Vermell es colen
avall tot un seguit de possibilitats. Futurs, vapors, incògnites… Esgarrapa amb
força i, amb els dits bruts, escriu la història sobre un fons borrós i ple de
dubtes. Es repeteix el mal auguri, s’esvaeix el núvol del com serà i apareix la
boira, a voltes lleugera, altres pixanera o fins i tot tan densa que davant no
veus els revolts fins que no els tens al damunt. És la boira del “serem
nosaltres”? Una nit de despertars i corredisses, de confirmacions i de, al
final, un descans d’absolut esgotament. Són hores que han de passar. I passen
lentes i gandules, arrossegant-se sobre uns minuts mandrosos i uns segons que
més aviat semblen tercers o quarts.
El fil musical
acompanya amb una tonada de piano relaxant. Et recorda que no ets a casa. Saps
també que no és cap avió. Que no voles enlloc, que en realitat acabem d’aterrar,
amb certa brusquedat, sobre un prat que ens havien venut verd però on fa temps
que no hi plou. Una terra erma, on s’hi veuen les esquerdes sobre el fang
ressecat, amb pedres escampades que han fet de l’arribada un recorregut mogut i
difícil. Haurem de revisar les hèlix, els flaps i els pneumàtics. L’instrumental,
la brúixola i l’altímetre. No ens podem permetre volar tan alt ni arriscar-nos
a no tenir prou alçada. Demanaré als de logística que el material sigui de
qualitat, que els enviament arribin puntuals. Demanaré a producció que revisin
els protocols, processos i fitxes de seguiment. Vigilaré que tot vagi com ha d’anar.
Si tot està com
toca, haurà de sortir bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada