Si res no canvia, que canviarà, me n’haig de convèncer, aquest blog perdrà activitat durant mig any. En pro d’aquest canvi estic omplint absolutament tots els moments. I potser en faig un gra massa, quan percebo el tou de feina que potser em cau al damunt, la onada que va creixent i apropant-se, que s’aixeca amb tota la seva força, on s’intueix l’esclat per la bromera i que tot just espetega a la carena. Potser, si sóc espavilat, l’enxamparé i amb la seva empenta arribaré a la platja excitat i satisfet de l’experiència. Si no aprofito l’inèrcia, en canvi, espero estar prou ben falcat per no ser arrossegat sense control, rodolant entre l’aigua juganera, atabalat i esporuguit.
Hi ha cops que veig clarament que podré surfejar tranquil. Són aquests dies on els minuts es multipliquen, on veus que l’energia t’acompanya i en acabada la jornada pots mirar avall i t’enorgulleixes del fruit que has creat. No estic parlant de l’agenda que em fan omplir cada dia per demostrar que m’he estat tocant els nassos durant les 8h d’empresonament. Estic parlant de les 5 posteriors, incloent-hi els àpats. Si, és un camí que val la pena seguir si no ensopego.
Torna el neguit, les ganes de dir prou i d’explicar-ho a tot cristo. Tan se val quantes vegades aquest castell de fum s’hagi dispersat a la darrera alenada. Indefectiblement s’aixeca de nou, hi aboco totes les il·lusions.
Ja sé que tal com deia Sam Savage: “es pot viure dels somnis fins que et mors de gana”. Potser per això encara sento els grillons als peus. M’aferro a la idea que acostumo a promulgar: Sigui quina sigui la desició, sempre serà la bona. Així es fa més fàcil estar content, el plany al calaix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada