Avui han vingut a revisar la façana i terrat de l’edifici on vivim. El paio de
dalt, un home que va de cara a barraca quan ho té clar però que és un sac de
nervis quan li fas un joc ràpid de malucs o intentes dur-li la contrària, m’ha
demanat de fer pressió a la del primer, que no vol gastar ni un cèntim de més,
per un assumptes que ell considera d’allò més importants. No he volgut dir res
perquè un dia va saltar-me al damunt per un assumpte de compartir pinces de
roba que encara ara, quan el recordo, em surt un petit somriure pels laterals
dels llavis, i també, perquè ni m’afecta ni em sembla malament.
Si mal no recordo, el seu pare o avi (estic parlant de
la del primer, que té ja tots els cabells blancs i triga potser cinc minuts a
pujar el tram d’escales) va crear l'edifici sencer. Me la trobo sovint per l’escala
i, després d’haver superat favorablement el primer encontre, m’explica tota
mena d’aventures del passat. Jo acostumo a deixar-la parlar, perquè al final
serveix per tenir-ne bona relació i perquè també em dona idees per escriure
aquí. Un dia em va comentar-me que, abans, feien sopars i berenars tota la
comunitat junta al terrat, però que ara està el bloc ple de sonats i li fa
mandra.
Doncs l’home de dalt, que s’ha estat mirant la façana
des de dins i traient el cap per la finestra, al final ha vist la xinxilla, que
s’acabava de despertar pel sorollam de les passes i les veus altes, i s'ha
posat content:
-Saps que jo tinc dos conills?
-Si si, ja ho sé, si- No he
volgut fer mala sang amb l’assumpte del vernís, però ell ha tret el tema, molt
correctament i sense fer les acusacions de pressumpte conillicidi de poc abans
d’entrar a viure-hi nosaltres.
- Ui, va posar-se fatal quan veu vernissar
i de què que no el pelem al veterinari. Saps, els duem a l’Exòtics, el de
Balmes.- Veient la meva cara de, i perquè m'expliques això ara? ha
continuat- si, el de la tele.
- Aaaah!. - ¿I? Aquest “¿I?” no l’he
preguntat, però segur que els ulls m’han traït.
- Al final es va posar bé, saps.-
Si, ho sabia perquè m’ha cosina m’havia explicat com els va tocar els nassos i
com, quasi de miracle, es va solucionar el problema.- És que hagués estat un
cop fort tu, que ha sortit a anuncis de cola-cao i d'altres, el conill.
- Aha, un conill famós – he
bromejat
- Quan el veterinari em va dir
que sortiria a la tele jo li vaig dir: Com vulguis eh, però jo no vull
aparèixer-hi. – ha dit movent les mans com espantant l’aire. – Però si si, van
acabar sortint tos dos.
Mentrestant, l'administrador ens
mirava amb la mateixa cara d'interès que poso jo veient un torneig de golf o el
tour de france, o sigui, mirant-se els peus, jugant amb els dits i esperant que
s'acabés aquell diàleg, o monòleg.
S’ha acabat la revisió, parlant
de tot i de res, com fins aleshores, i al final han marxat.
M’he quedat amb
la sensació que, efectivament, ha de ser complicat de debò això de dur una
comunitat de veïns...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada