Capítol 2: L'encontre

Aquell primer contacte, el primer dia que el va veure, la va marcar de per vida. I no només pel morat que li sortí als malucs, d’aquells que canvien de colors cada setmana: tirant a blau al principi, lilós mal estucat més endavant, groc malaltís cap al final i entremig una mescla de tots ells que feia pensar que s’havia empassat un arc de Sant Martí que duia massa dies guardat a la nevera i, potser, estava una mica passat.

L’Elsa eixí de la botiga d’empenyoraments corrent amb l’estil de l’atleta que veu com l’encalça el grup perseguidor, o sigui, girant-se enrere cada tres passes per veure què s’esdevé. No era la primera vegada que corria després de cometre un furt: al barri no li treien els ulls de sobre quan entrava a les botigues de queviures, estancs, fruiteries, llibreries, carnisseries, supermercats... Les mirades inquisidores dels comerciants van permetre-li aprendre un dels valors més importants del lladre de pa sucat amb oli: No robis al barri. És la norma número u, sinó, fixin-se com a les notícies del migdia, quan entrevisten als veïns, tots apinyats al costat del micròfon, després que un gran desplegament policial n’hagi enxampat algun, sempre surt el vell sorprès dient:

- Doncs semblava una persona tan normal!

I la jove fleuma, que n’estava enamorada sense saber-ho, anar repetint amb les mans tapant-se la boca i els dits quasi traient les lleganyes.

- No m’ho puc creure... No m’ho puc creure... No m’ho puc creure – per, a continuació, amb un punt d’histerisme afegir - i estava a la porta del costat! Aaaagh! Les calcetes!! Em desapareixien les calcetes !! – I el vell mira cap el cel, buscant ocells de vol erràtic.

En tot cas, mai ho havia fet tant a l’engròs. La bossa de les eines, una d’aquelles bosses blaves de teixit gruixut i resistent d’empleat mal pagat, no s’havia omplert de joies abans. Com a molt hi havia hagut algun bitllet d’una caixa enregistradora, però aquell fou el seu primer gran cop. Havia passat una mala nit, de tants de nervis i ara allà estava, corrent com una llebre perseguida per un ca rabiós assedegat de sang.

Tombà a la dreta al primer revolt just al moment que sentia les sirenes dels cotxes de policia traient el morro pel carrer Josep Anton (el de la botiga). Seguí avançant esperitada. En una pel·lícula l’escena seria la d’unes cames, vestint texans, atrafegades, saltant cotxets de nens petits, esquivant carros de la compra, travessant arbusts, sortejant un gos xiuaua que s’espanta i es posa a bordar amb uns xiscles més aviat ridículs... tot plegat gravat amb un pla mòbil poc curós, on tot trontolla, per donar més sensació de velocitat i estrés. En fi, una d’aquelles escenes que atabalen però que donen ritme.

I fou en arribar a la següent cruïlla quan xocà amb el Marcel que venia despistat, vigilant no trepitjar cap cagarada impertinent. L’Elsa va deixar anar un crit en caure a terra, el dolor d’un cop als malucs la va immobilitzar uns segons. Agafant forces d’encara no sap on, s’alçà, arreplegà la bossa i tingué temps d’etzibar un vigila per on camines al pobre Marcel que no sabia per on li havia vingut la trompada. El va deixar allà mig estirat, amb les mans recolzades a terra i les cames obertes, sense entendre com és que es trobava a mig incorporar-se d’una sobrevinguda patacada, adolorit i amb una esbroncada al damunt que, n’estava convençut, no es mereixia.

Quan va voler saber qui redimonis era aquella apressada jovencella, l’Elsa ja feia estona que s’havia perdut entre la multitud i ves a saber per quin carrer anava.

Ni ella ho sabia, l’incident amb aquell tros d’imbècil l’havia despistada. Així que, més endavant tornà a fer un tomb a la dreta i demanà als peus que, si els plaïa, es col·loquessin un davant de l’altre amb el més eficient dels moviments.

No va tenir temps ni tan sols a frenar quan, pocs metres més endavant van aparèixer un parell d’uniformats i ella va anar a parar, gairebé amb les mans esteses, als seus braços.

La situació, evidentment, no podia ser més incòmoda. Les inquietants però educades preguntes dels policies: Perdoni senyoreta, li importaria dir-nos perquè té tanta pressa? Eren respostes amb la primera absurditat que li passava pel cap: No tinc pressa, estic escalfant, vaig a fer esport. Com més incongruent semblés, més es tranquil·litzava, doncs es veia incapaç de traçar cap resposta fefaent en aquelles circumstàncies.

- Molt bé, es bo fer esport. I... – posant una cara de no creure’s res, afegí- ...aquesta és la bossa on hi duu...? – Va allargar les “us” potser més del que calia, però expressava perfectament la perplexitat de veure una bossa d’eines i una noia amb texans que deia estar escalfant-se per fer exercici.

- Eh? – el silenci s’allargava massa. Aleshores vingué el record de l’avi, amb qui vivia des que el pare la va deixar sola, i com ella l’acompanyava cada diumenge als absolutament desmoralitzadors campionats que feia amb els ancians amics - Les boles de petanca.

Una cella s’alçà un parell de pams, fins al punt d’amagar-se sota la gorra torta d’un dels policies. L’altre feu que si amb el cap.

- Podem obrir-la? Resulta que hi ha hagut un robatori i estem escorcollant la zona. Si es tan amable?

- Si clar, com no – respongué l’Elsa amb una calma que es contradeia amb el tremolor d’uns braços que amb prou feines podien aguantar l’odiosa bossa que ara li semblava pesar un com un mort.

Un dels policies la prengué, l’obrí, la tancà i, mirant primer al company i després a ella li respongué:

- Sentim les molèsties, però és un procés rutinari – Aleshores li la hi allargà – pot seguir amb ... l’escalfament.

No podia creure’s que li estiguessin tornant, no entenia com la deixaven marxar, si no podia haver-hi hagut un cas més idiota d’entrega a les autoritats!

- Gràcies – va poder murmurar.

S’allunyà unes quantes passes, s’aturà. En feu unes quantes (moltes) més, fins estar segura que com a mínim hi havia cinc carrers entre ella i el lloc dels fets. S’assegué de cames creuades, es posà la bossa al damunt i, amb cura, l’obrí. Allà, brillants com fanals enmig d’una negra nit, hi havia sis pilotes metàl·liques de petanca.

Es posà a riure i a plorar alhora, com la sort i la desgràcia podien donar-se la mà amb tant alegria sabent que res tenien en comú. Eren dos enemigues fent un brindis pels altres temps i l’Elsa se sentia un dels esquitxos que va saltar en dringar les copes.

- No pot ser! – deia en veu alta, encara rient i eixugant-se les llàgrimes – No pot ser! – el to anava canviant, tendint potser a més greu – No pot ser! – I veia que la bossa era d’una altra marca, més vella i atrotinada – No pot ser! - Ara era gairebé tot ràbia i enuig – Aquell imbècil!