Talment com en una pel·lícula de Gàngsters. Així va ser. Una
hora determinada, una sucursal bancària, un contacte, una conversa telefònica i
un intercanvi.
Puntual vaig empènyer la grossa i pesada porta de vidre de
la sucursal bancària. L’interior era lluminós, amb parets blanques i matisos de
taronja llampant.
Tenia un nom. Només això. Un nom sense rostre. Havia de
contactar amb ell, dir-li que hi havia un paquet per mi i donar-li la bossa que
duia jo. Un intercanvi, a priori, simple.
- Estic buscant l’Alberto – vaig preguntar al jove que
atenia, ret, darrere la taula de recepció.
Havia revisat per enèsima vegada el missatge de telèfon,
buscant el nom, just abans d’entrar. Tenia la conversa gravada. Amb les
precises instruccions: A les 18h hi haurà l’Alberto a l’oficina. Demana-li que
tens un paquet per a tu.
El jove em mirà sorprès i em respon que és ell mateix. Somric,
ha estat més senzill de com esperava, de moment.
- Vinc a buscar un paquet. M’han dit que demanés per tu.
EL missatge de mòbil deia, també, que en el suposat cas que
l’Alberto no n’estigués al corrent, li indiqués que el paquet estaria a la
taquilla amb un Post-it identificatiu. Que li havia deixat la Patrícia i que,
un cop fet l’intercanvi, ell mateix podia deixar el paquet que jo li donava
allà.
Tampoc conec l’emsentada Patrícia, ni tan sols n’he vist cap
fotografia. Sé, en canvi, que és la companya de treball de l’Alberto, que pren
el seu lloc quan ella acaba la jornada al migdia. M’ho va comentar la germana
del Damián. Ella és precisament qui m’envia el paquet que espera dins la
taquilla de la sucursal bancària i la destinatària de la bossa que carrego jo
des de primera hora del matí.
L’Alberto n’està al corrent perquè no cal que digui res més
quan alçà la mà amb el dit enlaire, com expressant que sabia perfectament què
havia de fer.
I ho sabia. S’allunyà i tombà per una falsa paret rere el
mostrador. Va desaparèixer per reaparèixer uns instants més tard amb una bossa
de paper marró. La vaig prendre i, a canvi, li vaig donar la meva.
Assentint, l’agafà i tornà a desaparèixer. Quan va tornar li
vaig donar les gràcies i vaig marxar. Al carrer, el soroll de cotxes
accelerant, de clàxons impertinents i de timbres de bicicleta avisant als
vianants que estaven envaint el seu carril em va fer tornar a la realitat. No,
no era cap pel·lícula de gàngsters. Vaig obrir la bossa i, efectivament, a dins
hi havia les xancletes de plata que, setmanes abans, s’havien intercanviat la
Laia i la germana del Damián per accident, quan recollíem tot l’escampall de tovalloles.
Hi ha massa xancletes negres i films d’intriga. La vida és, o pot ser, molt més
senzilla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada