Couchsurfing

Sona el timbre i em treu del punt de concentració absoluta on estava abduït.

És l’Arturo, un surfer que hem acollit pel cap de setmana però que ha allargat unilateralment l’estada i nosaltres no hem tingut el valor de fotre’l fora.

Després de les formalitzacions de rigor, que tal? Bé? Etc. em pregunta que si he vist la Jenny. La Jenny és la noia que va venir amb ell. La va definir com una “novia-amiga”. Sospito que, a jutjar per com torça el cap i com es grata el clatell, que ara ja no és nòvia, o  amiga o cap de les dues coses.

No l’he vista des que estic a casa. Va cap a l’habitació, remena una mica i torna estranyament relaxat. Ha passat per casa, diu, ha deixat la càmera i s’ha endut el telèfon mòbil. No em respon les trucades.

Recordo que tenia un problema greu de bateria i li ho faig notar. Fa com que si amb el cap. Aleshores pregunto si no ha deixat cap nota. Fa com que no arronsant les espatlles.

Dec fer una ganyota estranya perquè es veu com obligat a explicar una mica més la situació que l’ha dut a aparèixer sol aquí. S’han enfadat al parc Güell per alguna tonteria i s’han separat. Cansat, el paio ha decidit fer una becaina i quan s’ha llevat, de molt més bon humor, ha començat a buscar-la per tot arreu i ha preguntat als guardes si l’havien vista.

Cal que em preocupi? No, no penso fer-ho, que ja són grandets.

Així que li dic que jo passaré la tarda a casa, per si creu que ha de sortir a fer una batuda, que si arriba li diré que has passat per aquí esverat.

Li sembla bé, però no anirà a cercar-la, diu que millor passejarà una estona.

Dues hores més tard, torna a aparèixer. Ni rastre. Vol creure que està amb aquell amic amb qui van coincidir per casualitat, venint, a l’avió. Tot i voler aparentar tranquil·litat se li veu, pel tremolor de la veu i el tic de la cella, que la idea no li acaba d’agradar.

Jo encara treballaré una estona. Li sembla bé i es passa el vespre mirant la tele i bevent cervesa.

Faig el sopar, per mi i per la Laia i ... veient que només ha menjat un bol de llet amb cereals, afegeixo quatre patates més a la verdura. Faig bé, perquè al final sopa amb nosaltres mentre ens explica, la Laia ja ha arribat del voleibol, una altra vegada la història, afegint alguns detalls.

No ha arribat encara quan anem a dormir. La televisió sona fluixa, de fons, quan tanquem la porta de l’habitació.

Ens desperta el remenar de les claus al pany. Són quarts d’una. Sentim com es tanca la porta d’entrada i unes passes que s’allunyen. No sentim res més: Ni crits, ni cops, ni rialles, ni les molles del llit per un “polvo” de perdó, ni res.

Al matí veig les sabates de la Jenny al passsadís. Tot està en calma.

No els torno a veure fins que plego de treballar. Estan al menjador i somriuen pallassos. És la incomoditat de la vergonya. Passo encara un parell de vegades per davant seu parlant de banalitats del dia. Segueixen remenant-se inquiets al sofà quan dic:

- Ja us val nanos!

La rialla trenca les cordes que els lligaven en el no saber què collons fotre o dir. És l’alliberament. Aleshores m’expliquen el dia de gos que han fet i animats, ens fan un sopar de llenties.