N'estava fart, tip, fins al capdamunt. En definitiva, que ja n'hi havia
prou. No volia seguir sent el ciclista que rep totes les esbroncades dels
conductors inadaptats als temps que corren, aquells conductors que es creuen
que ells tot ho fan bé i no poden veure que, en moltes ocasions, les accions de
la resta de mortals tenen un motiu diferent al de tocar-los la pera
intencionadament. No volia més botzinades de taxistes enfadats per estar
utilitzant el carril especialment dedicat a ells, ni tampoc d’acollonir-se
veient com s’apropa inexorablement per darrere un bus d’un bon grapat de tones.
Prou d'ensurts de motos passant massa properes a velocitats exagerades tenint
present que l'estabilitat d'una bicicleta empesa per unes cames cansades en
plena pujada no és les mateixes que la proporcionada per un motor de 2 o 4
temps amb un simple moviment de canell. S'havien acabat els tufs dels tubs
d'escapament directament als morros al sortir del semàfor. Va decidir posar les
coses al seu lloc, ell s'enduria una rascada (com a mínim) però donaria una
lliçó a la resta d'implicats.
Així és que aquell dia, pedalava atent als esdeveniments que poguessin
ocórrer. Va decidir agafar el carrer de Maria Claret, doncs té tots els
requeriments necessaris: Bastant de trànsit, de semàfors verds ben concatenats,
carril bus i està a l’eixample. Va posar-se al bell mig del carril, per
indicar clarament que aquell era seu.
Primer va estar mirant fixament un conductor. Aquest, al seu temps, va fer
igual, com preguntant-se què carai volia el ciclista. I clar, les desviacions
d’una bicicleta, per grans que siguin, difícilment se surten del carril, però
el cotxe, que tenia un autobús al costat, va anar-se’n lleugerament a la dreta.
Suficient perquè la massa de l’autobús li arranqués el retrovisor. Van parar
tots dos amb la tranquil·litat de saber que quin remei, això em passa per
idiota.
Va seguir endavant, al ritme que marquen unes cames encara no massa
cansades. De sobte, a no més de mig metre, una moto passa fent una mena de
zig-zag, remenant el cul, esquivant la bici i un cotxe al mateix temps. Era el
moment que estava esperant. Es fa l’espantat i tomba el volant a l’esquerra
(quina si no), bruscament.
Xoca, mig de costat, contra un desafortunat vehicle estacionat. La
bicicleta s’atura de cop i ell salta de la bicicleta, primer impactant amb el
cap contra el vidre de l’acompanyant i posteriorment arrossegant el cos
descontrolat per terra. Darrere se senten els xiscles dels pneumàtics frenant
de cop i un sec so metàl·lic de les rodes esclafant la vermella bicicleta. Nous
estridents frens al màxim rendiment. I impactes entre cotxes més enllà.
El noi, amb el front rajant de sang, les mans envermellides i el cos ple de
rascades alça el cap. Uns metres més endavant, veu la moto que no es dona per
al·ludida i continua el trajecte, però davant dels crits dels vianants, que han
entès que ella és la culpable de la situació, un veí anota la matrícula.
Aniran a jutjat una bona colla de gent. Testimonis, assegurances vàries,
policies, els conductors i el noi.
Hi haurà allò que en diuen justícia. Que sé que vol
dir, però que no arribo a entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada