens de pauperització absoluta.”
Definitivament, va valer la pena el sofriment. Si llegint-lo et deixa indiferent, ja pateixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada