Poder

Aixeco els ulls del terra, on m’he malacostumat a mirar mentre camino, esquivant les diverses pudents pixarades que decoren els carrers de la ciutat. Per l’altre vorera vorera baixa una jove mossa amb una vestimenta no innocentment desmanegada. Un ca potser més gran que ella la segueix amb esguard trist dirigit per la subjugant cadena.
De sobte, la bèstia s’atura i l’esquifida jovencella és evident que no pot arrossegar-lo i ho sap. El castiga amb una ganyota descontenta i tot acostant-se-li li etziba. “Si allò que vols és quedar-te, tu mateix!” D’una revolada li desencaixa la cinta del coll i s’allunya segura, sense tombar-se per veure la reacció de l’animal.
El rostre del gos mostra l’immens desconsol que li pesa damunt les aplanades orelles i no han transcorregut ni un parell de segons quan l’autèntica força del poder (l’amistat dirien alguns) esmicola el brot de rebel valentia de fa mig minut. Amb un parell de galopades atrapa la mestressa i dòcil, remenant la cua, es deixa lligar altra cop la soga al coll.