dilluns, 10 de gener del 2011

Segurament no podrem entregar-ho al cine.

La meva proposta a donar (en paper) a les entrades dels cinemes per veure "También la lluvia" era aquesta:

Estem tranquils, sembla que tot va bé. Vivim en un país que es considera desenvolupat, res a témer, per tant, pel que fa als serveis bàsics. Res més lluny de la realitat: Vivim en un país, on la majoria de serveis bàsics estan privatitzats o no descartats per a tal efecte.

Tal com l’energia, que enguany han augmentat la tarifa vora el 10% però només pel que fa a la gestió privada que ningú sap explicar realment els motius de tal alça, passa amb l’aigua.

El sector privat respon només, única i exclusivament, al capital, al diner. No pot ser que tingui pèrdues. El sector privat no té el ciutadà com objectiu, només l’accionista (i dubtós també). Amb aquests objectius les seves accions poden arribar a ser increïblement perverses, tal com podreu veure en aquesta pel•lícula. Així de primeres, la privatització no ha estat mal vista per part de la societat, al•legant una major eficiència. Enverinada paraula aquesta quan no contempla més que els costs i beneficis i obvia aspectes com la qualitat de l’aigua, les pèrdues en xarxa, el manteniment... I més en dubte s’ha de posar aquesta poc escaient afirmació quan al damunt es parla d’una aplicació que no segueix les lleis del mercat. Estem parlant d’un monopoli. Una concessió dóna un escut contra la competència durant un llarg període de temps i una despreocupació per ser competitiu que és allò que caracteritzaria les lleis del mercat. En el cas de l’aigua això no es pot aplicar. Per tant doncs, quin sentit té que presti aquest servei el sector privat? CAP

La majoria de les privatitzacions (dutes a terme per empreses europees i nord americanes majoritàriament) de Sudamèrica de la darrera dècada han tornat a mans públiques per la desastrosa i exasperant gestió executada per tals empreses.

Es podrà dir que aquell o l’altre govern no eren prou forts per controlar-los, però seria un error, i d’aquells imperdonables, pensar que al nostre no se li escapa res (a consciència o sense). Tan fosca es pot arribar a tornar una concessió i tan poder pot arribar a tenir el concessionat (AGBAR en el cas de Barcelona i gran part de Catalunya), que podem afirmar que actualment aquesta empresa (de capital francès, no ho obviem tampoc, que és significatiu per entendre què li pot arribar a importar, a algú que mai a trepitjat la terra explota, els seus habitants i el seu medi) treballa sense llicència per fer-ho! Una sentència de ??? ho certifica. Tot i així, res sembla pertorbar el normal desenvolupament de la seva activitat, se n’ha fet massa poc ressò i per tant la societat civil (tots nosaltres) no em pogut assabentar-nos de què passa i amb això ens han privat d’opinar.

La societat civil no ha de perdre visió de la gestió d’allò que més necessitem, hem de poder estar atents i si passem d’usuaris (quan ens serveix una entitat pública) a Clients (quan ho fa una de privada) a part de tenir un intermediari més tenim també un impediment afegit per a la recollida d’informació.

Per aquest motiu reclamem una gestió pública, transparent i participativa de la gestió de l’aigua!

2 comentaris:

Migui ha dit...

Meravellosa reflexió!

sukkus ha dit...

Llàstima que finalment no poguessiu repartir la propaganda als cines