Drets i deures.

Duia les mans plenes amb un parell de bosses de compra a rebentar (la síndria de l’amor, el pollastre de demà, els tomàquets del gastpatxu, la llet fresca del nen, o sigui jo, ...) quan, al tombar la canonada de casa, que coincideix amb l’entrada de l’hospital, veig caminar, fent tentines, un home no vell però tampoc jove, de barba blanca i mal afaitada. Quan m’hi apropo, m’adono que de la cella li raja sang. El color vermell contrasta amb la pell pàl·lida i la roba clara. Els ulls els té esbatanats i observa l’entorn com espantat. És aleshores que m’adono que duu la samarreta tota estripada, igual que els pantalons. Em plantejo si ve de tenir un accident o quelcom similar però algun detall, que encara no discerneixo, no acaba d’encaixar. Potser per això només el miro i no faig el gest d’ajudar-lo. Ens creuem, caminant sense deixar de mirar-nos en cap moment. Com dues bèsties que s’analitzen abans del combat. Sento com em puja l’adrenalina. Quan ja ens hem sobrepassat i per mirar-nos hem de tombar-nos gairebé del tot, perd el poc equilibri que li quedava i, després de quatre passos maldestres, acaba caient a terra, just al costat d’un pafó de cartells publicitaris. Tot molt lamentable i lent, tant, que fins i tot tinc la sensació d’haver estat el culpable d’aquella caiguda, per haver-lo mirat. Talment com si dels meus ulls haguessin sortit un parell de rajos empenyent-lo.

L’adrenalina fuig i la substitueix l’instint de donar un cop de mà. Igual que jo, tres persones més s’apropen al senyor. Com que vaig carregat, deixo que l’atenguin ells i em dirigeixo a la cantonada, on esperen dues ambulàncies alguna trucada urgent.

Els faig senyals. Quan em veuen venir, els dic que hi ha un pobre home a terra, rajant sang, a no més de vint metres. De primeres, sembla que reaccionen com correspon: ràpids i atents. Però aleshores veuen la víctima, el damnificat, o el comsedigui. I redueixen el ritme. Criden que s’apartin, que el deixin en pau. Evidentment, la gent que l’ajudava a incorporar-se, no fa cas fins que l’home arriba al seu costat. L’assistent d’ambulància, que duu un vestit llampant, segueix dient que s’allunyin i, per insistència, o potser pel to, al final obeeixen. En el moment que se sen allibera, l’home aixeca la vista i els diu que el volen matar! Que li estan fent la vida impossible! Empeny al qui té més a la vora, i marxa zigzagejant, amb una coordinació més aviat inexistent i a punt d’anar per terra tres vegades en tan sols dos metres.

- Però atenguin-lo! – Crida el més jove al l’assistent.

- Deixin-lo anar on vulgui – respon ell.

Però el jove no es deixa vèncer per l’autoritat sanitària i li insisteix que està malferit i que encara ho estarà més si no hi fan res. Que ja el veu creuant el carrer just quan passa un autobús.

- Aleshores l’agafarem – torna a dir l’assistent, increïblement tranquil. – Mentrestant, no podem fer res, acaba de fugir de l’hospital i no tenim la potestat de tornar-lo a dins si ell no vol.

Drets i deures... tot molt complicat. No vull veure com acaba la història. Prenc les bosses i m’encamino cap a casa.