Escapada a Copenhage

Escrit a raig, sense meditació:

Una estranya sensació la d’aquest viatge.

Començant per la troballa del curs al darrer moment. Pel portal web informen que ja no hi ha accés a la matrícula. Al semblar-me tan interessant ho intento per 2 vies alhora, a saber: Correu electrònic i telèfon. La primera està clar que és més lenta i mentre es gestiona sense jo saber-ne el devenir, moc cel i terra per poder fer una trucada a l’estranger des de la universitat. Al final ho aconsegueixo des del despatx de les responsables de secretaria. Però la noia qui hauria d’atendre’m a l’altre cantó de la línia no té intensió de fer-ho o, més probablement, està en algun altre lloc. Així que me’n torno al despatx tot capcot pensant que no sortirà.

Havent dinat el servidor m’anuncia l’entrada d’un missatge. Si, em posen a la llista, i em demanen tot un seguit d’informacions institucionals. Jo ràpid responc i afegeixo algunes preguntes, de l’estil de si saben algun allotjament, de si quan i com tantes coses, de si... Però allà l’horari deu ser un altre perquè arribades les 18h segueixo sense més resposta que la que tenia.

Així que la compra dels bitllets es realitza, també, amb presses i trucades als responsables, a veure si els hi sembla bé, com haig de procedir, avanço jo els quartos? Glups. Però si, endavant! Miro couchsurfings, per tal d’estalviar i tenir, diguem-ho també, menys a deure. Però a la nit d’ahir, hores abans de marxar, encara no havia obtingut cap confirmació, així q em llogo allotjament per la primera nit a l’espera de que a la universitat d’Aalborg em puguin oferir alternatives més interessants.

I avui he agafat l’avió. He arribat a Copenhagen, on tenia 3 hores i mitja per anar visitant la ciutat, ja que l’internet de l’aeroport, no sé perquè, avui no connectava, ni al telèfon ni al portàtil, i per tant, poc podia avançar.

I segur que és per aquest estat d’ànim de nervis barrejat amb la sensació de no estar a casa quan toca. Perquè estic convençut que és bonica, amb casetes pintades de colors, vaixells antics ancorats als canals i un llarg etc. però a mi m’ha semblat freda (per la temperatura també), amb el semblant dels maons post-industrials que van omplir l’europa del segle passat. M’ha duut a la Valenciennes de fa quasi 8 anys, sense amor ni ànima. I he caminat com un fantasma, observant però distant. Amb el neguit corrent per les venes. He volgut tornar d’hora a l’aeroport, per tornar a intentar la connexió a internet i parlar ni que fos per escrit amb aquells que he deixat a casa. Però no hi ha hagut sort tampoc i he optat per anotar el dia, que potser, amb el temps, valdrà la pena recordar.

Plego, que vaig cap a la porta A27. I espero arribar d’hora a l’hotel on si que hi haurà wifi, a veure si tot està on ha d’estar, la uni, la casa, el doctorand...

...

A les 10 del vespre he arribat. Aalborg és buit. Ningú als carrers, només m’acompanyava el ressonar dels meus passos.

Demà sortirà el sol.