Em vaig estranyar, mai n’havia vist a Barcelona d’aquests amb mampara protectora, separant el conductor del passatger. Sempre m’ha semblat que esberlen el bri d’humanitat i sociabilització que ha unit (i barallat) els homes i que cada cop costa més de percebre’s a ciutat. M’imagino, per les cares apàtiques dels taxistes i les mirades ermes a traves dels vidres dels clients al passar-me per davant, que poc es parla durant el trajectes. Val a dir que mai he exercit de taxista, però em confirma la idea el fet que per poc que estiri la llengua m’inunden rius de temors, alegries, frustracions i rancors.
Li vaig preguntar, ara ni recordo com, si feia molt que duia aquell fred plàstic i que jo encara no havia pujat mai en un que en tingués. Va resultar que ell mai n’havia tingut mai cap d’ensurt, que de fet era més una qüestió per tranquil•litzar la parenta, que havia sentit explicar històries desafortunades de companys amb ganivets al coll i que mira, fet i fet no li costava pas tant fer-la contenta. Tampoc n’estava del tot convençut, coincidia en que dificultava la ja de per si poc lleugera comunicació, però poc hi feia si amb això estaven tots més a recer dels perills.
Un bon home, senzill, habituat al ritme d’estira i arronsa del trànsit urbà, coneixedor de l’ofici i de la ciutat on treballa, sense mapes ni aparells electrònics i amb un punt d’abaltiment que no vaig saber veure d’on provenia.
A l’aeroport vaig pagar-li diligent, amb les mans juganeres per entre la finestreta que havia restat oberta durant tot el trajecte i per la qual hauria pogut fer-hi passar el temut ganivet que provocà la seva col•locació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada