Coses a fer a Barcelona quan tens trenta anys

Per un curiós esdeveniment amb unes claus, vaig trobar-me picant al timbre de ca ma cosina.

Em va obrir el gran. Gran per comparativa amb sa germana, que tot just té 8 o 9 anys. Unes salutacions d’oncle guai, cops de mans, alguna empenteta i tal.

Entrant al menjador veig que la tele està en marxa mostrant un gros cartell que hi diu: pausa i el nano que m’ofereix una partida.

- No merci, potser millor ajudo a l’àvia amb el dinar.

Fa que alça no. Jo li pregunto, també sense sons, que no què.

- El menjar ja està fet. – I és quan recordo com d’eficient n’és l’Anna i com de gossos són els nens. Això segon no ho recordo per aquests en particular, sinó que em trasllado a quan jo vivia a casa els pares i em rascava la panxa ostentosament. Em dic que no fa tant però si que en fa, de temps. Que tot passa volant i que tot just torno a estar, en certa manera, d’estudiant. Que què espero fer si mai no he sabut estar-me enlloc més de quatre anys (i que fins i tot aquell copestava buscant de marxar des del primer dia). No sé què hi tinc al cap. Potser no hi tinc res i per això no sé on vaig, o potser no és al cap on haig de buscar i resulta que és ben endins les entranyes. Però allà entre la merda i amb tot fent tanta pudor no vull buscar. Prefereixo anar amb un bastó d’invident per la vida que remenar per allà dins amb el risc d’haver-me equivocat igualment.

- Què, una partida doncs?

- No hòstia, que no  m’agraden els jocs de pelar paios. “Peace!” “Respect!” – Li etzibo. No és ben bé veritat tampoc. De petit, o de jove, tampoc fa tant però sí que 10 anyets ben bons deu fer (Coi! Deu!),  me’n fotia un bon fart. Aleshores suavitzava el crim perquè eren nazis les víctimes. Ara em semblen una mica forçats, els arguments, tot i que els gràfics han millorat un ou i al capdavall, és la jugabilitat allò que marca el vici. O no.

- És de futbol – M’hi hauria d’haver fixat més perquè, de fet, es veuen els jugadors aturats, rere el tel grisós de la pausa. És que ja no dono importància a les coses que no en tenen. Mentida, si que n’hi dono: la feina no hauria de ser cap prioritat i cagundena em llevo cada matí abans de les 7 de la matinada. Si això no és estar desviat que algú m’ho expliqui, que al capdavall allà hi passo més hores que a casa o amb la Laia, descomptant el son, que no el conto perquè no el sé valorar, que al matí estic tan esgotat com a la nit. O més.

- Ja, i esperes que jugui a un joc on surten milionaris xutant una pilota, no? Jo els milionaris els enviaria a dida. – O potser si que si tingués prou poder per canviar els normes del joc jugaria una mica amb ells. Però no d’aquesta manera, que ara es folren de diners fins tot just deixant posar el seu nom a una figureta virtual que espera assemblar-s’hi. Que no.

- També en tinc de cotxes. Canviar el joc és un moment.

El miro pensant que en algun moment se m’acabaran les excuses, que jo havia vingut a buscar les claus i que tan aviat com pugui vull ser a casa per continuar amb la meva “telefeina” i no entretenint un xaval que també s’entretindrà sol.

- Si cotxes, clar. Per malacostumar-me a fotre’m pinyes per tot arreu sense que em passi res, per atropellar vianants sense tenir mala consciència i per pensar que així no contamino. Que no, que no.

El petit s’aboca a la capsa dels CDs i remena.

- N’hi ha molts. Va, quin t’agrada? – I me n’ensenya un grapat.

- Val, resulta que no puc jugar a jocs de consola. Quan era petit vaig jugar-hi molt i de tant com movia els dits de  ràpid per arribar a ser el millor van acabar creixent-me més dits a les mans dels que correspon. Al final podia tenir tots els botons coberts amb un dit, setze per mà, en tenia. Era una fera, era el puto crack. Però clar, després quan em presentaven algú i li allargava la mà, aquest fotia un bot que quedava enclastat al sostre o sortia disparat per la finestra. No guanyava per disgustos, i la mare menys, que es gastava una fortuna amb vidres i perdia les cordes vocals amb les explicacions que havia de donar als policies, ambulàncies i la família del difunt. I no és agradable anar al tanatori. Que allà no s’hi fa res més que voler-te amagar perquè no saps què putes dir a algú que està destrossat i que, a sobre, ha estat per culpa teva. Així que me’ls vaig fer tallar per tornar-ne a tenir cinc. Cinc és un número prou encertat.

- Si. – Diu-  A mi la mare em talla les ungles, que tampoc paren mai de créixer i no sé perquè.

No sé si no sap perquè li creixen les ungles o perquè li talla sa mare, però tampoc m’importa massa. En tot cas aprofito que se les està mirant per córrer lluny d’allí i agafar les claus.

Quan marxo em fa un adéu amb les mans i veig com, abans de tancar la porta, s’està contant els dits.