55% i baixant.

Estirat a la sorra, mòlt i atordit de tantes rebolcades, cansat però no abatut de tantes braçades per mantenir el rumb, reprenc forces uns instants. Als peus m’esquitxen encara les ones del temporal que he deixat enrere, recordant-me que, havent arribat a la costa, el mar encara està embravit. Davant meu es mostra blau-quasi-negre, violent, ferotge i remogut el futur pròxim de les aigües turbulentes. S’estan a punt d’aprovar els pressuposts. S’estan a punt d’aprovar unes hipoteques que no vull que caiguin a les meves espatlles i a les dels de sempre, que prou pes suporten. S’estan a punt d’arrancar les cames a una incipient però coixa cooperació. Fa mig any, a l’octubre, deien tots els partits que al 2015 s’arribaria al 0,7% promès des de 1997. I en només aquests mesos s’han tret la màscara, que poc dissimulava però que de ben segur a algú va enganyar, i pretenen reduir aquesta trista partida, que no arribava al 0,45% del PIB, en un 50%. Al capdavall, ja es veu que qui rep sempre són els més desfavorits. No podem permetre una societat on la gent lluiti per un mos de pa en comptes d’ajuntar-se per fer-ne! Són direccions oposades.
Així que ara reposo uns minuts, no masses, que m’haig d’aixecar de nou i entrar novament a l’agitació. Però ara no estic sol en la creuada, ara ja no és per la supervivència. Al meu voltant veig gent que el mar ha anat escopint, gent amb ganes de brega, gent amb conviccions, gent que vol un mar on un s’hi pugui banyar sense patir les mossegades dels taurons. Estem xops però a gust entre nosaltres. Ens volem escoltar per analitzar la millor manera de despertar els que encara belluguen desorientats dins l’aigua i així nedar amb parsimònia, amb la calma necessària per prendre bones decisions. Al fons de la platja, uns quants han aplegat quatre fustes que uneixen amb cordes per fer una barcassa. M’alço mentre m’expulso tranquil la sorra que tinc per tot el cos i m’escabello una mica el cap. Amb la llengua em llepo els llavis. Estic salat, estic llest. Començo a caminar per empènyer aquells desballestats troncs, que em semblen el més brau dels vaixells que mai s’ha enforntat al mar.
Abans, però, em giro un moment. Sota les aigües tinc l’oportunitat de percebre un banc de peixos amb llagostes de pinces obertes cavalcant als lloms de cada un d’ells i enfrontant-se a les tintoreres de la zona, que dubten de què fer.
A l’horitzó, allà on no sé si arribarem però que ens fa caminar, es barallen els núvols foscos i feréstecs d’un desenllaç penós, de barbàrie i desconfiança, i els tímids i aïllats raigs de llum d’un moviment que proposa alternatives.
No espero més, anem-hi!