Un tango, Barceluna, de l’amic Adrián i la
seva colla sonant pels auriculars, un termo amb aigua escalfada al matí abans
de sortir de casa, un pot amb “hierba” que aboco al mate i on, amb certa cura,
col·loco la bombilla per on xuclaré fins que senti les bombolles com es
barallen per entrar-hi.
Fixant-m’hi, encara duc els guants de Bolívia,
aquells que tenen una petita caputxa pels dits de mànigues curtes i també porto
la dessuadora comprada al mercado cuatro d’Asunción. Recordo que als pocs mesos
de dur-lo va començar a fer boletes i per poc no el deixo en una plaça de la
ciutat de Sucre. Ciutat on hi havia cartells anunciant que allò era una zona
turística i que estava prohibit orinar. Tot i així, de sota les faldilles de
tela infinita d’una Cholita acotxada en sortí corrents un gat i, poc després,
un sospitós regueró zigzaguejà carrer avall.
Em sorprèn adonar-me de quant viu està
aquell viatge que sembla tan llunyà però que sovint reivindica la seva
presència i, també, la seva repetició. Mai se sap...
Aprofito els petits espais de processament
de l’excel per exercitar la memòria i també, perquè no dir-ho, per intentar no
deixar tan en blanc aquest blog que, a poc a poc, sembla que vagi perdent
empenta.
És normal, massa hores fora de casa i
massa poc temps per dedicar-m’hi com m’agradaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada