Un exemple
d’esperança, això és la definició de l’home de sucre.
L’altre dia en
parlàvem, amb el Barça fent aigües de fons, a la pantalla de la paret d’un bar,
amb els plors i les cares llargues d’uns milionaris que empaiten pilotes, es
donen puntades de peu a destemps i no es preocupen d’allò que cal preocupar-se.
No els culpo, tot i saber que hi ha alternatives, però d’ells parlàvem en certa
manera. No de com jugaven, que en realitat ens importava més aviat poc, sinó de
com es deu viure la riquesa, de com perverteix, de com l’opulència i
l’abundància transforma. De si era normal, de si vols amagar-te de la gent quan
en tens, de si precisament per això val la pena tenir-ne. De si canviaríem les
nostres vides per la d’algun d’ells.
Jo vaig pensar
que la meva no seria més rica, no veig per on començar, no em puc queixar: Tinc
anècdotes per explicar, tinc el farcell, que cada dia omplo una mica més, ple
de records que m’han fet com sóc, no visc sol i no voldria fer-ho amb ningú
més, estic content amb la feina que he aconseguit començar, m’agrada recollir
les verdures amb bicicleta, m’encanten la germana i els pares que tinc i la
sort, si, la sort dins de la desgràcia, que m’ha acompanyat durant aquests anys.
M’encanta tenir principis, que no sempre veig en altres i aleshores no sé on
s’agafen si viuen en un arbre sense branques, i m’alegra veure el reconeixement
de tenir els que tinc. Veig que val la pena barallar-s’hi una mica... i m’hi
barallo. Veig pondre’s el sol sense la sensació que em falti de res, més enllà
d’un món just i equitatiu, que no és poc. No val la pena barallar-se per un
mateix, potser vol dir que no t’has trobat, potser vol dir que t’escanyen (o
t’escanyes) i que bregues per alliberar-te. En canvi, si pots fer-ho per altres
potser és que estàs tranquil amb tu mateix.
I aleshores,
d’enlloc, un home demostra que si, que sense ser ningú més enllà d’allò que
sent ser, que no demostra enveja, que viu com ho ha fet sempre, que si volgués
estaria cobert de joies i sumptuositat però en té prou amb recordar que la
glòria està allà, que el reconeixement és molt ampli i que per dins viatja la
tranquil·litat i el convenciment. No és inevitable. No ho és gens ni mica.
Una grata sorpresa
documental, això és “Searching for Sugar Man”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada